El sexe de les dones als geriàtrics: “Ens obren la porta, no tenim intimitat”

Palma“La sexualitat és per a mi el més meravellós del món. Una necessitat física, una cosa tan enorme que el cel, si existeix, ha de ser un orgasme continuat amb música de Beethoven de fons”. La cita, igual que la resta d’aquest reportatge, no podrà ser identificada. Se sap que pertany a una de les 32 dones majors participants en la investigació que l'Associació Andiara –en col·laboració amb IB-Dona– ha desenvolupat sobre l'expressió sexual en les residències geriàtriques de les Balears.

La dona que emparenta el clímax sexual amb l’èxtasi de l’orquestració clàssica només va gosar expressar-se així perquè els psicòlegs varen crear grups sense la presència de familiars o treballadors de la residència; un ambient distès i relaxat amb la promesa de l'anonimat. Si es trobàs en la mitjana d’edat de les participants, tindria 83 anys. La més gran ha bufat 96 espelmes; gairebé un segle travessat per la repressió, la invisibilització i el paper submís de dones nascudes en la Guerra Civil o criades directament en el règim franquista. Amb l’Església –i la societat– vetllant per la decència. “Jo no sabia que les dones es masturbaven fins que vaig anar a veure una pel·lícula. Estava casada i tenia dos fills. Ho vaig veure i vaig dir: “I això què és?”. El meu marit va respondre que millor que no ho sabés. “Nosaltres vàrem aprendre de sexe casant-nos”, relata una altra de les residents. I així –amb una mirada al passat que configura el seu present– el psicòleg, sexòleg i responsable de la recerca, Adrián Sánchez, va extreure la primera de les conclusions: els condicionants d’una educació basada en la prohibició i la invisibilització.

“Des de joves se’ls ha reprimit qualsevol forma d’expressió sexual. Mai se’ls va parlar del tema. El seu paper era satisfer el marit. Per a algunes era meravellós, però per a unes altres un emprenyament i un tràmit una vegada que varen tenir tres o quatre fills”, explica Sánchez sobre dones que havien de dormir de braços plegats després de resar per evitar qualsevol temptació de tocar-se. I una vegada mort el marit, es va acabar la vida sexual activa. De fet, el 81,2% de les participants és vídua, enfront d’un 9,4% de solteres i el mateix percentatge de divorciades. Les que se sentien més còmodes en els grups de l’estudi varen ser les que tenien experiència més enllà d'un marit, un recorregut vital menys canònic. “No obstant això, vàrem observar com s’esforçaven per justificar-se enfront de la resta per encaixar en el patró, per temor a ser considerades una qualsevol i ser jutjades”.

“Seria un espectacle”

Tindrien llavors una parella dins de la residència? Les rotllanes de dones responen: “Seria el tema de murmuració de tots. Es comentaria i seria un espectacle”. “Els meus fills em dirien: ‘Mamà, t’has tornat boja?’ o es moririen d’un ensurt”. “Als meus fills ni se’ls ocorreria pensar que tinc parella, perquè tota la vida m’he mantingut en el bon camí”. El judici no és, per tant, exclusiu d’altres dones de la seva edat, sinó que s’estén a la família. “Des d’una perspectiva jove, romantitzam el matrimoni de tota la vida dels nostres avis i els infantilitzam”, exposa Sánchez, assistit en la investigació per la sociòloga Sònia Díaz.

En contra de la creença estesa, les necessitats i els desitjos sexoafectius no desapareixen, encara que sí les vies per canalitzar-los. “Les persones majors no són éssers asexuals, sinó que la societat soterra el seu desig o les seves conductes. Llavors, si no poden expressar-se, s’hi inhibeixen. Si l’entorn et diu que no es pot, això ha acabat per a tu”, raona el psicòleg. Les residències geriàtriques estan concebudes com a hospitals, no com a llars. És una comunitat tancada i marcada pels horaris, amb un funcionament pautat que no afavoreix la intimitat. En general, es divideixen en habitacions dobles i la teva companya serà, en la majoria dels casos, una desconeguda. “Et diuen que el sexe està prohibit i tothom xafardeja. A més, t’obren la porta i no hi ha llibertat ni privacitat”, revela una de les ancianes. “Tot està regulat independentment de les teves necessitats i la sexualitat no funciona així. La institució està dissenyada per a la cura i la prevenció de riscos, però no deixam espai perquè explorin. El missatge és clar: ‘No és el lloc adequat’ i les dones s’han mentalitzat que, si volen satisfer les seves necessitats, han d’amagar-se. Ho han interioritzat. S’han resignat”, explica Sánchez.

Però el desig s’obre pas i existeixen residents que intimen. Una parella de 85 anys –ell, solter i ella, separada– cerquen el punt cec de l'habitació i, amb les cadires de rodes unides, es toquen i es descobreixen com a adolescents. Lucía és auxiliar de clínica i ho sap perquè, amb la confiança creada, li ho ha contat el protagonista de la història. “Van començar parlant i cada dia cerquen el seu moment per estar junts. Deu minuts en un racó i després tornen al saló agafats de la mà. Són una monada. Em produeixen tendresa”, confessa. En la mateixa situació es troba un matrimoni al qual la psicòloga del centre va preguntar si les trobades eren consentides. Havia d’assegurar-se que no tinguessin les seves facultats cognitives minvades. “Estan casats i tenen el cap en el seu lloc, així que no va haver-hi més problema. Però sí que és cert que genera comentaris fins i tot entre els gericultors”, sense eines per bregar amb situacions que poden resultar incòmodes o, fins i tot, abusos. “Jo no vaig rebre formació específica quan estudiava i m’hagués agradat, perquè puc assegurar que el sexe és una part important de la feina”, prossegueix.

El tabú és tal que matrimonis sexualment actius se’n van del geriàtric per mantenir relacions. “Existeixen casos d’homes que surten per anar al prostíbul i tornen després. Però dins de les residències és impossible que no sorgeixin vincles, només que són molt més subtils. La penetració no és l'objectiu, però sí tenir una persona a qui tocar, donar la mà o besar. Aquests espais han de ser proactius a posar el sexe en el centre. Les dones, silenciades, no ho faran”, assegura el psicòleg.

Expressions homosexuals

En una generació marcada per la repressió, quan es produeix un cert deteriorament, el pes de les regles socials es dilueix “i floreixen expressions homosexuals” en dones “que han viscut ocultes”. “La por que tenim a la vellesa guarda relació amb el tracte que donam als majors. Som éssers sexuals tota la vida. Puc no saber el meu nom i que em continuï donant plaer tocar-me. El plaer sexual és de les darreres maneres de gratificació que es deteriora”. I aquí està aquest grup de dones de fins a gairebé un segle d’edat per donar la raó a Adrián. Una vegada superada la vergonya, riuen a carcallades amb els detalls dels seus relats i diuen conèixer-se més gràcies a aquestes sessions que en anys de convivència. Algunes, en confiança, sense que aturi la diversió, confessen: “La sexualitat no desapareix amb l’edat perquè és part de la persona i de la naturalesa. Això no se'n va. Si una es cuida, es maquilla i s'estima, pot conèixer altres persones iguals a qualsevol edat”. I que soni Beethoven a tot volum.