Solitud i jornades de 17 hores: testimonis d'una vida a alta mar

Santiago de Compostela“Ningú no és un llop de mar, el mar és un llop d'homes”, diu amb rostre seriós un mariner veterà al port. El Villa de Pitanxo està en boca i al cor de tots els mariners gallecs des que es va enfonsar a la costa canadenca de Terranova, un dels caladors més perillosos del món. Molts mariners de Noia (la Corunya) coneixen bé aquestes aigües, i alguns fins i tot hi han perdut persones estimades. Al pare de Félix González se'l va emportar una pneumònia el 1966. La va contraure per la dura feina de la pesca del bacallà, i va deixar sense cap de família vuit persones.

Després d'això, ell i el seu germà gran, que tenien 15 i 10 anys en aquell moment, van decidir treballar al mar i van arribar a ser capitans de pesca. Però al Félix no li agradava. “Érem de les famílies més humils del poble, fer-se mariner era el que tocava”, recorda. Assegura que les persones que decideixen embarcar-se ho fan per diners, i que, encara que és un ofici extremadament dur, el pitjor “no és la feina, ni els temporals, ni les temperatures baixes; és estar separat de la família”, afegeix.

I és que el mar li va costar no estar present durant el naixement del seu únic fill. “El 1992 vaig anar al Iemen a buscar nous caladors, quan la meva dona estava embarassada de vuit mesos i mig, amb un embaràs d'altíssim risc. El sou que em van oferir era astronòmic. I jo, acabat de casar, sense diners, amb un fill a punt de néixer… això em solucionava la vida. I hi vaig anar”. La notícia que havia estat pare va arribar-li per telegrama. Després de nou mesos de mar va poder tornar a casa, però al cap de quinze dies va haver d'embarcar una altra vegada nou mesos més. Quan va conèixer de veritat el seu fill ja tenia un any i mig. “La meva dona em va dir que no el podia portar a l'aeroport, però quan vaig arribar vaig veure un nen de cabells rossos rinxolats corrent per la terminal… era el meu petit”, explica amb llàgrimes als ulls.

12.000 euros al mes

Per a molts, la solitud, l'enyorança, l'absència i el perill constant no tenen preu. Però per als qui necessiten diners, la història canvia. Xosé Iglesias, capità de pesca establert a la Corunya, coincideix amb Félix i confirma que ningú es llança al mar per passió, sempre és per diners. Ell assegura ser mariner per vocació (va començar als 9 anys), però no pas a alta mar. Prefereix la tranquil·litat de la pesca de litoral al vaixell que va comprar després de quatre anys de treballar a alta mar.

El sou era la clau de la feina. “Quan jo treballava, un patró de pesca guanyava 4 milions de pessetes al cap de dos mesos”, que es tradueix a 12.000 euros mensuals. Amb aquests salaris, Xosé va poder comprar-se un pis a la Corunya i un vaixell en poc temps. Un cop va reunir els diners, ho va deixar. Per a ell preval la qualitat de vida sobre el que és material. Com per a la majoria de mariners, el pitjor era estar lluny dels seus éssers estimats: “Per a la meva dona era insuportable quan jo me n'anava. Encara guardo les cartes d'amor que em donava abans d'embarcar i jo anava llegint. Jo li enviava cartes i postals quan entràvem a terra. Però era horrible”, recorda encara dolgut.

Tot i que el factor humà és el més ressenyable d'aquest ofici, el perill que es viu a alta mar no queda enrere. Félix i Xosé asseguren que normalment no tenen por perquè els vaixells estan molt preparats i els accidents són molt puntuals. No obliden, però, els ensurts que s’han endut, i més d'una vegada van pensar que acabarien a l'aigua. Xosé va treballar al Gran Sol, un dels tres caladors més grans i perillosos del món després de Terranova i Malvines. Comença a la part sud-oest d'Irlanda i arriba fins a l'oest de l'illa. “Allà vaig viure l'ensurt més gran de la meva vida. Va ser una nit que hi havia calma absoluta, però el cel estava totalment tapat. Teníem un vaixell mercant a prop que no sabíem com estava maniobrant, i jo estava segur que xocaria amb nosaltres. Avui dia encara no sé com ens en vam sortir”, explica.

Jornades de 17 hores

A més del perill i d'estar lluny de casa durant mesos, els mariners s'enfronten a una feina molt dura sota unes condicions pèssimes. Xosé explica que “el dia a dia és una rutina molt monòtona. Estar a la coberta és bestial, els mariners que hi són fan una tasca inhumana. Són 17 hores de feina i 7 de descans, cíclic, en una feina extremadament física i amb molt de fred”.

Qui s'embarca, doncs? A més de la gent que s'hi apuntava per resoldre problemes econòmics, Xosé explica que algunes de les persones que treballaven als seus vaixells es feien a la mar perquè necessitaven desintoxicar-se de substàncies. “Feien això perquè a terra no podien ser-hi. Eren bons mariners, però estaven enganxats a les drogues, cosa que feia que a vegades la convivència fos difícil”.

Avui dia s'embarquen sobretot persones a qui els costa trobar feina al país, o amb molta necessitat de diners. Però encara queda qui ho fa per vocació. Manuel Bello és de les poques persones que treballen a alta mar per passió. Als seus 25 anys solca les aigües de les Malvines amb l'objectiu de tenir el càrrec de major de màquines. “Vaig començar perquè m'agrada aquest món i treballar amb eines. Vaig anar al mar perquè sabia que hi hauria feina, és una indústria on no existeix l'atur. Si marxes d'una companyia acabes en una altra, és una carta segura”, argumenta.

Tot i que ell es mostra animat, admet que és una feina dura que separa famílies i amics, encara que per a ell el pitjor és el tema de la seguretat. L'any passat es va tallar els tendons d'una mà a bord, i com que no hi ha metge va haver de cosir-se a si mateix com va poder i va embolicar-se la mà amb cinta americana. Ell assegura que va tenir sort, però un company seu va emmalaltir al vaixell i va morir passats uns dies. “Per a mi el pitjor són aquests accidents. Si et passa alguna cosa aquí, estàs acabat”, sentencia.