Ulrich Brand: “Tenir un sou digne a Mallorca implica que TUI ha d’apujar els preus a Alemanya”
Professor de Política Internacional a la Universitat de Viena
PalmaModo de vida imperial. Vida cotidiana i crisi ecológica del capitalismo és el llibre que el politòleg i professor de Política Internacional a la Universitat de Viena Ulrich Brand (Mainau, 1967) va presentar fa uns dies a Palma. En aquesta obra, escrita amb el també politòleg Marcus Wissen, s’analitza com l’imperialisme s’estén a tots els racons de la vida quotidiana a costa de l’explotació.
Parlau d’un sistema d’imposició i exclusió: el nord global viu a expenses del sud, però també l’exclou del seu nivell de vida. Això es reflecteix a la nostra vida i no en som conscients. Ho hem normalitzat i no som capaços de distingir-ho? Quina responsabilitat tenim com a individus?
— El llibre es refereix als recursos que arriben del sud al nord, i a les mercaderies que es produeixen amb aquests recursos i mà d’obra barata, com aquest mòbil [amb el qual es grava l’entrevista]. ‘Imperial’ es refereix a les estructures polítiques i econòmiques del capitalisme global: les empreses, els estats i les polítiques de lliure comerç. Això també arriba a la quotidianitat. Ara bé, l’estil de vida imperial és un concepte d’estructura i no pretén culpabilitzar els individus. Les persones tenen un marge d’actuació: poden triar si compren un SUV o no, o si mengen molta carn barata. Però les societats del nord global són estructurades. Per exemple, el sistema de mobilitat està enfocat en el cotxe i la gent el necessita. Les persones han de viure dins aquestes estructures i cal entendre-les.
No hi ha un problema d’inconsciència, de tapar-se els ulls per no veure què està passant?
— Sí, sense dubte. Hi ha una invisibilització de l’estil de vida imperial. No sabem com es produeixen els telèfons mòbils, la carn barata o els mangos, per exemple. És part del joc. Es crea inconsciència i ignorància. Hi ha qui viu amb més incomoditat, perquè sap que no està bé fer servir l’avió deu vegades a l’any per anar a passar un cap de setmana a París o Londres. Però altres veuen bé que sigui molt barat viatjar. No és només una qüestió de consciència, sinó també d’estructures socials, de poder viure d’una altra manera, de poder residir a Mallorca sense cotxe, de tenir una oferta de menjar bo i local accessible, que no sigui només per a la gent que té doblers, mentre que la resta s’ha de conformar amb aliments barats.
El nord global no és homogeni. Quin és el lloc de les destinacions turístiques del sud d’Europa, com Mallorca?
— Hi ha un imperialisme quotidià a Europa, dins de les nostres societats, no és només una relació nord-sud. Si parlam de turisme, ho feim d’avions, d’hotels, d’ús de l’aigua, de residus i de grans vaixells que contaminen. Es crea un desig d’un turisme barat i cal oferir als consumidors un producte ben industrialitzat a preu baix. És un model capitalista, amb molts interessos econòmics. Els efectes negatius són la precarietat, els residus, la manca d’aigua, els lloguers elevats i les emissions. Però s’invisibilitza aquesta cara de la moneda. Qui sap a Alemanya quines són les condicions de treball als hotels de Mallorca? Qui coneix la manca d’aigua i els problemes dels residus? En la propaganda que es fa a Alemanya, Mallorca és el paradís.
Hi ha una crida a potenciar un turisme de qualitat, però també hi ha veus que alerten que aquests visitants generen moltes més emissions i residus i consumeixen més recursos
— El debat no és tant sobre quin turisme és millor o pitjor. S’han de discutir les condicions sota les quals es desenvolupa l’activitat.
No és una paradoxa del sistema que la mà d’obra que necessita tingui tants problemes per accedir a una cosa tan bàsica com l’habitatge?
— Existeixen interessos dins del sistema, que funciona si els turistes venen sota certes condicions. Els vols són tan barats per la precarització dels treballadors. Calen regles polítiques, com que només un percentatge de les cases sigui d’estrangers. Si pensam en la precarietat, necessitam una organització de la gent en sindicats, per dir ‘no’ als empresaris. Hi ha d’haver un procés de discussió pública i de qüestionar interessos poderosos. Tenir un sou digne a Mallorca implica que TUI ha d’apujar els preus a Alemanya. I el fet que Mallorca sigui un indret tan barat també pot fer que els turistes es comportin de manera colonial. A Alemanya hi ha una expressió que diu: ‘El que val, té preu’.
L’imperialisme cerca un creixement il·limitat amb uns recursos en situació crítica. Com pot ser que un marc ideològic tan perillós sigui hegemònic?
— L’estil de vida imperial va cap a la seva mort, destrueix les seves bases. Antonio Gramsci va crear el concepte d’‘hegemonia’, que és la dominació per consens. No es tracta tan sols de legitimitat pública, sinó també de materialitat. Per què venen persones humils a viure a Mallorca? Perquè pensen que tindran més ingressos i podran pujar l’escala social si treballen més. L’estil de vida imperial és només una promesa per a alguns, perquè és una realitat molt desigual. La consciència interioritza que tu ets responsable del teu destí. L’alternativa a això implica organització i polítiques públiques que rebutgin inversions a qualsevol cost si no es posen límits. Si ens agafam seriosament la crisi climàtica, s’ha de pensar en límits i el turisme és cabdal. És crucial dir que no volem més vols, manifestar que no volem més jets privats. Es pot començar el debat públic amb una crítica als rics i superrics. Què fan? Per què tenen el dret de volar cada cap de setmana de Berlín a Palma amb un jet privat per gaudir-hi dos dies? Això no té sentit en una situació de canvi climàtic. Es tracta de tornar a una consciència de desigualtat. Començar per aquí té força política perquè la gent s’adona que els poders polític i econòmic s’entrellacen.
Vivim en un context de crisi socioecològica amb guerres, migracions, pandèmies i fenòmens climàtics extrems. Per què no hi ha una consciència de la necessitat de canvis estructurals?
— Identificam la política amb els governs i els parlaments. Però la gent hauria de sentir que és part de la societat, tant a escala política com econòmica. En uns temps tan individualistes i neoliberals, aquesta idea està bastant absent. Aquí és on s’han de polititzar les persones. Els poderosos de la política i l’economia saben que tenim una crisi múltiple i la seva resposta és el capitalisme verd. El poder cerca una sortida i troba respostes en la descarbonització, la desmaterialització i el desacoblament respecte del creixement de les emissions i del consum de recursos. Això no és només greenwashing, sinó que també va en una direcció equivocada perquè manté les relacions colonials, de poder, de classe i de gènere. La resposta del capitalisme verd, del poder, s’ha de qüestionar.
El creixement de l’extrema dreta, és per la por del nord global de perdre el seu estatus?
Un punt que l’extrema dreta ha entès molt bé en una situació de crisi és que les classes socials tenen por de perdre. En aquesta situació no s’enfronten amb les classes de dalt, sinó amb les de baix. Això afecta els migrants i la gent que està pitjor econòmicament. La promesa de l’extrema dreta és deixar les coses com estan.