Ses Torres, el berenar dels campions

El reportatge que teniu la benevolença de llegir va néixer, de fet, com un spin off (és com es diuen ara les segones parts, però canviant alguna cosa respecte de la primera) d’un altre reportatge d’aquesta sèrie, que tractava sobre un dinar al bar restaurant Es Cruce. En llegir-lo, l’historiador Antoni Mas, l’home que ho sap tot de Santa Margalida (i de més coses), em va dir: “Això d’Es Cruce està molt bé, però ara el que hauries de fer és anar un dia a berenar a Ses Torres”. Va sonar com un desafiament a un duel, de manera que era precís acceptar-lo.

El bar restaurant Ses Torres està situat al km 7 de la carretera entre Petra i Santa Margalida, just a la rotonda per on s’entra a Ariany, que és el municipi al qual pertany l’establiment. L’edifici és inconfusible a causa del seu curiós estil arquitectònic, amb elements diguem-ne orientalitzants que han fet que algú hagi batiat Ses Torres com “la pagoda d’Ariany”. Ara bé, la proposta d’aquest bar restaurant clarament no té cap relació amb la cuina xinesa, ni japonesa, ni tailandesa ni vietnamita. Tampoc amb cap idea de fusió, com no sigui la del greix de la carn en ser cuinada a la planxa. Aquí s’hi fa cuina mallorquina de la de tota la vida: menjar gustós i ben preparat, de valor nutricional tirant a alt, servit en racions contundents i de quilòmetre zero o menys que zero. Per exemple, per al plat estrella de la casa, que és la porcella rostida, s’utilitzen animals procedents de la granja dels mateixos amos de Ses Torres, on tenen més de 1.100 truges.

És un dematí qualsevol entre setmana i falten vint per a les nou quan entr a Ses Torres, que és un local de grans dimensions, amb finestrals de tota la paret, a través dels quals (si un obvia el pàrquing i la carretera que passa pel davant) es contempla una vista ben agradable del Pla de Mallorca, aprofitant que la pagoda arianenca es troba damunt d’una petita elevació del terreny. En entrar-hi, un troba la barra, la caixa i la planxa que torra guatlles i llom a les totes, i un cartell que hi ha penjat a diversos llocs i que transmet un missatge nítid: “Queda totalmente prohibido llevarse comida o bebida en los bolsos o bolsas de mano”. Quan una cosa la prohibeixen tan expressament, vol dir que ha passat repetides vegades.

A les taules i cadires ja hi ha bastanta clientela que berena, alguns tots sols, la majoria en grup, i d’altres -més pocs- en parella. Mentre arriba en Toni Mas, agaf taula, i tot d’una s’atansa una cambrera a agafar-me la comanda. Ses Torres és un temple dels berenars de forqueta, de manera que per no desentonar deman un variat.

-Con de todo? -em demana. El servei és majoritàriament femení i procedeix de diversos indrets del món; per contra, la clientela és sobretot masculina i d’origen clarament autòcton.

-Sí, sí, que dugui de tot -responc, sense saber què dic.

M’entretenc mirant un televisor encès amb informacions sobre la mort de l’esquiadora Blanca Fernández Ochoa, pastura per al pitjor periodisme de coloració entre negra, rosa i groga. A la taula de darrere meu berenen set o vuit pagesos que fan taulada intergeneracional: homes d’entre quaranta-i-tants fins a setanta o vuitanta-i-tants, madurs d’edat i de panxa i volum corporal, que aixequen una cridadissa que els fa parèixer un batalló. S’expressen en aquell idioma gutural que és el mallorquí cridat amb la boca plena, abundant en paraules indesxifrables i flastomies que aquí no podem reproduir perquè aquest article podria caure en mans d’infants. Mentrestant, el local es va omplint cada vegada amb més clients, inclosos tres agents de la Guàrdia Civil amb cara de molt bon humor i de no haver-ne fotut ni brot en tota la seva vida.

Quan, al cap de poca estona, aterra damunt la taula el que he comanat, arriba el desafiament de debò. Em trob cara a cara davant d’una combinació que inclou amanida russa ( ensaladilla, vaja), sípia en salsa, callos, llengua amb tàperes, xampinyons i, fins i tot, patates fregides i pebres del piquillo. És suficient per alimentar un home durant un dia sencer, de manera que entenc que se m’ha girat feina i començ a menjar-me el variat acompanyat de pa (te’n serveixen quatre llesques, dues de pa blanc i dues de moreno) perquè les coses s’han de fer com toca. Com a banda sonora, escolt com els de la taula de darrere s’esgargamellen discutint sobre els trenta mil euros que ha costat a qualcú arreglar una porta.

Quan arriba en Toni Mas, encara feliç per les impressionants festes de la Beata del cap de setmana anterior, ja m’estic acabant el plat. En Toni coneix bé la casa i demana un pa amb oli també amb sípia, però torrada, que té una pinta magnífica. Em presenta en Jordi, un dels germans Carreras, que per ventura no són els Roca de Girona però que són els amos de Ses Torres, de Binicomprat i de les cases de Son Sant Martí, és a dir, un imperi de la restauració popular mallorquina. M’explica que cada dia serveixen uns dos-cents berenars, sobretot a gent de la comarca (Ariany, Sineu, Maria, Petra, Vilafranca, Sant Joan), però que al dinar del migdia (de bufet) hi van clients de Palma i que els caps de setmana ve una gentada de tot Mallorca a la recerca de la porcella rostida, per endur-se-la o menjar-la al restaurant mateix: això vol dir entre 400 i 500 porcells a la setmana. Fan menjar de temporada, com el frit de Pasqua, amb la seva carxofa negra, o la llampuga amb pebres, que serviran de manera imminent. “A més d’un restaurant, això és una escola”, somriu en Jordi. “El públic és exigent: aquí tothom té el paladar no fi, sinó esmolat”. M’alegra formar-ne part perquè el variat, ara fora bromes, era boníssim. Si passau per allà, aturau-vos a Ses Torres.