Souvenir

PalmaEn Bernat va aixecar la persiana a la botiga de souvenirs que feia més de trenta anys que regentava al centre de Ciutat. Era un matí de començaments de juliol, ja feia calor i humitat a cor què vols, i en Bernat estava especialment content. Tenia ganes d’explicar-ho a l’Elpidio, el cambrer del bar del costat, quan anàs a demanar-li el seu tallat per endur-se’n: ahir, quan ja estava a punt de tancar, va entrar a la botiga de souvenirs Steven Adler. I qui és aquest, preguntaria n’Elpidio, a qui sens dubte no li sonaria de res aquest nom. Home, li respondria aleshores en Bernat: Steven Adler és el bateria dels Guns N’ Roses. O ho era, més ben dit, perquè va ser expulsat de la banda fa un munt d’anys per la seva addicció a les drogues. Però per als fans acèrrims de Guns N’ Roses, el bateria autèntic de la banda, el genuí, el de debò, era i seria sempre Steven Adler. Els altres que havien passat per les successives formacions del grup eren músics de lloguer, bateries amb ofici i professionalitat, però que no hi posaven l’ànima i el cos com ho havia fet, en el seu moment, el gran Steven Adler. Al cap i a la fi, Adler va ser el bateria que va gravar el primer àlbum dels Guns N’ Roses, aquell mític Appetite for destruction que havia marcat un abans i un després en la història del rock. Appetite for destruction havia estat al rock l’equivalent del que el Kind of blue d’en Miles Davis havia estat al jazz, amb aquell sextet de luxe màxim format pels pianistes Bill Evans i Wynton Kelly, John Coltrane i Cannonball Adderley al saxo, Paul Chambers al baix i Jimmy Cobb a la bateria. Seguint el raonament d’en Bernat, era ben bé com si Steven Adler fos el Jimmy Cobb del rock. És a dir, llegenda viva de la música. El so del seu bombo i la seva caixa a temarros com Paradise City, My Michelle o –naturalment– Sweet Child O’ Mine era una cosa que anava molt més enllà del so d’una bateria normal. Era una bèstia selvàtica desfermada, i a la vegada un àngel caigut del cel. Era un dels sons més meravellosos que en Bernat havia escoltat en la seva vida, i allò que en Bernat sentia per aquelles cançons i per com les feia sonar la bateria de Steven Adler anava més enllà de la simple admiració. Era devoció. Era amor. A en Bernat no li sabia gens de greu si algú el volia definir com un fanàtic del primer disc dels Guns N’ Roses i del so de la bateria de Steven Adler, perquè ho era. Se’n sentia. Des de les fosques profunditats dels anys vuitanta fins avui dia.

I ahir, Steven Adler havia entrat a la botiga de souvenirs. Formava part d’un grup de creueristes que havien baixat a fer la seva volta pel centre de la ciutat. Beneïts creueristes, es deia en Bernat, que maleïa els ossos d’aquells penjats ecologistes que volien prohibir els creuers al port de Palma. S’havia de ser idiota, collons. S’havia de ser alguna cosa bastant pitjor que idiota. De què viuria la ciutat, si no venien creuers? Bé, i de què viuria, en Bernat? Però, després de la jornada gloriosa d’ahir, ja no es tractava d’una simple qüestió de subsistència. No defensava els creuers només per salvar el seu negoci. Ara ja s’hi havia afegit un component artístic, espiritual. Perquè, a bord d’un creuer, havia arribat a la ciutat ni més ni menys que Steven Adler, i Steven Adler havia entrat a la botiga d’en Bernat com si fos un creuerista més.

Li va costar uns moments adonar-se que era ell: com tothom, Adler havia envellit i se’l veia menys vigorós que en les imatges que en Bernat tenia gravades dins la memòria, quan l’orgullós bateria dels Guns N’ Roses es passejava pel món amb els cabells escarpits, unes ulleres de sol Ray-Ban i una camiseta sense mànigues. A més, al vespre en Bernat havia googlejat el nom del bateria, i havia trobat que, l’any 2019, l’havien hagut d’ingressar després d’haver-se apunyalat ell mateix a l’estómac. No era el seu primer intent de suïcidi, en una carrera en declivi permanent que, després de ser expulsat de Guns N’ Roses, s’havia embarcat en diversos projectes musicals que mai havien arribat molt lluny. Ara tenia 59 anys, Steven Adler, pocs més que els que tenia en Bernat. El va alegrar llegir que havia guanyat un plet als seus antics companys de Guns N’ Roses (amb l’estirat d’Axl Rose al capdavant) i que això li havia valgut recuperar els diners que li tocaven per la seva inspirada, genial contribució a la història de la música a Appetite for destruction (i a Lies, un àlbum acústic que es considerava menor, però que era una altra joia).

“I quan el vas reconèixer, què li vas dir?”, va preguntar n’Elpidio a en Bernat, mentre abocava la llet dins el tassó de cafè per endur-se'n. “Què vols dir, què li vaig dir?”, es va estranyar en Bernat, mig ofès. “No li vaig dir res, naturalment”. N’Elpidio va aixecar les celles. “No li vas dir res? No li vas demanar un autògraf?”. En Bernat va moure el cap com fent que no. “No, home”, va contestar, “això és una vulgaritat, no hauria volgut molestar-lo. A més, no sé anglès”. N’Elpidio va assentir comprensiu, perquè ell tampoc en sabia. Tanmateix, encara tenia curiositat: “I com vas saber que era ell?”, va tornar a preguntar, després d’un breu silenci. “Fàcil”, va dir en Bernat, mentre cercava monedes dins la ronyonera. “De totes les coses que hi ha per triar dins la botiga, es va endur una camiseta que du estampat el logo dels Guns N’ Roses, al damunt d’una foto de la Seu il·luminada”. Li va tremolar una mica la veu i n’Elpidio va somriure al seu amic. “Això és guapo, tio”, va dir.