La Sibil·la, de 'drag queen' a precursora feminista

PalmaC osta d’imaginar, però les fonts històriques consultades pel musicòleg Francesc Vicens ofereixen una escenografia ben diferent d’aquella a la qual estam acostumats la Nit de Nadal en la missa de matines: “Inicialment, el cant de la Sibil·la, que amb una espasa amenaçadora anuncia el dia del judici final, era interpretat per capellans vestits de dona. Es disfressaven amb coses que els donaven els feligresos, ja fossin cabelleres o corones. Eren com les actuals drag queen [personatges feminitzats amb trets exagerats]”.

Representat de manera ininterrompuda a Mallorca des del segle XIII, el cant de la Sibil·la és un cas extraordinari de supervivència cultural. Juntament amb el Misteri d’Elx, és el drama sacre més antic que es coneix en terres de parla catalana. El 2004 fou declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) a instàncies del Consell de Mallorca de Maria Antònia Munar. I el 2010 la Unesco li atorgà el distintiu de Patrimoni Cultural Immaterial. Ara Vicens ha aprofundit en el seu simbolisme en el llibre La Sibil·la després de la Unesco. De patrimoni immaterial a la reafirmació de la identitat (Lleonard Muntaner).

L’investigador ofereix informació sobre el context misogin en què va néixer l’anunciadora de ‘Lo jorn del judici’: “Estam parlant d’una època en què les dones estaven vetades als espais litúrgics. Els escenaris de poder eren per als homes. Tots els rols femenins els assumien ells”. Amb la interpretació d’una veu masculina s’anul·là deliberadament la naturalesa originària d’un cant ancestral. “A l’antiguitat –continua Vicens–, les sibil·les eren unes dones que predeien el futur. Llavors, el do de l’endevinació s’atribuïa més a les dones i no als homes pel seu contacte directe amb els cicles de la natura. A més, se les considerava font de fertilitat, tant humana com agrària”.

La metamorfosi d’aquestes pitonisses en pregoneres de l’apocalipsi arrenca, sobretot, a partir d’un poema de l’obra Bucòliques, del poeta romà Virgili (segle I aC). La seva protagonista és la sibil·la de Cumes (Nàpols), que augura el naixement d’un nin portador d’una nova època de bonança. L’escena podria expressar, de manera al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que s’albirava. I el nin podria ser el fill d’un general que havia intercedit en el Primer Triumvirat.

Al servei de la por

Al segle IV, quan el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’Imperi Romà, autors com sant Agustí interpretaren l’anunci de la peça de Virgili com un antecedent del que feien els profetes de l’Antic Testament. A final del segle X la sibil·la deixaria de ser una figura pagana. L’Església se l’apropià per a una operació de màrqueting al servei de la por. El punt de partida fou un enigmàtic fragment de l’Apocalipsi de sant Joan, que fa referència al moment en què un àngel encadena Satanàs durant mil anys als abismes: “El tancà amb clau i segellà la porta perquè no enganyi més els pobles fins que es compleixin els mil anys”. “Per alguns –apunta el musicòleg–, aquest fragment avisava que, a partir del naixement de Crist, hi hauria mil anys de pau que acabarien precisament l’any mil”.

L’escenari previst per a aquell moment clau era terrorífic. L’Apocalipsi, igual que altres passatges bíblics, parla d’un judici final, en el qual, sota l’atenta mirada de Déu totpoderós, les ànimes dels escollits assoleixen la salvació i les dels condemnats són llençades per sempre al foc etern. A partir d’aquest discurs, l’any 999 va créixer la psicosi col·lectiva davant el canvi de mil·lenni. Aleshores, però, amb la gran diversitat de calendaris que hi havia, no se sabia la data exacta de la mort de Crist. Per mantenir en alerta la població, l’Església mogué fitxa arreu del continent europeu: introduí la sibil·la a les misses de la Nit de Nadal. “En aquesta ocasió –recorda Vicens–, la sacerdotessa clàssica es convertí en un capellà vestit de dona i ja no emetia oracles segons la seva pròpia intuïció. Se li assignà un cant, d’uns quinze minuts de duració i de melodia gregoriana. La base era un sermó en llatí del segle V dC de Quodvultdeus, bisbe de Cartago, que s’atribuí falsament a sant Agustí”.

Al segle XVI el cant de la Sibil·la patí una revés important. “El Concili de Trento (1545-1563) –ressalta l’estudiós– es proposà erradicar les supersticions i els elements profans presents a la litúrgia des d’època medieval. La idea era recuperar l’autenticitat religiosa. Va ser així com el cant de la Sibil·la quedà exclòs de la celebració de matines de totes les esglésies d’Europa. Gràcies, però, a l’arrelament popular, s’aconseguí mantenir als pobles de Mallorca i a la catedral de l’Alguer (Sardenya), on el cant ja tenia una versió en català fruit de la conquesta del segle XIII”.

Vicens assegura que allò fou com una espècie de crit de resistència lligat al fet insular: “El papa cedí davant tanta pressió amb la condició que la Sibil·la només pogués cantar un pic a l’any, la Nit de Nadal. Abans, també cantava en dies de festa importants. Si no, hi havia el perill de ser excomunicat”. El musicòleg Amadeu Corbera consigna que aquell permís també fou extensiu a Menorca: “L’illa, a diferència de les Pitiüses, que depenien de l’Arquebisbat de Tarragona, formava part de la Diòcesi de Mallorca. A final del segle XVIII se’n va separar. Segons l’arxiduc Lluís Salvador, el cant de la Sibil·la es continuà representant a Menorca fins al primer terç del segle XIX”.

Concili Vaticà II

Després d’haver plantat cara al Concili de Trento, la veu masculina de les sibil·les de Mallorca i l’Alguer tindria quatre segles més de vida. “Entre 1962 i 1965 –ressenya Vicens– se celebrà el Concili Vaticà II, que es caracteritzà per un cert oberturisme en tots els àmbits. A la dona, se li donà l’oportunitat de tenir un paper més actiu en la litúrgia. Així, de manera progressiva, la Sibil·la, que capellans vestits de dona s’havien apropiat, anà recuperant el seu antic rol femení”. Llavors, però, en algunes parròquies ja era representada per nines o nins d’uns dotze anys: “Hi havia la idea romàntica que una veu blanca, associada a la innocència, serviria per donar més dramatisme al missatge apocalíptic del cant”. Abans de l’impuls del Concili Vaticà, també hi ha documentades dones interpretant la Sibil·la en l’obra teatral de l’Adoració dels tres Reis d’Orient, datada des del segle XVIII –la seva adaptació més coneguda és la del poeta binissalemer Llorenç Moyà, de 1966.

A partir dels anys vuitanta el cant de la sibil·la, ja amb rol femení, s’anà restituint en diferents territoris de parla catalana: Ontinyent, València, Barcelona, Tarragona, la Vall d’Urgell, etc. –a Menorca no seria fins al 2006 i a les Pitiüses encara no s’ha recuperat. “A Castella –assegura Vicens–, aquesta aposta no es produí de manera tan determinant. Això feu pressuposar una certa idea de pancatalanitat del cant. Era una idea que estava en sintonia amb altres projectes ‘nacionals’ empresos com l’Aplec de rondalles de Jordi des Racó, el Diccionari Català-Valencià-Balear i el Cançoner Popular de Mallorca”. Sobre l’impacte que el 2010 tingué la distinció de la Unesco en la revifalla del drama litúrgic, l’investigador fa l’observació següent: “Hi ha indrets on el presenten com a Patrimoni de la Humanitat. Aquesta etiqueta, però, només correspon al cant de Mallorca”.

Rentada de cara

Amadeu Corbera també és molt crític amb el reconeixement internacional d’una manifestació cultural que, amb vuit segles ininterromputs de vida, ja tenia més que garantida la supervivència: “En lloc de protegir la Sibil·la, els polítics el que haurien d’haver fet era protegir zones importants com les Fontanelles de Palma. La declaració va ser una rentada de cara. Mentre feien bandera d’una mallorquinitat simbòlica i light, es dedicaven a destruir el territori”. A parer del musicòleg, la sibil·la tampoc no s’ha escapat del fenomen de turistització de l’illa: “Ara, a les fires turístiques el cant ja es ven sota el reclam Christmas under the Mediterranean sun. És un mecanisme de folklorització institucional o, si es vol, de gentrificació cultural, on la vivència social i directa dels mallorquins amb la Sibil·la és substituïda per un espectacle de consum turístic”.

Corbera, tanmateix, insisteix a destacar una part positiva del segell de qualitat de la Unesco: “Al voltant del cant també s’ha produït un interessant procés de nova popularització, seguint el model de les neofestes: ressignificació d’elements folk amb un sentit diferent fins a cert punt políticament transgressor. En són un exemple les sibil·les en diferents contextos (bars, festes populars, etc.) i algunes recreacions artístiques que poden ser llegides en un sentit polític identitari, social o en clau de gènere”. L’actual Sibil·la empoderada ha fet oblidar la seva antiga etapa de drag queen. Després, però, de ser la responsable del pecat original, no deixa de ser una injustícia que la dona hagi d’assumir un altre rol novament poc amable, el d’anunciadora de la fi del món. “Gran foc de cel davallarà; mars, fonts i rius, tot cremarà”.