Així era la Serra abans que arribassin els dinosaures

PalmaPoc abans que apareguessin els dinosaures, ara fa uns 247 milions d’anys, una panerola va morir i el seu cos es va enfonsar en una bassa propera a un gran riu semblant a l’actual Mississipí. Allà, les ales de l’exemplar es varen conservar entre els sediments del fons fins que fa dos anys foren trobades en forma de fòssil per un equip d’investigadors. Costa d’imaginar, però el paisatge on va viure l’insecte era el que actualment és Mallorca, que llavors estava molt més al sud del globus terraqüi, a una latitud pròxima on avui dia es troben el Congo, l’Equador i Papua Nova Guinea. L’illa formava part del supercontinent Pangea, que al llarg de milions d’anys s’ha anat fragmentant fins a conformar el mapa mundial que coneixem.

Les ales de la panerola es varen descobrir en un jaciment ubicat a Estellencs, juntament amb altres fòssils d’animals i sediments d’aquella època, coneguda com a període Triàsic mitjà. Al món, només hi ha un altre lloc amb una gran abundància de restes semblants perfectament conservades, com és la zona del departament francès dels Vosges, segons explica l’investigador Rafel Matamales, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). L’expert va dedicar part de la seva tesi a estudiar aquests fets. La tasca per trobar els fòssils no va ser fàcil, perquè eren en penya-segats de difícil accés. “Va dificultar el treball de camp; haguérem de grimpar i utilitzar cascos per si queia qualque pedra”, comenta, tot i que ni ell ni els membres de l’equip de recerca internacional que ha encapçalat mai varen patir cap ensurt.

Tots aquests vestigis han permès al també conservador del Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller reconstruir com era la serra de Tramuntana en aquell temps. “Segurament era una zona plana i molt extensa sense muntanyes, travessada per un riu ample i llarg”, descriu, i afegeix que a les voreres hi havia basses d’aigua, com en la que va morir la panerola. La forma del riu va anar canviat durant milions d’anys, i en alguns moments va tenir revolts tancats (com el riu Colorado) i en altres el curs era una xarxa de petits canals separats per petites i sovint temporals illes fluvials.

Megamonsons i criatures marines

El clima era tropical i l’any es dividia en un període molt sec i un altre d’especialment plujós. Com els monsons de l’Índia, però “molt més brutal”, assenyala Matamales. Això era causat per la gran serralada que travessava Pangea, que com fa ara l’Himàlaia condicionava la temperatura i provocava descàrregues d’aigua molt concentrades durant moments concrets de l’any. Els fòssils vegetals trobats a Estellencs revelen un ecosistema compost per plantes de ribera. Més enfora del riu es podien trobar plantes semblants a les araucàries, coníferes conegudes a Mallorca com a arbres de pisos. També hi devia haver cues de cavall, falgueres i altres coníferes que no tenien res a veure amb les actuals, com són els arbres que componen els extensos boscos canadencs. “Llavors eren com les herbes que trobam ara per foravila, però amb una cosa semblant a pinyes”, detalla Matamales. De fet, les pinyes fossilitzades que es trobaren al municipi als anys vuitanta i que conservaven pol·len han estat claus per saber a quina època pertanyien les troballes.

Pel que fa als animals, al jaciment estellenquí es varen trobar les petjades d’un rèptil que devia tenir la mida d’una iguana. També s’han identificat fòssils de larves de moscards d’aigua i de crustacis mil·limètrics. Les espècies que habitaren fa milions d’anys el que ara és la Serra no només varen ser terrestres, perquè al llarg del Triàsic aquest territori es va inundar en diverses ocasions per la pujada de la mar. A la segona meitat del Triàsic mitjà l’aigua ho negava tot, i això es va determinar perquè als anys cinquanta es varen descobrir al puig d’en Canals (Sóller) restes d’un ictiosaure. Es tractava d’un rèptil marí amb aspecte de peix i dofí. Als anys setanta, a la finca de Comafreda (Escorca), uns excursionistes trobaren les vèrtebres d’un notosaure, que eren grans llangardaixos de fins a tres metres de llargària amb un coll i una cua allargada que sortien a descansar a les roques i les platges, com fan ara les foques. Al final del Triàsic, el que llavors era Mallorca va tornar a emergir, moment en el qual Matamales creu que hi podrien haver viscut dinosaures. “De moment, no s’han trobat fòssils, però per lògica haurien pogut existir en aquella època”, explica l’investigador.

“El Triàsic és un moment molt important en l’àmbit paleontològic, perquè va ser quan la Terra i les espècies es recuperaren de l’extinció més gran que hi ha hagut mai”, destaca Matamales. Fa 250 milions d’anys, poc més de tres milions abans de l’època estudiada, varen desaparèixer un 96% de les espècies arran d’un episodi de grans erupcions volcàniques que provocà un canvi climàtic sense precedents. Durant el Triàsic es repetiria una situació similar, però comparada amb l’anterior “fa rialles”, assevera el conservador.