Joan Perelló: “La societat mallorquina braveja del que li va bé i amaga el que no l’hi va”

PalmaVa tenir un confinament total per ser persona de risc, un tancament que, en tot cas, li va resultar productiu. Només enguany, Joan Perelló (Campos, 1953) ha tret dos nous llibres: un de poesia, Mans de presagi (Lleonard Muntaner Editor), i un de narrativa, Els altres (EnSiola). Fetes les presentacions del primer, ara se succeeixen les d’Els altres: a Campos, el 26 de novembre; tot seguit, a Palma, el 29. Mentrestant, l’autor, que du al darrere quinze llibres més de poesia publicats i tres més de narrativa, continua parlant de la vulnerabilitat humana –també abans del covid-19– i de la transformació i devastació del paisatge de Mallorca, dos dels seus temes, de les seves preocupacions.  

El confinament dur us va donar temps per acabar dos llibres, poesia i prosa. Sou molt prolífic? 

— Si es fa feina una mica cada dia, la feina surt. Som home de rutines, però també he de confessar que escric a impulsos, sense pensar-hi gaire. Som de rutines, però no academicista. En tot cas, Mans de presagi està escrit un poc abans del covid; en temps de confinament només en vaig fer les correccions. Els altres sí que té tot el gruix de l’època que estàvem tancats. 

D’aquí que, dels nou personatges amb els quals està configurat Els altres, escriviu que “tots temen la vulnerabilitat”. Allò que més es diu de la pandèmia és que ens ha fet adonar de la nostra vulnerabilitat. 

— La vulnerabilitat no ha arribat a la meva obra per la pandèmia. Sempre hi ha estat present perquè n’he estat molt conscient. Els meus personatges són fràgils perquè, d’altres literatures, precisament sempre m’han atret els personatges fràgils. També de la vida. Allò que ha passat amb la pandèmia és que ha democratitzat la nostra vulnerabilitat. Als forts i guanyadors, que abans no se sentien vulnerables, ara saben que també ho són. Darrere la mascareta, tots ens assemblam més. 

Si sempre heu escrit de la vulnerabilitat, també el pas del temps i la mort han estat molt presents a la vostra obra.

— La consciència del pas del temps m’ha marcat tota la vida. De jove tractes aquests conceptes com a metàfores de l’existència i també, segurament, per mimetisme amb altres autors. Però passa que a la vida real arriba un moment que les malalties no són una ficció, i la mort, d’una manera o d’una altra, la tens propera. 

Així, si el pass del temps, la vulnerabilitat i la mort són habituals en els vostres poemes i relats, què diríeu que singularitza Els altres?  

— Pot ser un llibre sobre els secrets de família, amb presència de la gelosia i la venjança. Els personatges són dels que han patit. Són durs, però es van diluint, van desapareixent. També podria pensar que és un llibre sobre els silencis de Mallorca, que són clamorosos.

Trobau que Mallorca es caracteritza especialment pel silenci? 

— A Mallorca tenim una gran tendència a amagar les coses dolentes. Durant molt de temps, i no fa tant –perquè tots els de la meva generació ho recordam–, aquí no es parlava de la Guerra Civil. Els fills malalts s’amagaven. I les desgràcies es passaven en silenci i, en tot cas, dins la casa. La societat mallorquina braveja del que li va bé i amaga el que no l’hi va.

Teníeu ganes d’escriure de la societat mallorquina. 

— La veritat és que no m’he proposat analitzar la societat mallorquina. No és el meu propòsit, com sí que és una de les característiques més remarcades de l’obra de Guillem Frontera. Jo som un escriptor que pensa poc o gens com explicar les coses. Som espontani, tant en escriure poesia com narrativa. El llibre sorgeix sense saber quins ni com seran els personatges. A mi m’agrada més crear atmosferes i observar.

Jaume C. Pons Alorda us qualifica de poeta paisatgista a l’epíleg de Mans de presagi. El paisatge, els canvis del paisatge i, encara més, la devastació és potser allò que més observau? 

— Em revolta la destrucció del paisatge que observ. Som molt conservadorista en això –bé, també amb la nostra llengua. Em preocupa la pèrdua del paisatge i el desconeixement que en tenim. Crec que és important que duguem aquestes preocupacions a la literatura.  

La pèrdua, la vulnerabilitat, la mort, el pas del temps... Insistesc en els vostres temes. Sou pessimita? 

— Som pessimista, sí, i sé que en faig la sensació. Però alhora som tremendament vitalista. Així i tot, la vida la interpret de manera molt austera. No m’agraden les estridències.

L’austeritat també era una cosa molt mallorquina. 

— Sí, però hem tingut una síndrome de modernitat. A la modernitat ens hi hem d’adaptar, però no a costa de perdre el sentit comú. En tot cas, quan escric, no cerc l’autobiografia. És un error comú interpretar la veu del narrador com si fos la pròpia de l’autor.