Solidaritat veïnal: què passarà amb la nova normalitat?

“Ala nostra escala ens vam trobar uns escuradents i fregalls per poder picar l’ascensor si no teníem guants”. “Avui ha vingut una noia jove a fer-nos la compra”. “Tinc un veí que surt a tocar música cada dia per animar-nos després dels aplaudiments”. Les comunitats veïnals han experimentat canvis durant el confinament i molta gent ha posat cara a qui tenia al pis de dalt o a l’edifici del davant. Però què passarà amb aquestes relacions i gestos espontanis a mesura que tornem a recuperar les rutines?

La Laura i l’Albert fa sis mesos que es van traslladar al pis on viuen ara, al barri de Sant Andreu de Barcelona. Quan van acabar d’instal·lar-s’hi pràcticament va néixer el seu fill. I just pocs dies després va arribar el confinament. Moltes experiències en només mig any, però asseguren que tenen bona companyia al replà i troben que han tingut sort amb la resta de l’escala. “La parella veïna que tenim al costat va penjar una carta a l’ascensor els primers dies d’estar confinats oferint-se a ajudar a qui ho necessités al costat d’un fregall dels plats i escuradents perquè els utilitzéssim com a dispositiu d’un sol ús per prémer els botons de l’ascensor en cas de no tenir guants”, expliquen. Aquestes petites accions, comenten, els van anar molt bé perquè el confinament els va agafar “bastant desprevinguts”. “És maco veure que encara que no ens coneguem gaire es produeixen aquestes converses o gestos, i que la gent es preocupa pels altres”, comenta la Laura.

Francesc Núñez, doctor en sociologia i professor de la UOC, explica aquest fenomen solidari sorgit en els dies de tancament a casa. “La gent està acostumada a pensar poc en el dia a dia perquè posem el pilot automàtic, i ara que s’ha trencat tot i estem vivint moments difícils ens adonem del malestar dels altres i ens surt ajudar-nos”.

Futur incert

Però aquesta anomenada nova normalitat a la qual ens dirigim està generant molts dubtes. Quan puc sortir? Amb qui? Quan podré anar a visitar els avis? Fins quan he de dur mascareta? Moltes preguntes que es van responent a poc a poc, però que se sumen a la incògnita de com serà de normal aquesta nova realitat. També pel que fa a aquesta solidaritat i la xarxa amb els veïns que ha aparegut en les setmanes de confinament. ¿Seguirem xerrant de balcó a balcó als vespres quan puguem tornar als bars? ¿Ens continuarà fent gràcia sentir Resistiré a tot volum quan arribem de la feina? “La ruptura de la manera d’entendre la vida que teníem ha fet que aflorin noves relacions”, diu l’antropòleg José Mansilla. “L’ésser humà és social per naturalesa i, per tant, encara que estiguem confinats tenim la necessitat de comunicar-nos amb veïns, fer videotrucades, estar en contacte amb l’altre”, explica. Però fins quan es mantindrà tot això? “Dependrà de nosaltres mateixos i de la nostra capacitat d’organització”, preveu Mansilla.

“Sempre he pensat que era estrany tenir veïns i veïnes tan a prop i no parlar-hi”, diu la Irena Visa. El menjador del pis on viu té un petit sortint a la finestra que des del principi del confinament la va inspirar per fer alguna acció. Des del primer dia de l’estat d’alarma va començar a posar frases a la finestra per a qui les pogués llegir des de fora. La primera va ser Aprofiteu per ordenar, i després la van seguir felicitacions pel dia del pare, missatges per donar la benvinguda a la primavera, parts de cançons o reivindicacions com el conegut lema feminista No és no.“Després de les primeres frases vaig parar perquè pensava que potser estaria molestant la gent i que ho estava fent més per a mi que per als altres”, explica Visa. Però el dia que va decidir recollir les lletres d’una de les frases es va trobar amb una veïna a l’altra banda de la finestra que la va animar a continuar. “Em va dir que li agradaven les frases i que les estava fotografiant per posar-les al seu compte d’Instagram”. I ho ha seguit fent tot aquest temps, tot i que ara que sembla que ja s’acosta la tornada a la normalitat Visa s’ho mira diferent i es planteja deixar-ho de fer. La seva ha sigut una acció estrictament lligada a les setmanes de reclusió dins de casa, tot i que segur que les seves frases han animat més d’un veí. Segons ella, “la relació amb els veïns i veïnes s’ha forjat sobretot en el moment de sortir a aplaudir, que era quan aprofitàvem per saludar-nos”.

Música i noves relacions

“Estar tancada a casa em va fer reflexionar molt i el fet que jo m’estigués avorrint em va dur a pensar que no devia ser l’única al barri a qui li passava”, diu la Claudia de Sandoval, veïna del barri de Gràcia de Barcelona. “Així que en comptes de posar música al balcó i ja està, vaig pensar que estaria bé organitzar un concurs musical amb les veïnes que hi van mostrar interès”. Dit i fet. Dissabte rere dissabte, De Sandoval s’ha dedicat a amenitzar els vespres del seu carrer. “Coses així crec que ens ajuden a sortir dels pensaments angoixants que algunes persones poden haver tingut durant el confinament”, diu De Sandoval. I la música ha portat a la conversa. En el seu cas, des que va engegar la iniciativa reconeix que ha conegut gent nova que viu a prop seu i amb qui ha creat noves relacions. “Ara estic treballant alguns dissabtes i ja no puc posar música, però les veïnes m’ho segueixen demanant i sempre que podem fem tertúlia de balcó”, comenta.

Alguna cosa quedarà...

I ara ¿com canviaran aquestes relacions que s’han creat en el confinament? Què ens ha dut a fer coses noves i què passarà d’ara endavant? “Les circumstàncies excepcionals han posat a prova la nostra capacitat de gestionar-nos i ara que la situació està canviant pot ser que es perdi el que s’havia originat”, vaticina Núñez. Malgrat això, aquest sociòleg reconeix que gràcies a la situació viscuda es poden haver obert “noves formes de relació amb persones que no sabíem que hi eren”. Per la seva banda, Mansilla apunta: “Tinc la sensació que alguna cosa quedarà de tot això que s’ha generat, tant des del punt de vista anecdòtic com solidari”. Mansilla es refereix a petites accions, però també a xarxes de suport sorgides als barris per ajudar col·lectius desfavorits. “Quedarà un pòsit social igual que va passar amb el 15-M o altres grans moments de disrupció. I fins que passi alguna altra cosa grossa”, afegeix.

¿Aquesta preocupació per les relacions pot ser una visió més aviat pròpia de la gent que viu a les grans ciutats? Mansilla ho té clar: “La pèrdua de relacions primàries és típica de llocs com Barcelona o Madrid, perquè són ciutats grans i capitalistes”. Les transformacions en la manera de relacionar-nos que s’han evidenciat durant el confinament absolut li donen la raó. “Havíem perdut aquesta manera de fer i ens en sorprenem, mentre que en ciutats més petites o en pobles no actuen de manera tan individual i és un fet normal xerrar amb la resta de persones que viuen a l’escala”, conclou.

Passades totes aquestes setmanes l’Albert i la Laura segueixen tenint bona relació amb la resta del replà. Se segueixen saludant quan surten a aplaudir o a prendre el vermut al balcó. Es deixen llibres, pel·lícules i videojocs amb la parella del seu costat com els primers dies de confinament, i fins i tot han conegut més gent de l’edifici. “Amb els veïns de l’altra banda hem descobert que tenim moltes coses en comú i fa uns dies ni tan sols ens coneixíem”, explica l’Albert. Per ara confien que es mantingui aquest vincle i sembla que la nova normalitat els enxamparà compartint lectures amb uns i brindant amb els altres.