David Bondia: "La solució als botellons no serà policial"

BarcelonaA peu de carrer i des del compromís amb els drets humans de proximitat. Són les dues màximes amb les quals el fins ara president de l'Institut de Drets Humans de Catalunya, David Bondia, ha pres possessió aquest dimecres com a síndic de Barcelona. El camí fins aquí no li ha sigut fàcil: ha optat dues vegades al càrrec, i la segona, la que l'ha proclamat, va fer falta una pròrroga per sumar suports i va acabar rebent els vots contraris de Cs, PP i Barcelona pel Canvi en una votació que se sol resoldre amb gran consens.

Com ha viscut la polèmica?

— La polèmica d'aquests dies l'hem d'aprofitar per fer que la gent conegui la Sindicatura, que és una institució que té moltes competències i des de la qual es pot fer molta feina. I la faré. Alguns m'han acusat de polititzar la institució i ho han fonamentat en el recurs que vaig presentar al Tribunal Europeu de Drets Humans, l'octubre del 2017, exigint que es deixés d'aplicar l'article 155, però allò no era una defensa independentista, sinó demanar que es garantissin totes les idees que hi havia representades a la Generalitat. Tinc molt clar que ni milito ni he militat mai en cap partit, he fet política en defensa dels drets humans i és el que faré com a síndic, un càrrec amb molta capacitat per fer canviar coses i que necessita més visibilitat.

Però les seves resolucions no són vinculants.

— Hem de fer que pel prestigi que té la institució l'Ajuntament se senti obligat a aplicar les mesures. Haurem de donar directrius molt clares, no només anar a l'Ajuntament a presentar l'informe anual i no només criticar, també fer propostes. A vegades la Sindicatura és la cara amable de l’administració perquè pot guiar el ciutadà cap a solucions que molts cops ja existeixen però que no són prou conegudes. Jo posaré al centre de tot la defensa dels drets humans de proximitat, que encara hi ha molta gent que no sap què són.

Què són?

— Tot. Des de la mobilitat fins a l'escola pública i l'habitatge. Són les necessitats bàsiques i les aspiracions legítimes inherents a totes les persones que haurien de ser cobertes per l'administració per garantir el dret a la vida digna de ser viscuda i, a partir d'aquí, cadascú adapta el que entén per una vida digna de ser viscuda. L'administració és molt burocràtica i sovint aplica les mateixes solucions per a tothom, i això no pot ser, s'han de fer a mida i garantir que tot es distribueix de forma igualitària pel territori. Els drets s'han de mirar de forma conjunta: el que no pot ser, per exemple, és que facis una millora en un barri, com es va fer amb la superilla de Sant Antoni, i això faci que els veïns n'hagin de marxar perquè ja no tenen garantit el dret a l'habitatge. O tenir escoles molt bones en algunes zones i que les altres es vagin convertint en guetos.

Els veïns del carrer Enric Granados alertaven fa uns dies que la situació que els expulsa a ells de casa per l'excés de bars i la pujada de preus es podia estendre a altres zones de la ciutat.

—  Sí, esclar, per això hem de treballar amb mirada global: la nova superilla de Sant Antoni ha fet encarir els pisos, però no podem treballar només per a una millora mediambiental, sinó també per garantir la resta de drets. No es pot arreglar una cosa i espatllar-ne una altra.

La crisi del covid fa que el projecte que va presentar fa cinc anys ara ja no pugui ser el mateix. ¿Què ha canviat?

— Fa cinc anys volia fer una auditoria a l'Ajuntament en temes de drets humans de proximitat, ara ja no ho plantejo. La pandèmia ens ha posat al davant coses que no volíem veure, com ara que hi ha gent vivint en pisos molt petits o les pèssimes condicions de vida en moltes residències de gent gran, o que a la universitat hi ha gent sense accés a internet i gent que ha hagut de deixar els estudis per la crisi. Estem elititzant la universitat. La pandèmia també ens ha fet evident la bretxa digital i que es va respondre tard amb les beques menjador. La crisi ha fet molt més evidents tots aquests dèficits que ja hi eren i que potser no volíem veure. Ens hem de posar les piles, i el paper de la sindicatura és evidenciar totes aquestes mancances. Tinc molt clar que els drets humans no s'han d'implementar en funció dels costos que tenen, sinó de les necessitats, i en això l'administració sempre serà deficitària. No pot actuar com una empresa i deixar d'implementar drets perquè són cars.

L'anterior síndica tenia com a cavall de batalla aconseguir canvis a l'ordenança de civisme per no penalitzar els més febles. ¿Ho comparteix?

— Sí. És evident que s'ha de canviar, hem de fer una ordenança del segle XXI. Una de les meves batalles serà que qualsevol política pública que afecti drets humans passi per la sindicatura com a òrgan consultiu. I l'ordenança de civisme s'ha de modificar per deixar de pensar en la seguretat abans que qualsevol altra cosa. La seguretat no pot ser només policial. És moltes més coses, és un dret. Una ciutat segura també garanteix, per exemple, el dret a l'habitatge.

I com abordaria el problema dels botellons?

—  Cal una taula de diàleg, que és una proposta que ja ha fet el govern municipal, i la Sindicatura hi hauria de ser. Cal un diàleg entre tots els sectors perquè la solució no serà policial. Hem de veure que hi ha un sector de la joventut molt desesperat, que porta un any i mig tancat per la pandèmia, que s'ha de reconduir, i això no ho aconseguirem amb prohibicions, ni posant drons per controlar-los. No s'ha de treballar només perquè no es facin botellons, sinó per veure com podem ajudar aquesta generació i, sobretot, escoltar-los molt i incloure'ls com a interlocutors. La gent jove ha perdut una mica el respecte a la policia i no podem imposar-los les coses, funcionen d'una altra manera i no hem entès que no podem imposar, que hi hem de parlar. S'estigmatitza la gent jove i també els immigrants, de qui es diu que són els que delinqueixen. Es busca sempre enfrontar col·lectius: els més vulnerabilitzats amb qui ve de fora.

La pregonera de la Mercè d'enguany i activista veïnal del Carmel, Custodia Moreno, deia fa uns dies que la irritava veure com la gent que va arribar fa uns anys ara criticava la nova immigració.

—  No pot ser que això es repeteixi sempre, hem de canviar les dinàmiques: el que té de bo Barcelona és la seva diversitat. No hem de caure en el parany de l'extrema dreta. Em sembla una barbaritat la decisió de no entrar en el debat contra el feixisme, se'ls ha de combatre amb arguments i dir molt clar que, per exemple, una persona migrant no té drets per ser migrant sinó per ser persona, i després pot tenir una protecció complementària per situació de vulnerabilitat. Se'ls ha de respondre sempre. No deixar-los passar ni una.