Oliver Franklin-Wallis: "Cada sis mesos apareix un nou país com a destinació de les nostres deixalles"

BarcelonaNomés el 20% dels residus es reciclen a tot el món. Què passa amb la resta? El guardonat periodista britànic d'investigació Oliver Franklin-Wallis, que ha escrit a The Guardian, The New York Times i The Times Magazine, entre d'altres, ho ha tractat d'esbrinar. Els seus viatges a abocadors de tot el món, recollits en el llibre Un món de deixalles (Editorial Comanegra), aporten un retrat esgarrifós i molt revelador sobre la crisi dels residus.

Què el va portar a investigar aquesta crisi?

— El món sencer va despertar a la crisi dels residus fa uns anys quan vam començar a veure imatges dels plàstics als oceans. Estem malgastant més que en qualsevol moment de la història de l'ésser humà: uns 4.000 milions de tones a l'any. S'espera que 1.300 milions de tones més s'hi afegeixin el 2030. I sovint la gent no pensa en els residus i les escombraries com un problema climàtic, però el 5% de les emissions globals de gasos d'efecte hivernacle estan relacionades amb la gestió de residus sòlids. El malbaratament alimentari és responsable d'entre el 8 i el 10% de les emissions. I a diferència del carbó, els residus són una cosa que tots produïm personalment, i per tant, és una de les coses més fàcils per a nosaltres marcar la diferència.

Hi ha una responsabilitat individual, però també del sistema global de gestió. Per escriure el llibre va visitar diversos abocadors. Expliqui'ns què hi va veure.

— Els residus són una indústria invisible i un gran problema. Poden desaparèixer en un abocador o en un vaixell que acaba a la Xina, al sud-est asiàtic o a Turquia, on és cremat o és destriat per nens enmig d'una pobresa terrible. El meu viatge va començar en una instal·lació de recuperació de materials del Regne Unit. Hi vaig veure bales enormes plenes de caixes de cartó i ampolles de plàstic. Recordo veure-les pujar en camions i dir: i ara a on van? I així em vaig obsessionar amb seguir els residus. Vaig anar a l'Índia, que és on crec que el problema de residus creix més ràpidament de tot el món. La gent pensa que la recollida de residus és una cosa que hem resolt de forma neta i moderna, però en realitat la majoria de coses acaben en grans abocadors com aquells. Al riu Ganges, la contaminació química de l'aigua és un gran problema. També vaig anar a Ghana, perquè és on van a parar tots els dispositius electrònics i la roba de segona mà, dos dels residus que estan creixent més ràpidament.

Què hi vas veure, a l'Índia?

— Allà pots veure l'envergadura del problema. L'Índia és un dels molts països del món que té col·lectors de residus, gent de les castes considerades inferiors que es guanya la vida triant les escombraries. I tots saben bé el valor de mercat dels residus: poden agafar un embolcall de pasta de dents i dir-te exactament quants diners val i de què està fet. Si tots sabéssim aquests valors no llençaríem les coses com ho fem.

Quina part d'aquest mercat és legal o il·legal?

— A les organitzacions criminals els encanta el sector dels residus, ho han fet durant segles. Fa fàstic i és barat, ningú més vol fer-ho, i és una bona manera d'amagar coses dolentes. Tothom que hagi vist Els Soprano coneix la connexió entre la màfia i la indústria dels residus. També al Japó la Yakuza controlaria la indústria dels residus. El mateix passa amb la màfia italiana. Però des de la dècada del 1990 bona part del negoci ha estat engolit per grans empreses i entitats corporatives, moltes de les quals paneuropees o globals. I no les qualificaria com a criminals, però són capaces d'utilitzar la falta de transparència.

Des que la Xina va prohibir la importació de residus plàstics l'any 2018, on van ara?

— És com intentar apagar un foc que s'estén constantment. Tan aviat com la Xina tanca les fronteres, les economies del sud d'Àsia van començar a rebre una afluència massiva d'importacions de residus de manera legal i il·legal. En pocs anys, aquests països ho han frenat. Però sempre hi ha residus i sempre hi ha països disposats a rebre'ls. A Europa, Turquia s'ha convertit en el centre de reciclatge de plàstics. Polònia n'és un altre, i l'Europa de l'Est. S'intenta fer un seguiment d'aquests fluxos, i la gent ha utilitzat rastrejadors GPS amagats als residus per veure on van a parar. Però la veritat és que canvia constantment: cada sis mesos apareix un país nou com a destinació.

Hi falta transparència.

— Totalment. En una instal·lació de reciclatge de plàstics a Anglaterra, la taxa de reciclatge real era només d'un 50%: del plàstic que s'estava declarant com a reciclat, només ho era la meitat i la resta es cremava. Aquesta és una manera estàndard de treballar de la indústria de residus a tot arreu. És una bogeria que puguem rastrejar un diamant des d'una mina de Botswana fins a una botiga de la Cinquena Avinguda, però no podem fer un seguiment d'una ampolla de Coca-Cola que s'ha llençat al Regne Unit i va a parar a l'Índia.

Vols dir que seria fàcil però a les empreses no els interessa?

— Les empreses productores paguen una petita quantitat en alguns països a través del que s'anomena responsabilitat ampliada del productor. Però la realitat és que el reciclatge es fa en les instal·lacions que tots paguem amb els nostres impostos. Els donem mà d'obra gratuïta. Una cosa que va quedar clara en la meva investigació és que aquest sistema s'ha creat a propòsit. Si mirem als anys 50 i 60, es poden rastrejar els interessos corporatius per dissenyar un sistema que els funcioni millor a ells, en lloc d'un que funcioni per a la gent o el medi ambient. Durant dècades, el reciclatge no va ser una prioritat per a ningú, perquè no donava prou diners: el plàstic verge és massa barat. I el lobi corporatiu va fer tot el possible perquè no reciclem. No es pot confiar que les empreses s'autoregularan. Necessitem instruments legalment vinculants que permetin encarir el plàstic verge, perquè aquesta és l'única manera de millorar les taxes de reciclatge.