"Sisplau trobeu els nostres pares": l'exèrcit busca el Florin i l'Axinia nou dies després

El Castellar - L'OliveralL'última comunicació va ser a les 22.25 h del 29 d'octubre. En Florin Costel ja no tenia línia telefònica, però va enviar una nota de veu a la seva filla, que viu a set quilòmetres de distància. Li va dir que ells no se'n sortirien, que estaven dalt del sostre de la furgoneta, però que no era un lloc segur. L'aigua ja s'havia endut l'aparcament que havien construït amb unes fustes i l'altre vehicle, un Ford. Cada cop tenia més força. El missatge no era d'auxili sinó d'ajuda: "Agafa els nens, pugeu a la teulada i truqueu al 112", els va ordenar. El Florin i l'Axinia, de 57 anys, van desaparèixer poc després. La filla, l'Ailice Andrea Maner, espantada, va trucar al 112, però ningú contestava. Va avisar la germana, la Petruta, que viu a Vila Joiosa (Marina Baixa) i li va dir que ho provés ella. Potser des d'una altra població les línies no estarien ocupades. "Vaig estar trucant sense parar, potser 50 vegades, fins que van contestar a les dues de la matinada", diu amb ràbia la Petruta. Va estar tres hores i mitja trucant al telèfon d'emergències.

Finalment, va poder explicar el que els havia passat als seus pares i la persona que estava a l'altre costat del telèfon va prendre'n nota, però ningú no va anar a buscar-los. L'endemà van tornar a denunciar la desaparició dels pares, però tampoc no hi va anar ningú. Els seus veïns, els artistes de l'espai comunitari Algrà, també van denunciar la desaparició. De nou, sense èxit. La recerca no ha començat fins aquest dijous. Nou dies més tard, els equips de rescat s'han desplaçat fins a la casa on vivia el matrimoni, entre els camps de Castellar-l'Oliveral, una pedania de la ciutat de València.

L'equip d'emergències és el Cinquè Batalló de la UME (Lleó) i són una part dels primers 500 soldats que van arribar a València el 30 d'octubre a primera hora. El grup que busca al matrimoni el dirigeix un tinent que té a la seva disposició una trentena de militars entre els quals hi ha soldats d'intervenció per pentinar els camps, socorristes equipats amb vestits de neoprè, els pilots dels drons i la unitat canina. Els primers a entrar en acció han estat el caporal Valiño i el seu gos, l'Uruk-Hai, un Pastor Belga especialitzat a trobar cossos. "És el millor", diu el seu guia. L'animal, però, que està exhaust després de tants dies de recerca, no ha trobat cap cos. "Si encara estan dins de l'aigua, l'Uruk no pot notar l'olor. També pot ser que no estiguin per aquí", diu el caporal. En el darrer balanç d'aquest dijous, el nombre de desapareguts ha baixat a 78, són 15 menys que dimecres. Tot i això, encara hi ha 40 persones mortes pendents d'identificar.

"Això em mata"

El tinent reuneix la resta de l'equip i els distribueix. Començaran buscant pels camps que hi ha davant de la casa. Els soldats es van preparant. El José, un dels socorristes, escura la cigarreta. Està nerviós. Ell i el Jairo aniran pel canal que encara baixa ple. Abans que es despleguin, la filla gran, la Petruta, va fins on hi ha un grup de set soldats i els implora: "Sisplau trobeu els nostres pares". Ells li demanen que es calmi i li asseguren que faran tot el que puguin. Que els trobaran. Quan ella ja ha marxat entre llàgrimes, el caporal Valiño s'enfonsa. "Porto massa dies. Això és una merda", diu mentre s'asseu al portaequipatge del vehicle. "Si has de plorar, plora", li recomana un company. "I és clar que ploro. Això em mata", respon. Ningú diu res. Un altre company li frega l'espatlla. Continua la recerca.

Els militars, equipats amb uns pals de més de tres metres amb un ganxo en un extrem, comencen a pentinar el terreny. Cada cop que s'aturen perquè creuen haver trobat alguna pista, les dues germanes s'estremeixen. A uns deu metres del vehicle on els seus pares es van intentar salvar apareix el mòbil del pare. Poc després troben la dessuadora. La tensió creix. Les filles saben que els seus pares estan morts –tota l'estona parlen d'ells en passat–, però necessiten la confirmació i, evidentment, trobar-los per enterrar-los. Confien que els soldats els trobaran. El marit de la germana gran, en Cristian, no és tan optimista. "L'endemà mateix vaig venir amb el meu cunyat i un amic i vam estar buscant per tota aquesta zona. L'aigua ens arribava al pit. Vam trobar de tot, però no els cossos. Aquí ja no hi són", diu.

Mentre els militars segueixen buscant, arriba un veí, l'Eduardo. Abraça i consola les filles. Mira l'escena i diu: "Això, aquell dia a les onze de la nit devia fer por". També està abatut. "No fa gaire els hi vaig portar terra als vostres pares perquè volien plantar alguna cosa", els diu. "Eren bona gent", assegura, usant també el passat.

Els soldats continuen la recerca, però saben que si troben els cossos hauran d'afrontar el drama encara amb més intensitat. Una persona de la família, segurament el gendre, que és qui està més tranquil, haurà de reconèixer els cadàvers, però després de tants dies probablement serà impossible. "No us imagineu com estan els cossos", explica un militar del batalló que ja n'ha trobat uns quants. "És la nostra feina, però...".

Després d'una pausa per dinar i agafar forces els soldats reprenen la recerca. S'acosta el final del dia i no aconsegueixen trobar ningú. Demà continuaran. "Esperem trobar-los, però estem segurs que algun dia marxarem d'aquí i encara no haurem trobat tots els cossos", lamenta un d'ells.