Sara García Alonso: "Vaig haver de sobreviure una nit fent bivac, enterrada a la neu a -15 °C"

BarcelonaFa fresca a Barcelona i plovisqueja una mica. I, així i tot, la cua no para de créixer. Molt abans de l’hora de començar l’acte, ja va més enllà de la cantonada de l’edifici de la Casa Seat, a la cruïlla entre Diagonal i passeig de Gràcia, i continua enfilant-se carrer amunt. Pacients i impacients s’esperen força canalla, i xavals joves, i pares i mares, i avis i àvies, i curiosos, i sobretot apassionats de la ciència. Alguns –els més petits– fins i tot disfressats per a l’ocasió. Aquesta tarda coneixeran la seva heroïna, la biòloga molecular i astronauta Sara García Alonso (Lleó, 1989), que arriba a la presentació del seu primer llibre, Órbitas (Ediciones B, 2025), amb la seva cabellera vermell Mart.

Inspiradora, García Alonso defensa que cal perseguir els somnis, que els errors són crucials per aprendre, que la ciència i la recerca són els pilars bàsics per avançar cap a una societat millor. Astro Sara, com ara se la coneix, és la primera dona espanyola seleccionada per a la reserva d’astronautes de l’Agència Espacial Europea (ESA). Doctora en biologia molecular, compagina aquesta feina amb la seva recerca al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO) sobre càncer i oncologia de precisió i la divulgació científica.  

En què consisteix la feina d’astronauta?

— Un astronauta de carrera, com és Pablo Álvarez, l’altre espanyol que ha estat seleccionat, és personal propi de l’ESA i està contínuament en formació, preparant-se per a una missió o participant en projectes relacionats amb l’Agència, com ara vols espacials acordats per les agències internacionals: l’ESA, la NASA, Roscosmos, l’agència canadenca i la japonesa, que participen en l'Estació Espacial Internacional (ISS). En canvi, els que estem en reserva mantenim les nostres feines actuals. En el cas que sorgís una missió, ens activarien un contracte específic.

Quin tipus de missió poden fer?

— La NASA, per exemple, treu oportunitats per al que anomena PAM, Private Astronaut Mission o missió privada d’astronautes, d’una durada de 15 dies, durant els quals els astronautes en reserva o no professionals van a l'ISS a fer ciència, a fer divulgació, a testar una tecnologia. En aquest cas, com passa també amb els projectes científics, sobretot els que reben finançament públic, s’obre un període de recepció de candidatures i després s’escullen quins experiments es duran finalment a terme. Es trien en funció del nivell de preparació, implementació i fiabilitat que tenen, a més que sigui factible desenvolupar-los, els recursos que necessiten i la repercussió que tindran. El govern espanyol, per exemple, ja ha obert algun pla per finançar projectes relacionats amb la microgravetat a l’ISS. Aquests són el tipus de projectes que jo faria en una missió.

Vostè investiga al CNIO noves estratègies terapèutiques per a tumors de pulmó i pàncrees produïts per l’oncogen KRAS. Tanmateix, quan es va assabentar que l’ESA buscava dones astronautes per anar a Mart, va decidir presentar-s’hi. Per què?

— De nena i també d’adulta havia fantasiejat amb la idea d’entrar a la NASA perquè és en aquest tipus de centres on es fan les investigacions més punteres, on hi ha les ments més brillants de molts països que treballen juntes per fer coses extraordinàries. Entrar a la NASA requereix ser americà i, per tant, havia descartat la idea. Però en veure l’anunci de l’ESA, vaig adonar-me que responia una mica al que jo buscava: poder formar part d’alguna cosa que realment fes una diferència, tant a escala mèdica (que és al que jo em vull dedicar en una missió espacial) com pel que fa a tecnologia. Perquè la tecnologia espacial després s’aplica a diferents sectors de la societat, des de l’automatització i la robotització fins a les càmeres dels telèfons mòbils.

I mentre no sorgeix cap missió, fa tasques d’ambaixadora de l’ESA.

— Sí, però per decisió pròpia. L’ESA no m’ho exigeix, ni m’ho remunera, però considero que és la meva responsabilitat.

A què es refereix?

— A Espanya hi ha dos astronautes després de 30 anys i, per primer cop, un és una dona, i això representa una sèrie de valors. I ara tinc un altaveu perquè la gent escolti i entengui per què és important invertir en R+D, per què calen dones als àmbits STEM, que persegueixin les carreres científiques. Com vols que no ho aprofiti?

La carrera investigadora és molt exigent i, al cap i a la fi, és de reserva.

— Aquesta és la meva manera de contribuir: a la lluita contra el càncer, des de la meva recerca; a la ciència, des d’aquestes missions de l’ESA; a la societat, a través de la divulgació. És el que sempre he volgut fer des que era una nena: avançar en el coneixement i dedicar-me a la ciència per, d’alguna manera, posar el meu granet de sorra per millorar la societat.

A les xerrades amb estudiants de primària i secundària, la reben com una superheroïna. Sembla una estrella del pop.

— Com has de somiar de ser física, o programadora, o astronauta si no veus cap dona que s’hi dediqui? Jo no vaig tenir referents de científiques femenines, més enllà de Marie Curie. Va ser durant la carrera de biotecnologia quan vaig començar a conèixer investigadores de la meva universitat que dirigien petits grups de recerca. I elles es van convertir en els meus referents, gent propera de qui vaig poder aprendre què és ser científica. Ara, quan em diuen que soc un referent per a nens i nenes, em fa sentir orgull i m’anima a continuar dedicant molt de temps a donar exemple, a mostrar que les dones podem ser científiques i que hi ha matemàtiques, astrofísiques, metgesses, i moltíssimes altres dones a les STEM [l’acrònim en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i medicina]. Hi ha moltíssim talent femení.

Per què pensa que hi ha menys nenes que vulguin dedicar-se a les STEM?

— Per les etiquetes. Jo soc un cas una mica particular perquè mai no he deixat que res m’aturi ni he deixat de fer res pel fet de ser dona. Però sí que noto, ara quan parlo amb gent més jove, que les noies, i això ho sento massa vegades, em diuen “És que soc dolenta per a...” I que em diguin això sí que és dolent, que es posin aquesta etiqueta. És un biaix d’autoconfirmació que t’impedeix avançar. Si tu li envies al teu cervell senyals que no vals per a alguna cosa, que ets dolenta en mates, directament no t’enfrontaràs a aquells reptes, perquè el teu cervell et posarà un bloqueig que et farà descartar el que sigui. Potser una noia es posa aquesta etiqueta perquè suspèn un examen de matemàtiques. Però és que no em canso de repetir que un error mai no és igual a fracassar. Els errors són part de l’aprenentatge. Per aprendre a anar en bicicleta, has de caure. Si quan caus tires la tovallola, acabes d’eliminar una cosa de la teva vida. Igual amb les matemàtiques, o amb la física, o la química.

A ells no els passa?

— Són més llançats. I això té molt a veure amb l’educació, amb els biaixos que se’ns inculquen des de petits. A les dones se’ns exigeix perfecció en tots els sentits. Ens hem d’esforçar deu vegades més que un home per arribar al mateix lloc. Ens han creat aquella síndrome de la impostora que fa que, si no ens sentim preparades per treure un 10 en un examen, no hi anem. Els nois, en canvi, tenen molta més tolerància a l’error i s’hi llancen més. Necessitem, des de l’educació social, eliminar biaixos, deixar de perpetuar que les dones estan més preparades per a les cures i els homes, per a les carreres científiques, tècniques, perquè no és així. També les dones hem de poder-nos permetre ser mediocres. No passa res! Per això, també em fa il·lusió convertir-me en referent, perquè sempre he intentat trencar amb els estereotips i enfrontar-m'hi.

A finals del 2024 va participar a Colònia (Alemanya) en un entrenament per a astronautes. En què va consistir?

— Tant els astronautes de carrera com els de reserva rebem la mateixa formació, tot i que els de reserva en blocs de dos mesos cada any per intentar impactar el mínim en les nostres feines. Consisteix en una formació bàsica de certes matèries com física, enginyeria, biologia, astronomia. I formació sobre factors humans, com ara com solucionar problemes de manera efectiva, donar i rebre feedback, treballar en equip.  Tot això s’entrena amb simulacions senzilles però també en ambients extrems.

Com quan va anar a la Vall d’Aran aquest hivern a fer bivac a la neu?

— L’ESA fa entrenaments en coves, on un equip d’astronautes ha de sobreviure sis dies recol·lectant mostres d’interès científic i biològic, en un ambient confinat, amb molt poca privacitat, molt poca higiene. En el meu cas, vaig participar en un entrenament de supervivència als Pirineus, a la Vall d’Aran, on a més d’aprendre a fer un foc, a resoldre problemes com una hipotèrmia, o un os trencat, o a fer senyals a un helicòpter de rescat, vaig haver de sobreviure sola al bosc una nit fent bivac, enterrada a la neu, a -15 °C. Jo, una persona amb intolerància al fred per un problema hormonal i que tenia pànic a la foscor de nena, i estava allà sentint-me forta, feliç. Va ser molt gratificant.

Sortir a l’espai comporta perills com la mort. Hi està preparada?

— Des del moment que acceptes la feina, ho fas amb totes les potencials conseqüències: acceptes no poder fer plans a llarg termini durant la resta de la teva vida perquè en qualsevol moment et poden cridar, i quan això passa ho has de deixar tot. Tant és si estàs a punt de casar-te com si la teva parella està parint. Morir és un risc, sí, però assumible. Fa poc vaig calcular que era del 2,7%.