Sortida del sol a Sant Salvador de Felanitx

FelanitxDiguin el que diguin els negacionistes de la saturació, Mallorca està tan plena que, per veure-la bé, és necessari enfilar-se un poc: a ran de terra, o de mar, només es veuen cotxes i moneies. I és bo fer-ho a trenc d’alba, per veure com l’illa s’il·lumina i les foscors s’esbandeixen. El puig de Sant Salvador de Felanitx és, per tant, un lloc ideal per fer aquest exercici. Amb 510 metres d’altura (509, segons les fonts, però no ens vam aturar a comprovar-ho), és el punt més alt al sud de la serra de Llevant, des d’on es gaudeix d’una vista privilegiada de les comarques de Migjorn, el Pla i el mateix Llevant, que aquests dies commemora el primer aniversari de la tragèdia de les torrentades.

Pujar-hi de nit fa que el Macolí del Gegant aparegui com una silueta fosca, massiva i inquietant. El Macolí del Gegant és el monòlit que es troba al començament del camí que puja al santuari, un pedrot prehistòric tallat en forma de políedre sobre el qual existeixen diverses llegendes: la que li dona nom es fa càrrec del fet que, això era i no era, al puig de Sant Salvador un temps òbviament hi habitaven gegants, que un d’ells va sentir una molèstia dins una de les seves sabatotes i que, quan se la va treure, li va caure aquest macolí que és el monòlit en qüestió. De fet, al puig de Sant Salvador -un dels santuaris més grans de Mallorca- tot suggereix una tendència al gegantisme. Com el monument a Crist Rei, de 37 metres d’alçada, 7 dels quals corresponen a la imatge del Messies, allò que se’n diu un Messies imponent. Per l’actitud en què està esculpit (té un braç aixecat, en el seu cas per impartir la benedicció, i la mirada llunyana, com si escampàs la vista), aquest Crist té una retirada al monument de Colom de Barcelona. I manté un veïnatge un punt extravagant amb la inevitable torre de comunicacions, o del que sigui, que acostuma a haver-hi al capdamunt d’alguns puigs santificats de Mallorca i que, confessem-ho, tots pensam que són antenes per captar senyals dels extraterrestres. En el cas de Sant Salvador, a Crist Rei i a l’antena dels alienígenes els separen uns cinc-cents metres i es miren cara a cara.

El Crist Rei s’entén millor amb el seu homòleg resident en una de les capelles laterals del monestir, el Crist Salvador que dona nom al santuari i al puig. El rei Pere III el Cerimoniós va manar construir-lo, el monestir, i posar-lo sota l’advocació del Salvador, l’any 1348, després d’una epidèmia de pesta negra que només a Felanitx es va endur unes 900 persones, aproximadament la meitat de la població. Cent anys més tard s’hi va col·locar el retaule que actualment es pot contemplar a l’esmentada capella (a mà dreta, així com el visitant entra a l’església), obra d’Huguet Barxa, un dels artistes mallorquins més coneguts de l’Edat Mitjana. La capella du el nom de la Passió de l’Efígie de Crist, relacionat amb la creença segons la qual els jueus de Beirut (’Passio Imaginis Christi Birit’) haurien profanat un crucifix per fer burla de Jesucrist. Aquesta creença va servir de fonament a moltes manifestacions de judeofòbia, entre les quals la malaurada persecució dels xuetes a Mallorca. L’odi contra els jueus, com el culte al Crist Salvador, o el llarg regnat de Pere III (que va derrotar Jaume III a la batalla de Llucmajor) són elements importants també en la història de Catalunya, però això és pura casualitat perquè ja sabem que Mallorca i Catalunya no han tingut mai res a veure.

Començament d’un nou dia

Però hem pujat fins aquí per veure sortir el sol. Val la pena aclarir que és un dilluns matí, amb la qual cosa celebram per partida doble el començament d’un nou dia i també d’una nova setmana. L’espectacle comença un poc abans de les set i vint, quan el cel es comença a omplir de colors malves i blaus, i també anyils i liles, que es combinen amb els grisos dels niguls. Es van definint els perfils: el de la torre de comunicacions i el del monument a Crist Rei, però també els dels pins i els ullastres, o el dels penyals al voltant del cim de Sant Salvador. Prop de l’hostatgeria (ara petit hotel, clar), els cotxes dormen a l’exterior com animals sense esperança. No hi ha ningú i el silenci és gairebé total, tret només d’algun so llunyà que puja des de la carretera o de l’eco de la remor d’algun avió que aixeca el vol. A les set i mitja la llum es va obrint pas. L’horitzó perfila una línia tènue i verda, contra una massa de niguls blavosos. Un ventet fresc i xalest agita les branques dels arbres. Des de l’altra vorera del precipici, un pendent suau s’aboca cap a un horitzó immens i desdibuixat per les llums de les poblacions que comencen a despertar-se, i per la mescla indestriable entre el blau del cel i el del mar, entreverats de grisos. Des del mirador que hi ha sota el monument (que ofereix un telescopi i una màquina expenedora de medalles amb l’efígie del Crist, a un euro cinquanta), veiem les cabres que tresquen per les penyes, la verdor de garriga i mata, l’arribada imprevista d’un cúmulonimbus carregat i amenaçador. N’Isaac Buj aprofita per fer tot de fotos fastuoses, com la que il·lustra aquest escrit. A les set quaranta el malva s’exalta cap a violeta, la llum cobra força entre els niguls com una aparició. Quan falta un quart per a les vuit el triomf de la llum ja és inqüestionable. S’ofereixen a la vista els camps conreats, els pinars espessos, el mar ja perfectament definit. Mar i més mar. El so d’una reixa moguda pel vent. Les cabres que es mouen inquietes perquè no esperaven visites. Els primers hostes que baixen de l’hostatgeria, turistes europeus que fotografien contents la inauguració del dia o la gran creu al cim del Picot. Hem vist sortir el sol a Sant Salvador i ara sabem del cert que som a Mallorca. Que encara hi som.