“D’aquí 20 anys serà difícil trobar algú que no hagi jugat a videojocs”

BarcelonaBarcelona acull aquests dies al recinte de Montjuïc la BCN Games World, la fira de videojocs més important del país, i una de les activitats que oferirà als aficionats serà, precisament, poder veure en directe com competeixen els millors jugadors de la Lliga de Videojocs Professional. A la seu que la LVP té a Barcelona hi treballen una trentena de persones i hi ha un parell de platós des d’on es comenten partides online, unes retransmissions que tenen més de mig milió d’espectadors mensuals.

¿Quan parlem de la LVP, parlem de jugadors que es guanyen la vida jugant a videojocs?

La gran majoria cobren dels seus equips, però hi ha molta diferència entre jugadors; com pot passar al futbol però amb molts menys zeros. Alguns reben quantitats gairebé simbòliques -200 o 300 euros al mes- i d’altres en poden guanyar 2.000. Tot depèn de la popularitat que tinguin. A Europa n’hi ha que tenen centenars de milers de seguidors, patrocinadors personals... Que es puguin dedicar exclusivament a això, jo diria que a Espanya n’hi ha uns 40. I cada cop seran més.

I les gaming houses què són?

Són cases que els equips posen a disposició dels seus jugadors perquè s’hi puguin concentrar i entrenar-se amb tot el que necessiten. A la nostra lliga ja hi ha quatre equips que en tenen, però la idea és que el 2017 en tinguin tots.

¿Has pogut viatjar a algun país que sigui referent pel que fa a la indústria dels videojocs?

Vaig anar a Corea del Sud. Les competicions presencials no es viuen amb tanta passió com aquí, perquè la gent és més freda, però el culte al progrés tecnològic que hi ha és un caldo de cultiu perfecte per als e-sports, que allà tenen un volum de negoci similar al del futbol professional. Per exemple, la lliga coreana la gestionen conjuntament empreses de telecomunicacions i el ministeri d’Esports, amb la participació d’un banc. Aquests suports, públics i privats, li donen molta força. Ara mateix hi ha dos canals de televisió que només emeten esports electrònics les 24 hores. A mi m’agrada dir que aquí som com una petita Corea, perquè també som un territori petit amb una gran penetració del mercat dels videojocs -sobretot a Catalunya-, tot i que encara n’estem lluny.

Suposo que l’entrada de patrocinadors és clau.

Actualment suposen un 80% dels ingressos de la lliga. Hi ha marques que han entès que els joves d’avui no estan, majoritàriament, en els mitjans tradicionals; que si volen arribar a aquest target han d’anar a internet, a les xarxes, als videojocs... Fins i tot hi ha clubs del futbol que ja han entrat en aquest món: el València té equip a la LVP; el Schalke, a Alemanya; l’Sporting de Portugal i el Besiktas turc també n’ha tingut...

Parlaves de suport públic i privat. Quan aneu a parlar amb les administracions quina resposta rebeu?

La veritat és que no hi hem anat mai.

Mai?

En les dues últimes finals que vam fer a Barcelona -ara les organitzem a Madrid perquè aquí no hem trobat partner -, l’Ajuntament va col·laborar en part en la cessió de l’espai. Però en general no tenim contacte amb les administracions. Potser la indústria hauria de fer més de lobi, hauria de fer més feina educativa, perquè és cert que encara hi ha certs prejudicis respecte als videojocs. El que passa és que hem crescut tan de pressa que no hem tingut temps per reflexionar què havíem de comunicar.

No sé si és un prejudici, però existeix la creença que la violència està molt present en els videojocs.

Hi ha jocs que tenen imatges més violentes i que van destinats als adults -els menors no hi haurien d’accedir si els pares ho controlessin-, i d’altres que no. I al final, els jocs només són jocs... És curiós que ningú s’escandalitzi perquè hi hagi violència en una pel·lícula, a la televisió o als dibuixos animats. La meva generació va créixer veient Bola de drac...

¿Hi podríem trobar una funció educativa en els videojocs?

Els e-sports ensenyen una sèrie de coses: a treballar en equip, desenvolupar habilitats digitals, prendre decisions, millorar la coordinació general a nivell físic... Els prejudicis vénen d’una falta de coneixement. Per això, a algú que no tingui ni idea d’aquest món i que tingui el dubte de si el seu fill està fent una cosa bona o dolenta li recomano que l’acompanyi a un esdeveniment d’ e-sports, perquè el sotrac sol ser important. Pel tipus de gent que hi ha, pel seu comportament... Seria una cosa per a quatre friquis si ens reuníssim en un petit pavelló a fer les nostres coses, però quan omples un Sant Jordi vol dir que és alguna cosa més.

Aquest desconeixement potser té a veure amb el salt generacional. S’entén que els videojocs són bàsicament cosa de joves...

La mitjana d’edat dels jugadors de la nostra lliga és de 21-22 anys, i la dels espectadors, segons les dades que tenim, de 24. Però això està canviant molt. Jo tinc 40 anys i només tinc ganes de jubilar-me per jugar-hi tres o quatre hores al dia! Jocs com el Tetris han arribat a franges d’edat molt més àmplies -la meva mare té 65 anys i hi juga- i d’aquí 20 anys serà molt difícil trobar algú que no hagi jugat mai a un joc electrònic. Qui ens hauria dit fa 20 anys que entraríem al metro i trobaríem tot de persones adultes jugant amb els mòbils?