I va sonar la flauta

PalmaVa ser el 1973, fa mig segle, a les acaballes del franquisme. Una quarantena de joves menorquins posaren en escena l’èxit del moment del teatre en català: El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. Allò va ser possible, en part, per una ordre absurda del ministre d’Educació de torn, que els va regalar tres mesos de temps lliure a aquells, d’entre ells, que estudiaven fora de l’illa. Però va ser també el franquisme qui prohibí que continuassin les representacions, un cop iniciades. Recordam aquell espectacle mític, en el qual participaren al·lots que després serien personalitats de la política i la cultura.

La peça de Jordi Teixidor, guardonada amb el premi Josep Maria de Sagarra el 1968 –any de revoltes–, s’havia presentat el 1970 a Barcelona, primer al Teatre de l’Aliança del Poble Nou i després al Capsa, amb un èxit aclaparador. Hi participaven, com a actors o com a tècnics, uns quants que serien noms ben destacats de l’escena en català: Ovidi Montllor, Alfred Lucchetti, Francesc Nel·lo o Fabià Puigserver. Al repartiment, també, els novel·listes Jaume Fuster i Andreu Martín. A més, a la fitxa artística hi consta “M. Antònia Oliver”, la destacada escriptora mallorquina, dona d’en Fuster.

Però què és El retaule del flautista? Es tracta d’una peça coral, amb prop de trenta personatges, amb cançons i balls. Se situa en una època inconcreta i en un lloc imaginari, Pimburg, amb noms que sonen germànics, com Hans, Frida o Schmid. Pimburg és víctima d’una plaga de rates i aquí apareixerà el famós flautista d’Hamelín, com a possible solució. Però la resta de la història en res s’assembla al conte per als nins. Fent servir les tècniques brechtianes, tan influents aleshores, Teixidor utilitzava aquesta mena de farsa per carregar contra tothom: el poder polític i els seus interessos; els capitalistes que s’aprofiten de la desgràcia aliena per apujar els preus; el capellà, que ho atribueix tot a un càstig diví, i els militars, que reprimeixen brutalment el poble.

Tot i que El retaule és una peça original, resulten sorprenents els punts en comú amb la l’obra coral de vint anys enrere L’estat de setge, del premi Nobel de família menorquina Albert Camus. També en aquesta peça ens trobam amb una ciutat víctima de la plaga, la pesta; amb uns polítics disposats a qualsevol cosa per preservar els seus privilegis, amb una força repressiva, i amb un capellà que culpa el poble pels seus pecats. La filla del jutge, com la filla del batle al Retaule, es distancia de les consignes oficials. Tampoc no és gens estrany que el teatre francès de postguerra exercís la seva influència sobre l’escena catalana: el crític Carles Cabrera assenyala que Teixidor “va residir a França entre els anys 1942 i 1949” i una de les seves peces la va titular inicialment Sísif o els planys de la soferta, “en homenatge a l’assaig de Camus”.

Els efectes del calendari ‘julià’

El missatge subversiu que suposava la peça de Teixidor, amb Franco encara viu, no se li escapava a ningú. Segons relata el dramaturg Jaume Melendres, a Madrid, se’n va prohibir la versió en castellà, “no tant a causa del text, sinó del muntatge, que –en opinió dels censors– al·ludia a persones o institucions de l’Estat”. Eren les mateixes raons, evidentment, per les quals s’omplia el Capsa a Barcelona. Constituïa un secret plaer riure’s d’aquells poders: el polític, l’econòmic, l’eclesiàstic, el militar, que constituïen la base del mateix règim.

A Menorca, tot i l’aïllament físic i les petites dimensions, eren temps d’una certa efervescència. Aquell mateix any es va constituir la secció pròpia de l’Obra Cultural Balear. Joventuts Musicals i Cercle Artístic de Ciutadella, Ateneu de Maó “i moltes altres” entitats, segons assenyala l’historiador Miquel À. Casasnovas, “tingueren un paper que ultrapassà de molt l’àmbit cultural”. Júlia López Seguí, autora de La importància del teatre en els processos de transformació social, afirma que “el despertar polític de la societat menorquina es produeix a partir del començament dels anys setanta, encara que d’una manera purament clandestina”. La cultura constituïa una altra eina de contestació.

És en aquest context que es generà a Ciutadella, cap a l’estiu del 1973, la proposta de muntar la peça de Jordi Teixidor. Entre aquell grup de joves, bé participant-hi com a intèrprets o bé col·laborant en diversos aspectes de la posada en escena, els germans López Casasnovas: Guillem, més tard catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra i president del Teatre Lliure, i Joan Francesc, ja traspassat, qui seria professor, escriptor, diputat i conseller; el també diputat i conseller Josep Portella; el futur batle de Ciutadella Antoni Salvador; Maria Bagur, regidora de Ciutadella; el mestre i director d’escola Rafel Cortès; Josep Marquès, president d’Amics de la Mar; Joan Moll, president de l’Associació de Comerciants de Menorca; els més tard integrants d’Els Joglars Carme Periano i Pitus Fernández; l’actor Blai Llopis; el professor i home de teatre Pere Anglada, i Josep Serra i Magdalena Gonyalons, de la Companyia Delfí Serra, sota el nom de la qual es va presentar El flautista, avalat per Joventuts Musicals. Joan Francesc López va haver de substituir un dels actors, indisposat, en una de les poques representacions que es farien.

El setembre del 1973, ara fa cinquanta anys, es va produir el desconcertant establiment del calendari ‘julià’, dit així pel llavors ministre d’Educació, Julio Rodríguez. El decret determinava, amb l’objectiu de millorar “la qualitat de l’educació” i permetre “una millor distribució del temps docent”, que l’any acadèmic universitari passàs a coincidir “amb l’any natural”. És a dir, que les classes ja no començarien aquella tardor, sinó el gener del 1974. Aquesta mesura, que per descomptat va ser anul·lada poc després –i el ministre, destituït–, regalava a aquells joves del Retaule que, com Guillem López, estudiaven fora de Menorca, com a mínim tres mesos: “Ara teníem més temps per preparar-la”, recorda, mig segle més tard.

El censor i el militar

Diu Josep Portella que van dedicar “gairebé mig any als assaigs”. I afegeix: “Segurament hi hauríem pogut dedicar mig any més. Una cosa va ser l’obra de teatre als escenaris i una altra, molt més viscuda, plena de detalls, la convivència durant tant de temps, superant tants engronys, superant crisis i ruptures imminents”. Segons el director d’escena, Gonçal Pons, citat per López Seguí, “els assaigs van tenir un moment de crisi”, fet habitual a qualsevol espectacle en preparació. “Vaig decidir emportar-me’ls a fer un cap de setmana fora. Vam dur barrals de vi i ginet. A partir d’aquell moment, el grup agafà una força que fins llavors no havia tingut”, rememora. La posada en escena va comptar amb la col·laboració de dos professors de l’Institut del Teatre de Barcelona, Manuel Serra i Francesc Nel·lo, qui havia participat en el muntatge del Capsa.

Portella subratlla “el fred que feia” a l’església del Roser de Ciutadella, aleshores abandonada, ja avançats els assaigs i ben entrada la tardor. L’espectacle, com tots aleshores, havia de rebre el vistiplau de la censura. Era “un capvespre de novembre molt fred, un dissabte”, recorda Guillem López Casasnovas. Al censor li col·locaren una estufa devora. Els intèrprets havien rebut instruccions de passar la peça de la manera més plana possible, sense èmfasi, perquè el possible missatge subversiu quedàs diluït. Així que el censor es va quedar adormit i no va trobar cap entrebanc a l’espectacle. “Al·lots, donau-li una mica de vida, que és molt avorrit”, els va aconsellar.

A la fi va arribar l’estrena, al Teatre del Born de Ciutadella, “on es va representar dues vegades”, amb la sala plena i “amb llarguíssims aplaudiments”, ressenya López Seguí. “A l’any 1973, m’han de creure per força, allò era el més subversiu, el més revolucionari, el més irreverent que es podia fer amb públic, obertament”, dictamina Josep Portella. “A nosaltres, l’eufòria ens acompanyà en les representacions que vam fer a Ciutadella, a Alaior i a Maó. (...) ‘El retaule’ s’estava transformant en una manifestació de força i de poder que el règim no es podia permetre”, afegeix.

No, no s’ho podia permetre. La gota que feia vessar el tassó es produí en representar-se al teatre Principal de Maó. Pitus Fernández, en el seu paper de militar, li etzibava a un soldat, avergonyit de participar en la repressió contra el poble: “Penses, penses... Et fotré fora de la milícia si tornes a pensar!”. “Es va aixecar del pati de butaques un senyor indignat que se’n va anar cridant que allò era intolerable. Era un militar d’alta graduació”, relata Júlia López. “L’endemà el delegat del Govern prohibia que continuassin les representacions”. Topar-se amb la legalitat no era cap broma. “Ens la jugàvem”, reconeix Guillem López. “Jo estudiava amb beca i per a això havies de tenir un certificat de bona conducta de la policia. A casa meva estaven preocupats”.

López Seguí cita Gonçal Pons, qui conta: “A la sortida de la representació, ho vàrem fer amb moltes precaucions. Al dia següent, la representació fou cancel·lada i la policia rodejava el teatre per fer complir l’ordre. Hi havia ‘grisos’ pertot”. Però El retaule del flautista va guanyar la batalla després de ser prohibit. El 17 de gener següent, el diari Menorca atorgava a la companyia el premi Protagonista de l’Any, que, certament, es determinava per votació popular. “Fou una petita venjança”, en paraules de Guillem López. La flauta, definitivament, havia sonat.