Quan a São Félix no hi havia telèfon
L’advocada defensora dels drets humans Maria J. Souza explica la seva experiència amb Casaldàliga
São Félix do Araguaia (Vrasil)Maria José Souza, advocada brasilera defensora dels drets humans, ha fet camí al costat de Pere Casaldàliga des dels inicis dels anys 80. Nascuda el 1954 a Goiânia, a l’estat brasiler de Goiás, és avui la responsable del departament de drets humans de la prelatura de São Félix do Araguaia. Petitona i de mirada penetrant, recolzada sobre la taula de fusta que queda davant mateix de l’habitació on dorm l’anomenat “bisbe dels pobres”, recorda el primer cop que va sentir a parlar d’ell: “Vaig llegir una notícia vella del Jornal Popular de Goiânia que parlava del Pedro, però en parlava molt malament, anomenant-lo bisbe roig, deia que havia vingut al Mato Grosso a estimular els rodamons per envair terres dels latifundistes. «Que bé!», vaig pensar”.
A través d’Antonio Carlos Moura, detingut i torturat per la seva feina amb Casaldàliga el 1973, va arribar a São Félix quan se celebrava l’assemblea del poble anual que organitzava el bisbe amb la prelatura, “un espai participatiu, encantador”. Recorda que “uns dies després Casaldàliga va marxar cap a Ribeirão Bonito, on un pistoler que es deia Correia va amenaçar-lo amb un revòlver. L’única persona desconeguda que hi havia allà i que no cridaria l’atenció per tornar a São Félix i explicar que no havia passat res gaire greu era jo. I així, a partir d’aquí, vaig anar entrant a la prelatura”. Això passava el 1982. “Maria José, torni a Goiânia, acabi la seva carrera i torni, vostè ja té el seu lloc aquí”, li va dir el bisbe. I així ho va fer.
Va treballar-hi assessorant organitzacions sindicals de tota la regió, combatent els latifundistes i el treball esclau. “Hi havia moltes carències, no era com ara. A São Félix només hi havia un telèfon, públic, sense intimitat. I la prelatura era sempre l’objectiu perquè es tractava d’una església que no actuava com una església, d’un bisbe que no actuava com un bisbe”.
Les terres dels camperols
Més de trenta anys després, “moltes de les terres que van ser possessionades, on els camperols havien patit amenaces de desallotjament, avui ja són legítimes. I és que en realitat no era que ells no tinguessin terra -ells en tenien, i des de feia anys-, sinó que no en tenien el títol. Així i tot, el treball esclau segueix sent una realitat al Brasil, i fins i tot la Cort Interamericana de Drets Humans va emetre una condemna a finals del 2016”, explica Maria José Souza, per a qui “el treball esclau avui és tan greu com abans”, però amb una diferència: “Abans l’estat deia que era una invenció nostra i ara ho reconeix fins al punt que l’estat federal té un grup mòbil de combat contra el treball esclau”.
Un català afectuós i sever
Quan toca parlar de Casaldàliga, diu: “És català [riu]. Ferm com un català, enèrgic, afectuós, amorós, però també molt sever. Un gran company. Mai li hem sentit dir «Jo soc el bisbe i aquí mano jo». Sempre adoptava la decisió col·lectiva com a seva. Aquesta Església ha sigut una Església diferent, la que més s’ha aproximat a l’Evangeli de Crist que jo hagi vist, per la simplicitat, pel contacte amb els humils i necessitats. El poble li tenia un amor immens i fins avui els vells posseiros no li diuen “bisbe” sinó “pare Pedro”. És un germà més, sense jerarquia. I aquesta casa, que abans era més petita i amb les baranes de palla, també ha sigut sempre això: la casa dels posseiros, els indígenes”. La casa de tots.
En cinquanta anys, Casaldàliga només ha creuat una vegada l’oceà Atlàntic de nou cap a Europa, per visitar el papa Joan Pau II, el 1988. Maria José Souza en recorda una anècdota que va fer molta gràcia als agents pastorals que hi havia a São Félix do Araguaia. Quan l’explica no para de riure, gairebé plora: “Va enviar-nos una foto en què sortia assegut amb les cames creuades i amb les botes que Fidel Castro li havia regalat!” Només un altre cop havia sortit del Brasil, per anar a Cuba (“Allò sí que va ser notícia”, riu), a Guatemala, a Nicaragua i a algun altre lloc.
El seu llegat? Pensa detingudament abans de respondre. “No és fàcil parlar sobre l’experiència i el privilegi de conviure amb Don Pedro Casaldàliga i també, no ho podem oblidar, amb la germana Irene Franceschini, argamassa i pilars d’aquesta església. Amb ells he après moltes coses. Però el llegat que queda és el del compromís, irrenunciable, amb la defensa de les categories excloses dels seus drets: indígenes, posseiros, dones i tants altres col·lectius espoliats. Tot i la seva fragilitat física, Don Pedro encara és el far que marca el nord a la caminada”.