Un terç dels nois veu normal exigir la submissió digital de la parella

Barcelona"On ets? Comparteix-me la ubicació en directe". "Qui és aquest que et fa tants likes a les fotos?" "Si no tornes amb mi enviaré el teu vídeo masturbant-te a tothom". Són tres exemples de dominació, control i amenaces a la parella o exparella a través del telèfon i les xarxes socials. Aquestes eines fa temps que preocupen pel seu paper difusor de la violència psicològica, emocional i sexual entre les parelles adolescents. Amb l'esclat de la pandèmia, que ha digitalitzat encara més les relacions dels joves, aquest maltractament i assetjament a distància ha viscut un moment de màxima esplendor. Però sovint de manera consentida per la mateixa víctima, que no hi reconeix l'abús. De fet, l’estudi Percepció de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut, publicat aquest setembre, constata que només un terç dels nois joves de 15 a 29 anys identifica com a violència aquestes pràctiques de submissió digital, mentre que un altre terç considera "inevitable o acceptable" controlar els horaris de la parella, impedir-li que contacti amb familiars o amics o dir-li què pot o no pot fer. Un 20% dels enquestats directament nega l'existència de la violència masclista i diu que és un "invent ideològic".

Malgrat la sensibilització i conscienciació dels últims anys, la violència masclista perviu i s'adapta a les noves generacions. L'ONG Save the Children denuncia en el seu últim informe No és amor que els adolescents repeteixen patrons i rols sexistes en les seves relacions i normalitzen les conductes abusives. A l'estudi es constata que les menors d'edat queden al marge de les campanyes i recursos contra la violència masclista i viuen una invisibilització més gran perquè l'agressió física, el detonant per a la denúncia en la majoria dels casos, és anecdòtica.

En canvi, les agressions i els abusos que provenen de l'ús de la tecnologia han augmentat i es produeixen de diferents maneres, començant per l'obligació de compartir informació personal (contrasenyes de xarxes socials, per exemple) o d'activar la localització del GPS en tot moment, arribant a l'enviament de fotografies i vídeos íntims de manera forçada per l'agressor –o que en algun moment van ser enviades per voluntat de la víctima– per fer-ne un ús malintencionat, com la pornovenjança. "Aquests usos de risc de les tecnologies posen moltes noies en situacions de vulnerabilitat davant els nous tipus de violència, que ja no està condicionada a la presència física de l’agressor, sinó que es pot exercir a distància i de manera molt més constant en el temps", destaca el director de l'entitat, Andrés Conde.

Per retratar la violència masclista entre els adolescents, Save the Children avisa que en aquestes edats cal tenir en compte que en general les relacions són més curtes o amb menys compromís, però que es viuen amb molta intensitat, cosa que impossibilita que es reconeguin les conductes abusives o es denunciïn. A més, l'amor es pot entendre malament: s'enalteix la gelosia i el patiment com una demostració de l'amor i es fixa un patró de control que de vegades la víctima, lluny de dissuadir-se'n, se sent incitada a reproduir. I les xarxes socials ho afavoreixen.

Idees retrògrades però vigents

L'ONG calcula que una de cada quatre noies d'entre 16 i 17 anys pateix violència psicològica o de control, les més difícils de detectar, i les formes més comunes són el control del mòbil (el 21,8% de les noies l'han patit), la pressió per mantenir relacions sexuals (20,5%) o el control de les seves activitats, fins i tot les més quotidianes (18,2%). Però no totes les noies que pateixen aquests abusos els saben reconèixer o els verbalitzen. Alba Macías, que va ser víctima de violència masclista quan tenia 15 anys, ho va saber molt després de tallar amb l'exparella. Admet que aleshores les conductes violentes o de control "no li semblaven violència de gènere" perquè sempre que sentia als mitjans de comunicació algun cas "eren dones grans i sempre en forma d'assassinat". "I ell es justificava dient-me que si es comportava així era per amor, per protegir-me", recorda.

Pocs nois identifiquen el seu masclisme perquè no es perceben com a potencials agressors i són menys capaços de reconèixer els seus comportaments violents. En aquest sentit, Save the Children assenyala els estereotips de gènere, que assignen a les dones un rol de submissió i als homes el de dominació. I aquestes idees retrògrades –però encara vigents– determinen la percepció dels adolescents sobre si mateixos i sobre les seves parelles, i en perpetuen els comportaments violents.

Tot i que la majoria dels joves de 15 a 29 anys creuen que la violència masclista és molt greu, un 9,3% de noies i un 20% de nois consideren que no existeix i que és un "invent ideològic". A més, un 24,4% dels nois i un 14,7% de les noies creuen que exercir algun tipus de violència contra la parella és "inevitable i que sempre ha existit", o que si és de poca intensitat no representa un problema (el 15,4% dels nois i el 7,3% de les noies). Per a Conde, l'explicació cal buscar-la en els espais mediàtics, on formacions polítiques amb idees "negacionistes" han fomentat la idea que la violència masclista no existeix i que no té gènere. "Ens preocupa l'avenç d'aquest missatge perquè els joves no són aliens a aquest bombardeig i els va quallant", alerta el director general.

Molt poques denúncies

Només a Catalunya els últims nou anys 620 menors d'edat han demanat una ordre de protecció o mesures cautelars contra la parella o l'exparella i la justícia els l'ha concedit. El 2017 va ser l'any amb més víctimes protegides (83) i l'any passat, a causa de la pandèmia, la xifra va caure a la meitat (41), als nivells del 2013.