Son Gotleu, el poble del costat

PalmaA un cap de cantó del carrer de Tomàs Rul·lan (a les plaques el nom surt indicat amb aquesta grafia curiosa) de Son Gotleu hi ha dues perruqueries, una per a dones i una altra per a homes, situades una a cada banda de carrer, gairebé davant per davant. Es diuen Take it Easy (Pren-t’ho amb Calma) i anuncien que estan especialitzades en pentinat afro. Ara estan tancades, com altres comerços dels voltants.

Sí que estan oberts, en canvi, la majoria de bars i cafeteries. Davant del portal de cadascun d’ells hi seuen rotlades de gent, principalment homes, tot i que també s’hi veuen algunes dones. La majoria són negres, de manera que l’oferta de pentinats afro té molt de sentit, i a mi només em queda lamentar que ho tenc francament malament per fer-me’n un. Tradicionalment la població de Son Gotleu solia ser gitana, però amb el temps hi ha augmentat molt la presència magribina i paquistanesa. Son Gotleu és un gueto? Tal vegada no ens agradi dir-ne així, però això és el que pareix.

Rotlades de persones que seuen al sol, aprofitant que en fa. Com en aquella pel·lícula dirigida per Fernando León, Los lunes al sol, sobre un grup d’aturats, només que avui és dijous horabaixa. Però fa un dia encara estiuenc (que podria ser el darrer o dels darrers, si, com diuen els pronòstics, entra la tardor de debò i baixen les temperatures) i fa bon estar al soleiet, sobretot si un no té res millor a fer. Com fa l’efecte que és el cas de molts dels aquí presents. L’estampa em fa pensar en un poema d’Enric Casasses, que també és una de les cançons més potents del repertori que comparteixen aquest poeta i Pascal Comelada, i que diu així: “Amèrica és el poble del costat, / qualsevol poble petit de Catalunya: / xiquets tiren pedrades als gitanos, / la gent fa mala cara als forasters, / els negres són... són negres”, etc. Només hauríem de canviar “qualsevol poble petit de Catalunya” per “qualsevol barriada de Palma” i ja ho tindríem. Més que més, perquè el poema acaba amb aquests versos: “Amèrica és el poble del costat / a Granollers, l’Ametlla, les Borges Blanques, / a Mataró, a Morella, a Cadaqués / i a Montuïri menjant xocolata”.

Una dona seu a la terrassa d’un kebab i ens crida, al fotògraf Ismael Velázquez i a mi. Li vol preguntar a n’Ismael per la seva càmera, perquè fa poc ella en va comprar una a la seva filla i va trobar que li sortia per un ull de la cara. Quan li explicam que som premsa, ella s’hi posa bé: “Jo som mallorquina!”, exclama, tot i que la seva parla ja ho deixa clar. I afegeix: “Aquí ningú voldrà xerrar, però jo t’ho diré ben clar: això és una merda. Ho pots escriure tal com t’ho dic, una merda”. Es refereix sobretot a la falta de feina, que testimonien les persones ocioses davant dels cafès i els comerços tancats. Però també ho diu pel confinament perimetral de Son Gotleu, Can Capes, Son Canals i la Soledat Nord, que va ordenar l’Ajuntament de Palma i que aquest mateix divendres el batle Hila i la consellera Gómez han donat per finalitzat (tot i que se’n mantenen de moment algunes de les mesures). “Aquí hi ha virus, d’acord”, reflexiona la senyora, “però per què no confinen altres llocs on també n’hi ha? El confinament és un doi perquè tanmateix ens passejam pel carrer tot lo dia, és a partir de les deu del vespre, que ens hem de tancar”. I proposa: “En lloc de confinar, que passin els camions d’Emaya i esquitxin amb aigua i lleixiu, veuràs tu com això sí que frena el virus”. Finalment remarca: “Jo era d’Unió Mallorquina, aquesta batlessa d’ara no és amiga meva”. Es refereix a la presidenta del Govern balear, Francina Armengol. Mentre parlam, passa un home (amb la mascareta posada, com tothom) i se saluden efusivament. Ella aclareix: “és en Primo, el dels jutjats”. El torn a mirar mentre s’allunya i, efectivament, és el famós vigilant dels jutjats de la via d’Alemanya.

Mesures eficaces

Té raó, en canvi, quan diu que hi ha gent que s’estima més no parlar amb la premsa, i tenc ocasió de comprovar-ho en un parell de negatives. Esquitxar amb aigua i lleixiu mai pot fer mal, però el cert és que les mesures restrictives han estat eficaces, si hem de jutjar per les dades: la taxa de positivitat a la zona ha passat, en aquests dies de confinament, del 13% al 6,99%, aproximadament la meitat. Això no permet cantar victòria, però demostra una vegada més que una certa contenció en l’estil de vida de les persones té un efecte protector. I demostra també que farem bastant millor de cooperar amb les autoritats que no de posar-nos-hi a la contra per sistema. Si més no, mentre aquestes autoritats mostrin un mínim de sensatesa i d’honestedat, i no miram a la comunitat de Madrid en escriure això.

La reducció de l’índex de contagis permet una certa aparença de normalitat en la vida de Son Gotleu, a pesar de tot. Hi ha negocis tancats, és cert, però el locutori, els supermercats familiars que exhibeixen saquets d’arròs basmati al mostrador, les botigues de saldos i roba senzilla o la barberia Dubai, entre d’altres, continuen al peu del canó. Davant del cafè bar Delicia, regentat per una mestressa gitana, s’hi asseu una rotlada de jubilats paios que juguen a dòmino. És l’hora de la sortida d’escola, i del CEIP Es Pont, que és a prop, en baixen mares i pares acompanyats dels seus fills i filles. Els infants afortunadament són infants, i a la cafeteria Ainzora, al davant del Delicia, una nineta de pell fosca es fica davall una taula per amagar-se de son pare, que la crida amb un somriure. Al televisor, el ministre Illa anuncia que venen setmanes difícils. Em fa preguntar-me quin record en tindrà la nina, d’aquest moment, d’aquí a uns anys.