Sobre la canonització de Juníper Serra

Des que el papa Francesc va fer pública la intenció de canonitzar el beat Juníper Serra, moltes coses s’han dit i escrit sobre la seva figura i la seva obra. A les Balears, l’auge del fenomen juniperià porta ja més de dos anys, a propòsit de l’acord del Consell de Govern de declaració del 2013 com a Any Juníper Serra. Durant aquests anys s’han escrit nombrosos llibres i notícies sobre el franciscà nascut a Petra i s’han organitzat diverses exposicions, conferències, rutes i documentals on han parlat historiadors, clergues, polítics i periodistes. Només fent un repàs superficial del que s’ha anat dient, hom pot apreciar que no s’han escatimat elogis i lloances a qui anomenen “el mallorquí més universal”, “gran ideal per a la humanitat” o “un dels millors exponents de la nostra història i cultura”.

Lluny de voler desconsiderar totes aquestes interessants aportacions, des d’aquestes línies m’agradaria reflexionar críticament sobre allò que significa la canonització de Juníper Serra. Això en cap cas significa jutjar les accions i els pensaments del frare franciscà amb els coneixements i els valors de la societat actual. Tal cosa seria pecar d’un presentisme sovint abusiu i tan ingenu com acusar Felip II de tenir poca sensibilitat ecològica. Al cap i a la fi, tots som fills del temps que ens ha tocat viure.

Amb independència de la benevolència i venerabilitat de les obres de Juníper Serra a l’actual Mèxic i Califòrnia, crec que és innegable que va ser una figura destacada de l’evangelització de les terres americanes, un element central en l’anomenat procés de civilització. Un procés de civilització que va consistir essencialment a substituir creences, costums, tradicions, modes de producció, estructures familiars, formes de relacionar-se amb el medi i molts altres continguts culturals propis dels pobles que habitaven aquelles terres, per aquells que portaven els missioners i colons suposadament més avançats, eficients i racionals. Dit d’una altra manera, es va intentar deliberadament extingir una cultura per imposar-ne una altra. Definició que, si la cercam al diccionari, apareix sota l’entrada de “etnocidi”. Sense voler entrar en el debat sobre el tracte que Miquel Josep va poder tenir amb els indígenes, crec indiscutible que en aquest etnocidi o procés civilitzador (cadascú que l’anomeni com més li agradi, però que no negui el que va ser) la colonització espiritual duita a terme a través de la predicació i imposició dels dogmes cristians va funcionar com el perfecte mecanisme de control social. No hi ha millor element per controlar algú que amenaçar-lo amb un càstig etern. Deslliurat de la consciència o inconsciència que Sant Juníper tengués d’aquest fet, crec també inqüestionable que aquest control social va ser aprofitat per les autoritats militars i les elits econòmiques per a treure’n benefici propi. Per sobre dels debats de les evidències històriques que demostren que el beat Juníper Serra va ser un defensor o un explotador d’indígenes, la realitat és que va formar part d’un procés d’un abast molt més gran (en tots els sentits) que va suposar la sistematització de la violència contra els pobles allà establerts.

Hem de prendre consciència del fet que la canonització de Juníper Serra no és només el reconeixement de la singularitat històrica de la seva figura. En una dimensió simbòlica, la santificació d’aquest mallorquí significa la invisibilització dels grans danys que patiren la gent d’aquell temps i d’aquella terra. Utilitzant la magnífica terminologia de Miquel Izard, la canonització de Juníper Serra significa la sacralització de la història de la conquesta americana, és a dir, l’oficialització d’una versió dels fets que obvia els grans crims que cometeren els espanyols en terres americanes i dels quals encara avui podem observar les terribles conseqüències. Com moltes persones estan fent aquests dies, magnificar la figura i l’obra de Juníper Serra sense la pertinent revisió crítica, significa donar suport i participar d’aquell procés de sacralització que parla de descobriment i no de conquesta, de modernització i no d’espoli, de salvació i no de condemna, de civilització i no d’etnocidi.

Precisament perquè tots som fills del temps que ens ha tocat viure, nosaltres tenim avui l’obligació moral de divulgar l’altra versió de la història i de reclamar una revisió crítica que eviti la legitimació i perpetuació dels danys comesos.