Sonrisa Médica: 25 anys fent riure nins ingressats gràcies a una mallorquina

PalmaSonrisa Médica és la història d’un pare perseverant que va fer realitat el somni de la seva filla. Gràcies a Laura Borràs, una nina que va emmalaltir de càncer l’any 1990, els infants ingressats a tots els hospitals públics de les Illes Balears i a molts dels centres mèdics d’Espanya veuen entrar un nas vermell entre infermeres i metges i, per uns moments, estar ingressat deixa de ser una cosa seriosa.

Enguany fa 25 anys que les rialles romperen els esquemes del que era un ingrés pediàtric per a pares, personal sanitari i pacients infantils. La primera actuació fou el 4 de novembre de 1994. De llavors ençà, l’ONG ha romput barreres, tabús i ha sumat adeptes. Si bé començaren tres pallassos, ara ja en són denou els que hi treballen. Han estat pioners “involuntaris” a l’Estat i també varen ser els primers al món que entraren en un preoperatori.

La mare de Laura Borràs era francesa, per això no va ser casual que li operassin el càncer a l’Institut Gustave Roussy de París. Allà tingué lloc la primera presa de contacte amb els pallassos hospitalaris. “Varen passar un documental per la televisió francesa sobre la seva feina i el vaig gravar”, explica el seu pare, el fundador de Sonrisa Médica, Miquel Borràs. “El vàrem passar a VHS, el vàrem traduir i hi posàrem veu, i em vaig passejar pertot amb ell”. Sa Nostra fou la primera empresa a aportar finançament al projecte. Després n’havia de convèncer el món hospitalari, però el vídeo va ser definitiu per tenir el suport de molts professionals. A Borràs li agrada recordar el dels doctors Juana Maria Román i Jaume Mulet, i també del llavors cap d’infermeria, Juan de Pedro.

Primeres passes

Havien de cercar professionals de la rialla. “Una de les coses que em varen dir és que no podien ser voluntaris, perquè adquireixes un compromís amb l’hospital de regularitat i qualitat”, explica Borràs. “Estirant fils, una infermera ens deixà passar el vídeo a casa seva, amb un gran èxit de convocatòria. Entre els que hi vingueren hi havia Marta Prats, una de les primeres pallasses que va començar. Ella va incorporar l’infermer Aspirino (Camil Casanovas)”. “El va trobar fent malabars pel carrer”, afegeix Marta Barrio, actual gerent de Sonrisa Médica. “Li va deixar una nota amb el seu telèfon al capell que deia que en acabar s’hi posàs en contacte”. El tercer a arribar fou Enric de las Heras, llavors més conegut com a Doctor Carabassí i ara reanomenat Rico Brócoli. “Serà el primer pallasso que es jubili enguany, perquè ha arribat als 65 anys”, apunta Barrio.

El primer local d’assajos fou la saleta de la casa de Miquel Borràs fins que varen poder llogar un magatzem a la Soledat. Amb el personal, el local, el finançament i el permís de Son Dureta, varen telefonar als pallassos de París perquè els donassin unes pautes.

Caroline Simonds fou una de les fundadores dels primers pallassos hospitalaris, els de NovaYork, una idea que posteriorment va dur a París, on també va engegar La Rire Médecin. Tenia experiència a bastament per venir a Mallorca, juntament amb Sergi Claramunt, per posar en marxa el projecte.

Un dels primers canvis que varen haver de fer fou el maquillatge, ja que no és el mateix un pallasso de circ que un d’hospital. El primer “és de pista, per a un públic que és enfora; a l’hospital ha de ser tènue per no espantar els infants”. El maquillatge, però, queda en segon lloc, ja que darrere la feina d’un pallasso hi ha un gran bagatge i ara ja “professionalitat”. Als primers, “se’ls va fer”, perquè era una professió que no existia. Ara ja tenen un director artísitc especialitzat i han de passar un càsting.

Per ells, allò més important és saber improvisar. “Els pallassos de circ tenen un públic predisposat a riure. A l’hospital entren a l’habitació i es poden trobar qualsevol cosa. Els infants tenen angoixa, estrès, no dormen bé, no mengen o estan agressius, i han de rompre aquesta barrera”, explica Marta Barrio. A més, han de tenir una formació bàsica musical, sanitària i la més important: la psicològica. “No només per entendre, també perquè de vegades hi ha connexió amb els infants, i no sempre tornen”. De fet, hi ha tres persones que, superat el càsting de 2017 o de 2018, s’han fet enrere, perquè “realment no és fàcil”, assumeix Barrio.

Fer oblidar la malaltia

Un pacient habitual és Jordi Llull; ara té 14 anys i la seva malaltia el fa anar a l’hospital un pic cada sis setmanes. “Els conec des dels vuit anys. Quan era més petit em pareixien més divertits perquè no només entraven per la porta familiars i infermeres”, recorda.

La funció d’aquests artistes professionalitzats és fer oblidar als infants, per una estona, on són. “Els pallassos tenen eines. A més, són els únics que no faran referència al perquè els infants són aquí, es fixaran en una trivialitat per restar-hi importància”, afegeix Barrio.

Va ser idea del cap de cirurgia pediàtrica de l’Hospital de Son Dureta, que en aquell temps era Jaume Mulet, deixar entrar un pallasso en el preoperatori. “Me’n vaig informar i ni a Nova York ni a París ho havien fet mai”, explica Borràs. La idea va permetre fer un acompanyament als infants en un procés traumàtic, “sobretot per l’angoixa que transmeten els pares”, riu. “Vaig arribar a veure un nin que deia: papà, tranquil, que me’n vaig amb els pallassos!”.

Amb el temps, altres persones de la Península s’informaren de com traslladar la idea a hospitals d’altres comunitats. “Era temptador, però no em veia amb forces de muntar una multinacional de pallassos, així que els deia que vinguessin a veure-ho”. Així la xarxa anà creixent.

Quan pensen en els canvis durant aquests 25 anys, recorden: “Abans els sanitaris deien als pallassos: ‘Fes la feina i quan acabis, entro’. Ara ja duen un telèfon intern i els criden quan necessiten ajuda”, relata la gerent. L’estiu passat arribaren a Can Misses i al Mateu Orfila.

En una ocasió, a l’UCI pediàtrica de Son Dureta, Marta Barrio va veure una mare agafada de la mà del seu fill, d’uns deu anys, que mirava fixament el fluorescent, “estava molt malalment”. Passà una setmana i Barrio tornà a l’UCI, on tots dos estaven en la mateixa postura. “En aquest temps jo havia fet la compra, anat al cine, visitat la padrina... I ells no s’havien mogut d’allà”. Llavors entraren els pallassos i, de sobte, tiraren uns mocadors a l’aire, “la llum blanca es va convertir en bubotes de colors”. El nin va somriure i la mare va començar a plorar. “Aquesta llàgrima era tan alliberadora com una rialla”. Al final, el que ha de fer SonrisaMédica és “deixar que aquesta emoció surti”, conclou.