El silenci
El filòsof estima el silenci perquè condueix a la veritat, deixa xerrar i posa en evidència les opinions i els comentaris equivocats
PalmaTractar el silenci és sempre paradoxal, perquè s’ha de destruir mitjançant la paraula, ja que no es pot parlar del silenci en silenci. Sense silenci no existiria la filosofia. El silenci manté un vincle dialèctic amb la paraula, no s’hi oposa, sinó que la fa possible, n’és el preludi i el final. La paraula té el do de fer emmudir i el silenci té el poder de convidar a parlar.
El silenci és significatiu perquè diu moltes coses sense dir res, obliga a fer un esforç d’interpretació, perquè indica, però no mostra el significat amb claredat, com les paraules oraculars. Per això, sovint, és malinterpretat i provoca confusions. La interpretació del silenci és un art hermenèutic adquirit fent silenci. El filòsof manté una relació privilegiada amb el silenci, perquè capta la dimensió metafísica que l’equipara amb el no-res, l’espai buit i l’interval temporal. El silenci és la porta d’entrada a la dimensió desconeguda del jo. El filòsof parteix del silenci i es manté sempre a prop seu perquè afavoreix la crítica i l’intercanvi d’idees, sap cedir la paraula a l’altre, de manera voluntària i intermitent, i es relaciona a través del silenci dialogat. A vegades prefereix la meditació del savi que no parla i escolta la veu interior. El filòsof que sap parlar és hàbil i troba el silenci fàcilment, fa les pauses necessàries i oportunes per agafar aire i deixa reposar les paraules que fan pensar. El filòsof estima el silenci perquè condueix a la veritat, deixa xerrar i posa en evidència les opinions i els comentaris equivocats, i s’acull al silenci quan vol donar la raó al parlant. La saviesa popular recull l’esperit filosòfic del silenci quan diu que la veritat és muda, que la paraula és enganyadora i només el silenci és vertader. Aquesta mateixa saviesa diu també tot el contrari, que qui calla, atorga, en el sentit aprovador d’estar d’acord i donar per bo i cert allò que s’ha dit.
El silenci és un do natural que està al mateix nivell expressiu que la paraula. S’aprèn a callar a la vegada que s’aprèn a parlar. De fet, un bon comunicador és aquell que domina els silencis. Estic pensant en els silencis que administrava magistralment el periodista radiofònic Jesús Quintero amb la intenció que el seu silenci acabàs amb el silenci dels entrevistats i els empenyés a parlar amb sinceritat. Els silencis comunicatius són creatius i tenen la capacitat de determinar el ritme i el to de les paraules i dirigir el discurs cap a la intimitat.
Benestar, calma i tranquil·litat
El silenci expressa un estat d’ànim de benestar, calma i tranquil·litat, i pot ser una queixa per cridar l’atenció. El silenci té a veure amb la personalitat. És un atribut dels tímids i dels forts. Els tímids callen per por i vergonya, mentre que els forts prenen la paraula amb la mala idea de deixar en silenci els dèbils, de fer-los tancar la boca. Tanmateix, és innegable que cal ser atrevit per interrompre el silenci.
El silenci és un gest elegant que equival a una reverència i un acte de reconeixement. També és una actitud de respecte intel·lectual que s’adopta en les conferències i les classes magistrals. I encara més, és una norma de bona educació que adopta el públic en determinats esdeveniments culturals, com un concert de música clàssica, una obra de teatre o l’estrena d’una pel·lícula. El silenci en moments puntuals passa a ser obligatori. Per exemple, quan es fa un examen. Hi ha llocs silenciosos com les esglésies, els cementiris i les biblioteques, on es guarda silenci com una norma de conducta social.
El silenci és un instrument de perdó i culpabilitat. Els silencis culpables neixen de la mala consciència i el sentiment de culpa. De fet, la justícia permet que els acusats guardin silenci per no autoinculpar-se. Es perdona en silenci i el silenci és acusador. És possible que un mateix no es perdoni haver callat en un moment en què hauria d’haver dit alguna cosa important. Hi ha silencis còmplices, aquells en què es calla per no delatar o perjudicar la persona estimada. Saber callar a temps pot ser beneficiós i útil per evitar una discussió desagradable i prevenir conflictes i baralles, però costa mantenir-se en silenci molt de temps, gairebé tant com aguantar la respiració, tot i que hi ha tècniques que afavoreixen la seva aparició.
El silenci que acompanya alguns esdeveniments públics i rituals religiosos té un caràcter solemne i cerimonial. Es fa silenci en senyal de respecte cap a l’autoritat i per honorar un amic o familiar mort. El silenci és mortal quan es relaciona amb la mort. En el mateix context es parla també de silenci sepulcral. El trànsit cap a la mort es pot produir de manera silenciosa, sense gemecs ni lamentacions. Es guarda silenci en senyal de respecte en cerimònies fúnebres i altres rituals religiosos. Són silencis dolorosos, de dol, en homenatge i record a una persona estimada.
El silenci pot ser oportú o molest. Depèn de la situació. S’ha d’aprendre a usar bé, perquè pot fer mal. Pot ser usat per llançar un toc d’atenció, i enviar un senyal de discrepància, desaprovació i menyspreu. A vegades, també pot arribar a incomodar, perquè apareix quan no se sap què s’ha de dir, s’ha perdut el fil d’una conversa o ja s’ha dit tot el que s’havia de dir. També hi ha situacions quotidianes incòmodes, com trobar-se a soles amb un veí dins l’espai tancat d’un ascensor, en què el silenci és mal vist, i encara que no hi hagi res a dir la presència de l’altre obliga a prendre la paraula i dir banalitats, fer preguntes retòriques o referències intranscendents a l’hora i el temps.
El silenci té una dimensió política i remet als totalitarismes del segle XX i al neofeixisme contemporani que vol imposar la seva ideologia a través del mutisme. El silenci és usat políticament com una eina de control social i censura per evitar les crítiques i impedir que es pugui opinar o manifestar obertament la discrepància. Aquest silenci feixista ha deixat de ser exclusiu de les dictadures, i s’està fent fort també a les democràcies amb les polítiques que amplien els límits del que no es pot dir lliurement sense ser acusat. El silenci polític té arrels patriarcals, entronca amb el mutisme imposat tradicionalment a les dones en l’esfera pública.
Hàbit essencial per pensar
El filòsof ha de reivindicar el silenci perquè és una virtut i un hàbit essencial per pensar. Sense silenci no hi ha filosofia, perquè és la condició de possibilitat de tot pensar. El filòsof pensa, però també llegeix i escriu en silenci i fa del silenci l’antecedent habitual de la paraula, i té la sagrada missió de combatre la xerrameca i el parlar per parlar, i ha de defugir del xiuxiueig que se situa a mig camí, entre la paraula i el silenci. No pot parlar en veu baixa perquè ha de molestar, i dir el que ha de dir i tenir cura que s’entengui allò que diu i no passi desapercebut tapat per l’enrenou mediàtic. El filòsof no pot tenir secrets, ha de dir el que sap. Malauradament, el silenci està en crisi perquè no és productiu, i la gent prefereix el soroll. La filosofia necessita el silenci per existir, però cada vegada és més difícil aïllar-se del renou. La filosofia s’ha de comprometre a educar en la cultura del silenci, pacificant les ciutats i el trànsit, alliberant els espais públics més adequats per pensar i colonitzar-ne altres d’imprevistos i nous. Mentre la bellesa, la violència i l’horror ens deixin sense paraules, hi haurà esperança i salvació.