De la serra de Tramuntana als Pirineus

PalmaAra ens queda una mica enfora, com no sia per anar-hi a esquiar, alguns. Aquí, el més alt que tenim és la serra de Tramuntana. Però no sempre va ser així. A l’Edat Mitjana, els Pirineus varen ser un àmbit essencial de la política dels reis de Mallorca, que passaven molt més temps a Perpinyà que no a les Illes. Jaume II i Jaume III deixaren el seu rastre per aquelles terres. Tres prínceps d’Andorra varen residir a Mallorca i un mallorquí va ser príncep d’Andorra. També va viure a l’illa un rei fugaç del mateix territori. Recordam aquests vincles quan es compleixen, aquest mes d’abril, 30 anys de la Constitució andorrana. El mateix 1993, el petit principat va entrar a les Nacions Unides. I, per primera vegada, va parlar en català davant l’assemblea general el primer ministre d’aleshores, Òscar Ribas.

Andorra representa un cas únic d’un estat amb dos caps. Els coprínceps són el bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la República francesa. Que un bisbe ostenti una màxima autoritat política ara ens resulta estrany, però fins al segle XIX no ho era, en absolut. Aquestes dobles jurisdiccions varen ser un bon maldecap en el passat, com ho va ser a Montpeller, uns dels territoris continentals dels reis de Mallorca.

Al llarg de més de set segles, Andorra ha compartit aquesta doble sobirania. Per un costat, els bisbes. Per l’altre, els senyors de Foix, i de Bearn, títol ben lligat a la nostra literatura. En ascendir aquests a reis de Navarra i després de França, via Borbons per matrimoni, s’emportaren amb ells la corona del principat. I, en convertir-se França en república, es va traspassar als seus presidents, dels quals, almenys dos –Jacques Chirac i Valery Giscard d’Estaing– han visitat Mallorca.

Urgell va ser un dels comtats de la vella Marca Hispànica que anaren caient sota els dominis dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. Per a Jaume I, era la peça que encara li quedava per encaixar. I tant la desitjava que la va bescanviar al seu comte, Pere de Portugal, el 1231, pel senyoriu de Mallorca. Després de tot, aquesta era una terra a penes conquerida. Pere va traspassar sense fills i el seu títol passà a la Corona d’Aragó. Encara n’hi hagué un darrer, de comte, Jaume d’Urgell, qui va morir a la presó el 1433. Era net d’Isabel de Mallorca, filla de Jaume III, i frustrat candidat a la Corona d’Aragó.

El cunyat de Jaume II

És ben conegut que Jaume II de Mallorca i el seu germà Pere el Gran, hereus tots dos del repartiment dels regnes de Jaume I, no es distingien per l’amor fratern. Jaume va cercar un aliat proper als seus dominis pirinencs i el va trobar en Roger Bernat, senyor de Foix i de Bearn. Era el seu cunyat, germà de la seva dona, Esclarmonda, i ja és sabut el perill que tenen, els cunyats.

Roger Bernat va ser el cap de les revoltes nobiliàries contra Pere el Gran. Que Jaume li donàs suport no va contribuir, precisament, a la bona entesa entre els germans. Particular malvolença fou la del senyor de Foix contra el bisbe de la Seu d’Urgell, Pere d’Urtx, per les terres d’Andorra. Aquesta disputa es va resoldre, el 1278, per un ‘pariatge’, és a dir, l’establiment del domini conjunt de tots dos. Encara Roger Bernat remugaria sobre aquest acord, però, així i tot, és la base de la peculiar estructura andorrana.

Jaume II degué deixar empremta d’aquelles aventures pirenaiques. Tant és així que, l’octubre del 2022, es presentava una moció a l’Ajuntament de Peramola, Alt Urgell –347 habitants– per “divulgar la figura del rei Jaume II de Mallorca i els vincles que va tenir amb el Comtat d’Urgell, tenint en compte la possibilitat que l’aeroport Andorra - La Seu impulsi a mitjà termini una connexió amb l’aeroport de Son Sant Joan”, segons informava Ràdio Seu. Els promotors veien una possibilitat de “captar a l’Alt Urgell turisme provinent de Mallorca, tot seguint l’activitat esportiva de l’escalada i el fil argumental de Jaume II de Mallorca”.

La ‘connexió andorrana’ va tornar en temps del seu net, Jaume III. Amb ell es va repetir la rivalitat dels avis, aquesta vegada contra Pere el Cerimoniós, qui era, a més, el seu cunyat –alerta!– i que va aconseguir arrabassar-li Mallorca el 1343. L’estudiós del passat d’Andorra Joan Riera i Simó ha trobat, justament a la Crònica del Cerimoniós, la dura travessia del rei mallorquí per terres andorranes, el novembre del 1344, fugint del seu enemic per cercar refugi a Puigcerdà, a la Cerdanya.

Segons Riera, Jaume III i el seu estol, uns seixanta cavallers i prop de tres-cents homes a peu, trigaren dues jornades en travessar Andorra. Molt de temps, la qual cosa justifica en possibles “temporals de vent i neu”, que hi haurien patit. L’itinerari que indica Riera és el següent: la Seu d’Urgell, Anserall, Sant Julià, Santa Coloma, la Vila d’Andorra, Encamp, la Mosquera, les Bons, el Tremat, Canillo, on haurien passat la nit, i el Pas de la Casa. Passava pel castell de Sant Vicenç, “objecte, cinquanta anys enrere, d’aferrissades disputes” entre Roger Bernat i el bisbe Pere d’Urtx.

Ja restablert el domini de la Corona d’Aragó sobre les Illes, i amb una nova dinastia d’origen castellà, ens trobam un nou vincle pirenaic: la Revolta Forana del 1450, dels vilers contra la Ciutat o, més ben dit, contra els privilegiats que la governaven. L’historiador Miquel Àngel Casasnovas recull com el bisbe d’Urgell i copríncep Arnau Roger de Pallars, “que es trobava circumstancialment a Mallorca, mitjançà entre els pagesos revoltats i la ciutat atemorida i aconseguí arribar a un compromís que significava el triomf momentani de les viles”.

Un príncep d’Andorra mallorquí

Dos segles més tard, va ser un mallorquí qui es va convertir en bisbe de la Seu d’Urgell i, per tant, copríncep d’aquelles valls. Es tractava del pollencí Joan Baptista Desbac, nascut el 1617 i mort el 1688. Segons els historiadors de l’Església Pere Xamena i Francesc Riera, Desbac abans havia estat vicari general de Mallorca, en morir el bisbe Miguel Pérez de Nueros el 1656 i fins al nomenament d’un de nou. El filòleg Gabriel Bibiloni afegeix que la seva era “una família de la noblesa mallorquina, de l’estament dels cavallers”. Tenien casa al número 8 del carrer de Sant Francesc de Palma, coneguda com Can Bac i “ara també Can Cera”.

Al segle XIX, en canvi, va ser un altre bisbe i príncep qui vingué cap a Mallorca: Francesc Antoni de la Dueña i Cisneros. Segons Riera i Xamena, va ser un dels vuit prelats que es refugiaren a l’arxipèlag de la invasió francesa, i un dels signants d’una sol·licitud per restablir la Inquisició que la Constitució del 1812 va suprimir. També va subscriure una carta pastoral, queixant-se “dels ultratges que patia l’Església” per part del nou règim liberal. Allò no va fer cap gràcia a les autoritats, que la hi enviaren de retorn cap a Catalunya. Pel que fa a Andorra, se l’havia annexionat Napoleó, si bé aquesta mesura s’anul·là amb la seva caiguda. De la Dueña arribà a ser president de les Corts l’abril del 1814.

Oposar-se a les polítiques liberals va suposar també el desterrament a Mallorca, el 1855, a un altre bisbe i príncep, Josep Caixal. Xamena i Riera n’assenyalen el motiu: “Per haver protestat ardidament” per la confiscació i venda de béns de l’Església pel ministre Pascual Madoz. Per aquesta raó, fou confinat durant 14 mesos a la possessió d’Albenya, al puig de Randa. Segons l’historiador Pere Fullana a Diari de Balears, tot i la distància física, “des d’Albenya seguia de prop els afers polítics i orientava els seus diocesans. Caixal era conegut per les seves conviccions carlistes, una militància que li havia significat un primer exili a Menorca”, el 1835. En els “ambients rurals i carlistes, Caixal va ser admirat i imitat”.

Ja al segle XX, va a residir a Mallorca l’aventurer Boris Skóssirev, qui, el 1934, només per uns dies, va ser ‘rei’ d’Andorra. Fent-se passar per aristòcrata –‘comte d’Orange’–, va engalipar les autoritats andorranes amb fantàstics projectes, i va aconseguir que el proclamassin sobirà: Boris I. Això, fins que el bisbe de la Seu d’Urgell va enviar la Guàrdia Civil, per detenir el flamant monarca.

Afegeix Diario de Mallorca que, en ser traslladat a Barcelona després de la seva detenció, el va reconèixer “un policia destinat a Palma que es trobava de pas per la capital comtal”. Era el mateix home que “havia estat expulsat de l’illa per ordre governativa” uns mesos abans. Havia conviscut “almenys mig any” a l’illa amb una dona de bona posició econòmica, Florence Marmon, al barri del Terreno.

El 2022, les Balears i Andorra, juntament amb Catalunya i el País Valencià, coordinaren el reconeixement dels seus certificats de català. I el maig passat es va produir una visita històrica: la primera d’un cap del Govern d’Andorra, Xavier Espot, a les Illes Balears. Es va reunir amb la presidenta Francina Armengol al Consolat de Mar, a Palma, i varen signar un protocol de col·laboració en matèria turística, mediambiental i d’habitatge. Ens retrobam.