La "mariconera", els necessers i el valor d'Iglesias i Ruibal

BarcelonaDes que el cap de setmana passat dos homes del segle XXI que es dediquen al futbol van decidir portar bolso a un casament, molta gent ha descobert que l'homofòbia campa sense complexos per la nostra societat. A tots aquests: benvinguts a la realitat. És una llàstima que hagi hagut de passar un despropòsit com aquest perquè molta gent obrís els ulls, però almenys ara han pogut calibrar en quin estat es troba l'homofòbia en la nostra societat. Imagino que el fet diferencial entre tots els casos d'homofòbia que es documenten regularment en la majoria de mitjans i el dels futbolistes del Betis, és que el segon afectava dos homes oficialment heterosexuals. És a dir, hi ha molta gent no conscientment homòfoba i racionalment LGTBIQ+ friendly que quan veu que es maltracta verbalment algun homosexual a les xarxes li sap greu però no s'escandalitza, cosa que ara sí que ha passat perquè els afectats han estat dues poderoses icones del mainstream: dos futbolistes.

Un cop passada la sorpresa, cal fer algunes precisions sobre el lamentable espectacle que ens ha tocat suportar un cop més i pel qual haurem de tornar a passar ben aviat perquè, amb la progressiva ocupació del poder per part de la ultradreta a Espanya, aquests comportaments no faran més que créixer gràcies al fet que els causants se senten absolutament legitimats des de les institucions. De fet, no cal que la ultradreta s'apoderi de cap institució ni de cap govern perquè els insults proliferin, ja que, actualment, de tots els miserables que van vomitar la seva mediocritat moral i intel·lectual sobre la imatge dels futbolistes Borja Iglesias i Aitor Ruibal amb els seus respectius bolsos, dubto que cap acabi pagant-ne cap conseqüència.

A mi, que soc usuari habitual de bolsos de tota índole, aquesta cantarella homòfoba no em resulta gens nova. És evident que aquest complement està absolutament estigmatitzat en el món masculí. Sempre que passa una cosa així és per una manca de context històric mesclada amb una al·lucinant facilitat per odiar la llibertat dels altres. Sense entrar en gaires detalls, es pot assenyalar que tant a l'Edat Mitjana com al Renaixement els homes ja duien bosses de diversos tipus i per a diversos propòsits, cosa que s'ha perpetuat fins als nostres dies. El canvi substancial va arribar quan, en l'era contemporània, la proliferació de les butxaques en la roba dels homes va fer que aquesta peça acabés perdent la seva funció. Tampoc hi va ajudar el masclisme imperant, que feia que les dones acabessin portant bolsos gegants per posar-hi dintre tot el que el seu limitat marit no sabia transportar per ell mateix juntament amb les coses dels nens, que evidentment són coses d'elles.

Amb aquest context, els homes-marits i els homes-fills van entendre ràpidament el bolso com una cosa eminentment femenina i van passar la resta de la seva vida vivint-ne al marge. Tant és així que, després que els sarrons tunejats dels hippies caiguessin en l'oblit, l'única cosa que hi havia homologable a un bolso perquè un home pogués transportar en públic les seves coses sense perdre l'honor era una mariconera, una paraula castellana que aquí també s'ha fet servir a bastament. Aquest complement, amb un dels noms més despectius del món de la moda però que tothom –ningú és homòfob, però...– ha pronunciat i pronuncia sense cap mena de remordiment, va ser durant dècades l'únic instrument socialment acceptat per als homes per carregar les seves pertinences personals. L'etimologia de la paraula, que no cal gratar gaire per saber quina és, era com una espècie de salconduit per als homes que en duien, ja que acceptaven amb ella que allò era una cosa pròpia de maricons però que no tenien més remei que fer servir perquè en algun moment de la seva vida diària no tenien una dona a mà perquè els fes de xerpa.

Un 'stop' abrupte

Tan estigmatitzat està el bolso entre els homes per part de la societat en general que els futbolistes, que sempre s'atreveixen amb tota mena de looks impossibles i amb tota mena de complements incomprensibles, quan arriba l'hora de posar-se un bolso fan un stop abrupte. Només cal fixar-nos en els desplaçaments que fan amb els seus equips, on sempre apareixen portant les seves possessions dins de necessers. ¿Necessers en públic podent escollir un bolso? Doncs sí. Prefereixen portar les coses que els fan falta en un complement pensat per decorar un lavabo o anar dins d'una maleta que dins d'una bossa de carrer. No fos cas que algú els pogués dir que semblen gais o dones, dues coses que en la seva ment són un insult. A vegades també van amb motxilles mig buides. Tot és millor que una bossa de mà de la mida necessària. L'altra gran tècnica d'alguns homes és portar la jaqueta fins i tot quan fa calor perquè a les seves butxaques hi porten tot el que els fa falta. També passen pena quan van a la platja, on prefereixen emportar-se una motxilla d'anar al gimnàs abans que qualsevol cosa més pràctica que pogués assemblar-se a la que podria dur una dona.

Ara que dos benvolguts heterosexuals del segle XXI s'havien atrevit a anar més enllà, resulta que la gossada ha deixat ben clar que no hi haurà pietat per a aquells que s'atreveixin a canviar paradigmes. ¿Quants que estaven a punt de fer el pas es quedaran amb les ganes després d'aquest sidral? Segurament, molts. El que es podria fer per començar a solucionar aquesta desgraciada obsessió homòfoba respecte a les bosses és que les firmes de luxe tinguessin a les seves webs una única pestanya on trobar totes les bosses i que no estiguessin segregades per gèneres. Amb la roba hi ha l'excusa de les formes dels cossos... Però amb les bosses? Només prejudicis.

Malauradament, hem d'admetre que imaginar aquest gest de les marques és somiar despert. Només cal veure la covardia flagrant amb què les firmes han actuat en aquesta polèmica. Cap de les dues ha ofert als afectats ni mig tuit de suport. Ni als jugadors ni a la seva amplíssima clientela masculina, a la qual van deixar desemparada en no sortir a defensar que les icòniques bosses que duien –una Saddle Bag de Dior en el cas d'Iglesias i una Four Rings d'Alexander McQueen en el cas de Ruibal– eren meravelloses per a tothom que les sabés apreciar. Aquestes marques ja les podem considerar oficialment molt més preocupades per facturar que per defensar la dignitat dels seus clients.

En conjunt, la de Ruibal i Iglesias ha estat una història llastimosa que ha valgut la pena només per una cosa: la meravellosa reacció dels dos protagonistes. Lluny d'entrar en el joc dialèctic dels assetjadors, no van sortir a proclamar la seva heterosexualitat, que hauria estat la reacció clàssica. Són definitivament homes del segle XXI en un context d'abans del segle XX. Per últim, gràcies a la ultradreta per convertir el fet de portar bolso en un acte polític. Ara tindré un doble plaer cada cop que me'n compri un altre.