“Sobre els fets terribles que sacsejaren Vilafranca s’hi ha passat de puntetes”

VilafrancaJaume Sansó Caldentey és l’autor de Vilafranca (1931-1945). La II República. La por i la repressió a la Guerra Civil i la postguerra (Lleonard Muntaner. Editor). Es tracta d’un curós estudi sobre la Guerra Civil a Vilafranca. El proper 1 de desembre presenta el llibre, de 560 pàgines, després de nou anys d’investigació, recerca, anàlisi i reflexió. Parla de víctimes i botxins al conflicte social i bèl·lic, i relata un escenari dels anys anteriors i posteriors a l’esclat armat. Jaume Sansó ha estat 11 anys batle de Vilafranca (1999-2010). També és autor d’algunes obres teatrals, com El parc del ministre (1988), i autor del blog en línia Recerca històrica a Vilafranca.

Perd valor històric un treball fet 40 anys després d’haver recuperat drets i llibertats, i gairebé sense la veu de protagonistes directes de la guerra?

Els testimonis són una part fonamental d’una investigació sobre aquest període. Les persones que ho varen patir i -fins i tot- les que en formaren part com a elements repressors ja no estan entre nosaltres. M’he trobat amb persones que ho varen viure, sí, però ja són poques. La segona generació, sobretot fills de testimonis directes, m’han ofert una informació prou emocional que, en moltes ocasions, he hagut de contextualitzar. Les fonts orals són una gran primera passa per a aquest tipus de recerca, però, per sort, haver-ne conegut una gran part i haver-ne escoltat les històries -anys enrere- m’ha ajudat a recompondre els fets i situar-los en el moment històric. S’han d’agrair casos com el de Tomeu Estrany Puil, que deixà descrits en diversos articles a la revista local Santa Bàrbara alguns dels episodis.

Sembla que Vilafranca hagi patit un temps de silenci més llarg que altres pobles. En quins anys situaríeu la darrera baula de la cadena de la por?

Sí, és veritat que sobre els fets terribles que sacsejaren Vilafranca el mateix poble hi ha passat de puntetes. Els arguments que es manejaven eren els del silenci com a resposta a la barbàrie humana. Com si callar pogués esborrar un episodi tan dramàtic de la nostra història. Sempre m’he queixat que Vilafranca hagi patit una manca de vocació per la seva pròpia història. Quant a la segona qüestió, els fets concrets, trobam violència i mort des del mes d’agost del 1936 fins a l’octubre del 1938. Després entràrem en un període en què la por va arrelar de diferents maneres: pallisses, amenaces, sancions econòmiques, presó, humiliació, aïllament de la vida social i, sobretot, molt d’oli de ricí. Encara que la meva investigació dels fets concrets arribin a l’any 1945, el franquisme no va deixar mai de coartar les llibertats de les persones.

Heu hagut de llevar moltes teranyines a l’arxiu municipal, a més d’haver fet recerca en altres indrets?

Era conscient que a l’arxiu municipal no hi podria localitzar gran part de la informació per establir el repte de documentar tots els fets: la majoria d’arxius municipals patiren un buidatge i una desaparició de documents clau i compromesos. Així i tot, molts estaven mesclats en carpetes no relacionades. Per a la meva sorpresa, he aconseguit desvelar el paradigma del funcionament de la política franquista a l’Ajuntament per exercir la repressió. I, sens dubte, m’ha servit per poder formar bé el context històric, tant pel que fa a l’economia com pel que fa a la societat coetània amb els fets. Així i tot, he arribat a consultar fins a deu arxius per poder-me documentar.

A manca d’estudis aproximats com el que presentau, l’oralitat històrica ha estat fidel al que realment va passar?

Sí, encara que, com he dit, alguns dels testimonis els he hagut de contextualitzar històricament: tenien ben frescos a la memòria els fets concrets, però no sabien situar-los en el moment històric. La gent que llegeixi el llibre coneixerà més assassinats que els pocs que ens havien relatat, tant de Vilafranca com directament relacionats amb el poble. Potser molts quedaran sorpresos quan vegin que hi va haver set víctimes, i en cont la història. Els vilafranquers i vilafranqueres hem d’aprendre a admetre que allò que ens havien contat fins ara ens eximia de la responsabilitat, i ens establia en allò de ser un poble on “gairebé no havia passat res”.

Quins són els personatges clau de l’etapa negra dels anys perduts?

Podríem anomenar un gruix important de personatges que mostraren un compromís fort i valent amb la República: els germans Garcias, el batle Xirgo, Francesc Panxeta, la família de Can Peloni, Andreu Margoi, Tomeu Puil i un llarg etcètera, que mostraren en tot moment la voluntat política de millorar les coses. La paradoxa és que, justament a l’altre bàndol, hi trobam el batle Jaume Boscana, qui, encara que fos el primer batle representant dels colpistes, exercí la seva autoritat per intentar salvar molts republicans.

Quines altres aportacions presenta la vostra investigació?

Hi he incorporat el llistat complet de les donacions ‘voluntàries’ de l’or i les joies que feren les famílies vilafranqueres a les primeres setmanes de l’aixecament militar. També hi ha la transcripció dels consells de guerra en què es varen enjudiciar vilafranquers. A més, hi ha correspondència inèdita des de diferents presons i camps de concentració dels presoners amb les seves famílies. He posat en valor els fets i les persones que ho patiren.

Vós sou membre del Col·lectiu Recerca, que agrupa historiadors dedicats a rescatar la memòria de les víctimes. Quin recorregut us heu marcat?

Fa pocs dies ens hem constituït de manera oficial, però ja fa més d’un any que treballam en un seguit d’objectius que creim clau: la coordinació i col·laboració entre els investigadors i historiadors que treballam aquest període i la divulgació, tant als centres escolars, instituts i universitat com a la societat en general. Actualment en formam part una trentena de membres.