Qui és Sophie Ellis-Bextor, la diva pop que ha ressuscitat gràcies a 'Saltburn'?

BarcelonaEls premis Bafta d'enguany no van comptar amb un dels seus majors atractius: Kate Middleton. Mentre la futura reina britànica segueix a casa recuperant-se de la seva misteriosa operació abdominal, el príncep Guillem de Gal·les va acudir sol al lliurament de premis del cinema britànic. A diferència d'ella, Guillem per a poca cosa ens va servir. Del seu pas pels Bafta només en quedarà la conversa que va mantenir amb Elaine Bedell, la CEO del Southbank Centre, a la qual va dir que, donat l'any complicat que estava tenint, no havia tingut temps de gaudir de gaires dels films que aquella nit optaven a ser reconeguts amb una de les mítiques màscares de la British Academy of Film and Television Arts. "Totes les pel·lícules que veig, ella les veu amb mi. Les veiem junts. Aquest any n'he vist menys que mai. He tingut moltes coses al cap. Espero que aviat ens puguem posar al dia", va dir el futur rei després de demanar disculpes per l'absència de Caterina.

Afortunadament, el drama que vam viure per no comptar amb Middleton el vam poder compensar amb la mai decebedora presència escènica de la cantant Sophie Ellis-Bextor, una dona que m'ha dit a la cara que ja tinc una edat prou avançada per haver vist triomfar la mateixa cançó dos cops. L'artista va interpretar a la gala el hit més important de la seva carrera, Murder on the dancefloor, una joia de la música dancemés ballable i relaxada dels early 2000's. El tema ha assolit una gran popularitat darrerament gràcies a la pel·lícula d'Amazon Prime Video Saltburn, una comèdia negra a les portes del thriller psicològic que ha agradat a grans i petits perquè combina temes foscos i una magistral actuació de Barry Keoghan. També hi apareix Jacob Elordi interpretant escenes bastant menors però més guapo que en un anunci de Ralph Lauren.

Al final del film, quan el personatge de Keoghan ja ha aconseguit tot el que volia, es marca un ball èpic despullat per dins d'una mansió preciosa d'època del countryside anglès mentre sona en primer pla Murder on the dancefloor. Amb el boig ball de Keoghan per aquesta mansió de l'any 1300 de la família Stopford-Sackville –que no sabien on es posaven quan la van decidir llogar per al film i als quals ja se'ls ha acabat la tranquil·litat durant anys...–, qui més ha triomfat no ha estat ell, que no està nominat ni a l'Oscar. La gran triomfadora ha estat Ellis-Bextor, que si aprofita aquest nou impuls, com segurament farà, acabarà molt ben posicionada. Almenys al banc.

Realment, la seva nova posada de llarg durant l'actuació dels Bafta per a alguns old gays va suposar un moment de reafirmació en el qual vam pensar sense pronunciar-ho que s'estava fent justícia amb una diva en majúscules a la qual mai s'havia enaltit prou perquè és massa propera, com demostra a les entrevistes que concedeix. Per als més joves i per a les seves amigues, en canvi, Ellis-Bextor s'ha convertit en tot un descobriment que, en si mateix, ja fa que hagi valgut la pena que existeixi Saltburn.

Retorn gloriós

L'artista, que en farà 45 a l'abril, ha reaparegut a les nostres vides tal com la vam deixar. És com si hagués estat crionitzada durant tot aquest temps. I això que té cinc fills. Ellis-Bextor, que va demostrar als Bafta que no ha perdut ni gota del seu chic natural, va començar la seva carrera al show business treballant com a model però decidida a dedicar-se a la música, que sempre havia estat la seva gran passió. Filla d'un realitzador i d'una presentadora de programes infantils de la BBC, el primer projecte de la cantant va ser formar part de la banda The Audience, que es va dissoldre el 1999 després del seu primer àlbum, quan Mercury Records els va dir que no n'hi hauria un de segon. Ella no es va rendir i, després de fer una col·laboració amb Manic Street Preachers i una altra amb Spiller –la deliciosa Groovejet (If this ain't love), que tant de bo tornés demà mateix a totes les pistes!–, va llançar l'any 2001 Read my lips, un àlbum rodó que contenia tota mena de llaminadures pop entre les quals hi ha l'ara novament aclamat Murder on the dancefloor però també hits imperdibles com Music gets the best of me o Take me home, que reversiona amb molta decència un clàssic inapel·lable de Cher.

Amb aquell debut, la britànica es va posicionar molt amunt de les llistes de vendes, on ara ha tornat gràcies a la pel·lícula d'Emerald Fennell. Abans de llançar aquell disc de debut, però, Ellis-Bextor ja havia conegut l'èxit. Amb la cançó amb Spiller ja havia passat per davant fins i tot de Victoria Beckham, que acabava de treure el seu primer single en solitari, ja com a ex Spice Girl. Read my lips va tenir èxit a tot el món, des de Sud-amèrica fins a Austràlia passant per Europa i també per Àsia. Amb un doble platí al Regne Unit, Take me home i Murder on the dancefloor van ser els seus singles més exitosos –aconseguint números 4 a la llista britànica– i van propiciar que aquell àlbum ple de referències musicals a la música disco dels anys setanta es reedités diversos cops. Cada nova reedició contenia algunes novetats. El que no va contenir mai, però, són les cançons que Ellis-Bextor va gravar amb Moby, que volia coproduir el seu disc però que finalment es va veure eclipsat per altres productors musicals com Gregg Alexander, que molts recordaran com a solista dels New Radicals i/o per la cançó You get what you give.

La cantant va continuar servint cara, maquillatges de colors i posats exquisits en unes portades d'àlbum que recordaven desacomplexadament editorials de moda. Tot i que va recollir nous èxits, cap va ser tan notori com el d'aquell primer àlbum, amb el qual havia aconseguit mantenir-se al número dos de la llista britànica de vendes durant setmanes. Després de set discos d'estudi, el seu darrer projecte musical va ser un àlbum recopilatori dels seus grans èxits que va llançar el 2019 i que tenia l'atractiu afegit que els havia regravat amb orquestra. Del disc, anomenat The song diaries, resulta especialment bonica la versió resultant del ja preciós tema Not giving up on love.

Fora de la música, Ellis-Bextor també ha tingut èxit com a comunicadora, ja que actualment lidera un pòdcast anomenat Spinning plates en el qual parla amb tota mena de personatges sobre les desventures i fortunes que acompanyen la maternitat. A més a més, també ha escrit un llibre de memòries on repassa tota mena d'aspectes de la seva vida més enllà de la música. No obstant, el més curiós dels seus darrers projectes va ser Live Kitchen Disco, unes sessions improvisades a la cuina de casa seva on cantava èxits propis i aliens durant el confinament de la covid i que es van acabar convertint en un programa a la BBC, un disc i una gira pel Regne Unit amb parada ni més ni menys que a Glastonbury.

Dues dècades després de començar a passejar-se per l'espinós mercat de la música, sembla que a l'artista no se li acaben les idees de negoci per seguir reinventant-se en un panorama que és cada cop més exigent. Per ara, sembla que ella i el seu marit, Richard Jones, que també és el seu baixista, tardaran a veure regularment els seus cinc fills. Contràriament al que diu la cançó, a la pista de ball de Saltburn no hi ha hagut cap assassinat, hi ha hagut una meravellosa resurrecció.