Jaume Flexas: “La solució a mitjà i llarg termini no passa per la terra, sinó per cultivar la mar”

PalmaL’investigador de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Jaume Flexas fa deu anys que surt de manera ininterrompuda en el Highly Cited Researchers (HCR), el llistat de científics més citats del món. Aquest catedràtic de Fisiologia Vegetal i membre del Grup de Recerca en Biologia de les Plantes en Condicions Mediterrànies (Plantmed) i de l’Institut d’Investigacions Agroambientals i d’Economia de l’Aigua (Inagea) arriba a l’entrevista astorat de la gentada que ha vist pel centre de Palma. Ens ofereix una conversa planera i didàctica que mostra, sobretot, com estima la seva feina i una certa visió pessimista de la nostra espècie.

Acabau d’arribar de Xile en el marc del projecte Popeye. Què estudiau?

— Tot va començar el 2015 amb el projecte Topstep, que hem desenvolupat des de llavors amb dos projectes més, Eremita i l’actual Popeye. Partíem de la hipòtesi que és impossible que les plantes molt productives siguin molt tolerants a les condicions extremes i a la inversa. I ens vàrem plantejar que si alguna planta havia aconseguit sortir d’aquesta disjuntiva havia de viure a llocs on ni t’imaginaries que n’hi pot haver perquè tenen condicions molt complicades. I per això hem recorregut llocs com l’Antàrtida, l’Àrtic, l’Himàlaia, els Andes, el Tibet i deserts com el d’Atacama o Namíbia, llocs amb molt de fred, molta de calor o les dues coses. En definitiva, es tracta de respondre a la necessitat d’aconseguir plantes que puguin produir més, perquè cada vegada hi ha més gent, i que siguin més resistents perquè hauran d’afrontar un clima cada vegada més extrem.

Heu trobat la superplanta que cercau?

— Sí, n’hem trobat un parell mallorquí. És a dir, hi ha una mitja dotzena de plantes que aconsegueixen sobreviure en condicions molt difícils. En aquests indrets extrems del planeta no hi ha cap planta que creixi molt, perquè quan més gran ets, més t’escalfes, perds més aigua i més pateixes... Ser gros en un ambient on les coses no venen ben dades no és molt útil. I el que hem comprovat és que, malgrat ser petites, aquestes plantes fan molta fotosíntesi, per tant, potencialment tenen alguns gens que, si els aconseguíssim identificar i, posteriorment, implantar a plantes que sí que creixen molt, podrien ser útils.

I en quin punt de la recerca estau?

— Hem de tenir en compte que es tracta d’un projecte a llarg termini. Ara mateix ens trobam a la fase d’esbrinar per què aquestes plantes són tolerants i si es deu a alguna raó anatòmica o bioquímica. Ja començam a tenir resultats i l’objectiu és veure si podem identificar bé aquells gens essencials que les fan més tolerants i traslladar-los a altres cultius per valorar si aquests milloren. Jo hi pos 10 o 15 anys més.

En la recerca estudiau la situació a la Mediterrània. Com s’hi nota l’impacte del canvi climàtic i què podem fer per afrontar-lo?

— Un aspecte important és que hi ha un retrocés de les espècies típiques mediterrànies com, per exemple, l’alzina. Ara, cada tres o quatre anys hi ha indrets on les alzines es moren, s’assequen. Abans passava cada 30 anys. Queda clar que d’aquí a 50 anys haurem de canviar d’espècies. S’haurà acabat sembrar ametla, sembrarem altres coses i els anglesos sembraran vinyes, faran raïm i vi. De fet, ja en comencen a fer. Essent realistes, la solució a mitjà i llarg termini no passa per la terra, passa per cultivar la mar. Només una quarta part de la superfície terrestre és terra, i això ja et fa pensar. I en aquest espai de terra cada vegada hi ha menys organismes vius que no siguin persones amb les seves cases i els seus cotxes. La gran capacitat de creació de biomassa és a la mar, no hi ha cap dubte.

De manera ininterrompuda des de 2014, figurau al llistat HCR d’investigadors amb més articles citats del món. Com ho valorau?

— El primer any que varen fer la llista estava molt emocionat. Ara només fris de deixar de ser-hi –riu. La veritat és que no té cap avantatge i sí molts d’inconvenients. Perquè dona una visibilitat que fa que tothom vulgui comptar amb tu. Et criden per fer d’editor de revistes científiques, per estar a tribunals de tesis doctorals, per valorar places, per a projectes de recerca d’agències avaluadores de tot el món... En el tennis seria com els que organitzen el Roland Garros, que els fa mes gràcia que hi vagin els deu primers de l’ATP que uns altres. La diferència és que els deu de l’ATP guanyen una pasta i tenen els millors entrenadors i nosaltres estam com qualsevol altre i no tenim cap avantatge.

Però no us arriba més finançament?

— No, cosa que sí que passa a altres països. Fa uns anys va venir un investigador australià que acabava de sortir a la llista i em va demanar quant ens donaven per ser-hi. “Idò res, les gràcies quan hi pensen”, li vaig dir jo. I no se’n podia avenir perquè la seva universitat els donava 100.000 euros per cada any que sortien a la llista, uns doblers que podien destinar a investigar, amb l’objectiu d’afavorir el fet de continuar figurant al rànquing. I que consti que no estic criticant la nostra universitat, perquè, fins on jo sé, això és igual a tot Espanya.

I parlant de la UIB, ja ha complert quatre dècades. I vós hi feis feina des de fa 30 anys. Com la veis, avui?

— Tenint en compte les inversions que es fan en aquesta universitat i comparant amb el finançament d’altres universitats, ja no d’Espanya, sinó al món, massa bé està. En termes de producció científica, de qualitat d’ensenyaments, és una universitat que està bé. Però com us dic això, també us dic que sé que hi ha moltíssimes universitats al món on investigar és cent vegades mes còmode que a la nostra, no en tenc cap dubte.

I com és, això?

— Per una banda, pel fet d’estar a Espanya. Hi ha una part de burocràcia que ve imposada pels ministeris que és insalvable i la sensació que un té és que està pensada perquè la gent deixi de fer ciència. A altres indrets del món no és així, hi ha una llibertat absoluta per als investigadors, que no han de fer gens de burocràcia. D’altra banda, hi ha la qüestió del finançament, que, si bé és cert que en els darrers anys ha millorat, està per davall de la mitjana europea i espanyola.

Ja preparau les maletes per al proper viatge?

— Una mica, sí, perquè enguany anirem a Sierra Nevada, als Pirineus, a Noruega i a Groenlàndia. Es tracta de viatges que s’han de preparar molt bé perquè al final anam carregats amb una gran quantitat d’instrumental. A banda del trull que és passar-lo pels aeroports, hi ha tota la intendència per arribar als indrets on feim la recerca. Ens hem d’adaptar a les característiques de cada lloc. A l’Himàlaia vàrem muntar un campament a 4.000 metres d’altitud; al Pirineu vàrem estar en un alberg, i a Xile férem servir una autocaravana. I és que ja no és només l’instrumental, sinó que també necessitam espai de laboratori.