Sèneca, protagonista de rondalla

PalmaEl filòsof cordovès Luci Anneu Sèneca és el protagonista involuntari de dues rondalles mallorquines, acompanyat del reformador protestant Martí Luter. La primera història es titula De com en Luter i Sèneca estudiaven a la cova de Salamanca i la segona du per títol De com Sèneca va confondre Luter.

Crida l’atenció l’anacronisme d’ajuntar dos personatges separats per 1.418 anys d’història. El mateix Jordi d’es Racó (mossèn Antoni Maria Alcover) sent la necessitat d’aclarir-ho a una nota a peu de pàgina, dient que presentar Sèneca com a contemporani de Luter i company d’estudis a Salamanca prové d’una antiga tradició popular. En qualsevol cas, tots dos personatges són dos models oposats. D’una banda, Sèneca és el paradigma de savi virtuós que els creients han d’imitar; de l’altra, Luter és la personificació del mal i l’heretgia que els bons catòlics han de combatre amb totes les seves forces.

Sèneca és escollit en qualitat de filòsof estoic per protagonitzar una història esotèrica, en principi allunyada de la filosofia, però compatible pels estoics romans com ell, que harmonitzaven el pensament racional amb les arts endevinatòries. Els estoics creien que es podia predir el futur mitjançant la interpretació dels somnis i la interrogació dels boigs i moribunds, i també a través de la capacitat dels oracles i àugurs per pressentir fets i esdeveniments i comunicar-se amb els déus per desxifrar-ne la voluntat. De fet, Sèneca dedica el llibre II de les Investigacions naturals, el seu tractat sobre la naturalesa, a explicar des d’un punt de vista físic diversos fenòmens atmosfèrics, com raigs, trons i llamps, que poden ser percebuts i interpretats també des de la ciència endevinatòria augural segons la forma, la posició i el lloc on es manifesten. Així, segons Sèneca, el raig és anunciador de l’esdevenidor. La seva filosofia de la naturalesa és també una cosmologia, ja que creu que com més coses conegui de la natura més misteris descobrirà del cosmos.

Màgia i arts demoníaques

La història recollida per Alcover introdueix Sèneca i Luter com a joves estudiants membres de l’escola de màgia i arts demoníaques de la cova de Salamanca. Alcover conta que tenen l’objectiu de fer-se “lletraferits de casta granada”, i que havien de ser molt aplicats si no volien acabar a l’infern, perquè cada any, a l’estiu, quan l’escola tancava per la calor, compareixia el dimoni per endur-se’n cap a l’avern l’estudiant que sortia el darrer per haver estat el pitjor del curs i que aquell any es veia clarament que seria Luter. Segons Alcover, Sèneca decideix salvar Luter i acorda deixar-lo sortir el primer malgrat els demèrits, i substituir-lo a la cua de tot. Quan arriba el darrer dia de classe i el dimoni és a punt de glapir Sèneca i endur-se’l al regne de les tenebres, el filòsof nega ser el darrer apuntant amb el dit la seva ombra. El dimoni no té més remei que acceptar l’ombra de Sèneca com a penyora i el filòsof aconsegueix salvar la seva ànima i la de Luter.

Aquesta feta té el seu origen en una famosa llegenda salamantina que es va estendre per tot Espanya i va arribar fins a Mallorca. La memòria popular dona per bona la relació dels estudiants de Salamanca amb l’ensenyament de tota classe de sabers, també els ocults. De manera que la ciutat castellana és presentada com la seu per adquirir coneixements científics, les arts i les lletres, i també com un enclavament propici per aprendre bruixeria, esoterisme i sabers més malèvols i foscos. La fantasia popular ha localitzat les aules per a la transmissió d’aquests sabers prohibits dins les coves i cavernes. D’acord amb aquesta geografia màgica, existeix una cova representativa d’aquest ambient en què imaginàriament estudiaren Sèneca i Luter. Segons conta la tradició, la cova de Salamanca va ser excavada per l’heroi mitològic Hèrcules amb la finalitat de dipositar-hi els seus coneixements màgics. Amb el pas del temps, el poble va transformar aquest record i en comptes d’Hèrcules parla del dimoni que ofereix un mestratge iniciàtic en les arts ocultes a dins. Segons aquesta versió, el maligne elegia habitualment set estudiants i els ensenyava durant set anys. Una vegada havia transcorregut aquest període de temps, un d’ells havia d’acompanyar-lo a l’infern com a pagament de les seves ensenyances. Sembla que un alumne molt avantatjat, el marquès de Villena, va aconseguir escapar i conservar l’ànima entregant la seva ombra al diable.

Està documentat que l’entrada a la cova és la cripta subterrània que es correspon amb la sagristia de l’esbucada església de sant Cebrià, aferrada a la murada més antiga de la ciutat, a devora de la torre del marquès de Villena. La cova es pot visitar actualment i es recrea l’ambient misteriós i fosc a través d’un joc de llums.

El filòsof i teòleg gallec del segle XVIII Benito Jerónimo Feijoo parla de la cova de Salamanca en termes de faula, com un dels llocs d’Espanya en què s’ensenyen les arts màgiques en el tom VII de l’obra enciclopèdica Teatro crítico universal o discursos varios en todo género de materias para desengaño de errores comunes (1726-1739). També reconeix moltes contradiccions entre els escriptors dimoniògrafs, entre aquells que diuen que el dimoni exerceix d’oracle i aquells altres que donen per bo el fet que la cova estava habitada per un sagristà que ensenyava secretament les arts màgiques o per altres nigromants. Tampoc es posen d’acord en si l’ensenyament era públic o secret. Feijoo mundanitza la contarella a partir del testimoni de dos mestres catòlics salamantins. Estableix que, en comptes del diable, qui ensenyava era un sagristà. Els set primers deixebles, després d’acordar la quantitat a pagar-li, establiren per sorteig que un hauria de pagar pels altres. Si no ho feia, quedaria retingut a la sagristia fins que algun amic o familiar satisfés el deute contret. Els mestres salamantins contaren a Feijoo que el preceptor va decidir posar fi a aquests estudis després d’una burla pesada que li va fer un dels seus aprenents, el marquès de Villena, que s’havia matriculat per curiositat. Feijoo destaca les incoherències i contradiccions de la història, adopta una actitud escèptica i descreguda, i adverteix que únicament està disposat a acceptar que l’existència d’un sagristà impostor que enganava joves deixebles amb alguns trucs de màgia i jocs de mans per aprofitar-se de la seva credulitat i estafar-los.

Una de les entrades del Refranero geográfico de Castilla y León (Junta de Castilla y León, 2005) fa referència a la cova de Salamanca, i explica que els universitaris veterans mostraven habitualment la cavitat als novells sota l’atractiu que allà s’ensenyaven encanteris i pràctiques de nigromància i endevinació del futur mitjançant esperits.

Ridiculitzar Luter

Pel que fa a la segona rondalla es veu clarament la intenció de ridiculitzar Luter pel seu credo, posant en evidència la seva inferioritat intel·lectual a través de la disputa pública amb Sèneca, que parla ocult sota els hàbits d’un frare i per boca d’aquest. Quan Luter se sent derrotat i descobreix l’engany, davalla de la trona i es retira amb l’excusa d’anar a fer les seves necessitats al lloc comú. El públic, impacient perquè no torna, el troba mort a l’altra trona després d’haver anat del ventre. Tot molt còmic i ridícul, a la major glòria de Déu. Alcover precisa que la veu del poble atribueix per confusió a Luter la mort per emmetzinament d’Arri, un altre heretge.