Mercè Picornell: "Sovint hem d'insistir que la llengua i la literatura són del tot útils"

PalmaÉs la primera Mercè postfranquista. Ho conta com a anècdota, després de l’entrevista, quan li demanam per curiositat si la passió que demostra per la llengua i la literatura catalanes –però no només la catalana– li ve de família. Mercè Picornell Belenguer (Palma, 1975), professora titular del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears, va néixer poc després de la mort del dictador, i si no fos per la fermesa del seu pare al registre en el qual, sí o sí, la volien inscriure en castellà, ella hauria estat Mercedes. Riu quan comenta que potser aquest fet va determinar la seva vida. Avui, centra la seva investigació en la literatura catalana contemporània en relació amb la política, el teatre i les arts experimentals. Forma part del grup de recerca LiCETC (Literatura Contemporània: Estudis Teòrics i Comparatius, UIB) i és membre del CEDID (Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies, UAB). Transmet molt d’entusiasme. Diu que, si no s’ho passàs bé, no ho faria.

A principis de juliol presentareu al teatre Principal de Palma un espectacle amb el resultat del treball La forma dels somnis, enguany dedicat als monstres. És un projecte que feis entre professors i alumnes dels estudis de Grau de Llengua i Literatura Catalana, la unitat de salut mental de l’Hospital de Dia de l’Hospital d’Inca i l’associació La Nostra Veu. Què poden fer disciplines com la llengua i la literatura catalanes dins àmbits com el de la salut mental?

— D’un temps ençà, intentam que els projectes facin també una tasca de transferència social del nostre camp de coneixement. És una manera de respondre a la qüestió de què podem aportar com a filòlegs a la societat. Sempre es pensa en la utilitat de les ciències, però sovint hem d’insistir que la llengua i la literatura també són del tot útils. Dins l’àmbit de la salut mental no pretenem fer cap tipus de teràpia, sinó fomentar els processos creatius i l’acostament de la literatura a espais on de vegades no hi és present o a persones que sovint no se senten capaces de crear un relat. Amb el treball conjunt que feim es difuminen les fronteres entre qui té un transtorn i qui no. La creació és una eina per rompre estigmes en aquest sentit.

En l’àrea de salut hi ha reticències amb el català.

— Per això cal treballar en tots els àmbits. La normalització lingüística real és que la llengua catalana estigui en un pla de normalitat en qualsevol àmbit. Allò important és que nosaltres facem part d’un projecte en l’àmbit de la salut mental i ningú qüestioni que hagi de ser en català. Ho feim des de la naturalitat.

Vagi on vagi, una té la sensació que els de Filologia Catalana teniu molta feina.

— Ens trobam una necessitat cada vegada més gran de generar professors. Els nostres alumnes van molt encaminats a la docència perquè hi ha un buit social immens. Tot d’una tenen feina. Però a la vegada veim que de cada vegada es diversifiquen més les professions a les quals es dediquen els nostres graduats. Com a universitat, hem de respondre a aquesta diversificació. Els nostres alumnes tenen una capacitat d’escriure, de llegir i d’entendre molt elevada, a banda dels coneixements que puguin tenir, i això és molt útil. Amb els mateixos estudis hem fet un canvi de paradigma, amb un enfocament més competencial. El model actual de la universitat es va criticar molt, el pla Bolonya, perquè basava l’ensenyament per competències, que es va identificar amb la idea de competitivitat. Intentam girar-ho i entendre la competència com una capacitat d’utilitzar els coneixements teòrics a la pràctica.

Capacitat de llegir, entendre i escriure. Us referíeu a això quan parlàveu de la utilitat?

— Saber llegir, entendre i escriure t’obre un camp immens i molt necessari amb tant d’accés a tantíssima informació com tenim. La capacitat de llegir de manera crítica, de llegir entre línies i de saber què llegeixes és essencial. Els professors de graus de llengua i literatura hem de ser capaços de transmetre-ho als alumnes. Ells adquereixen uns coneixements que són importants com a coneixements però que també tenen moltes aplicacions. Els professors de Llengua i Literatura són els que ensenyen els al·lots a llegir, amb tota la dimensió del terme. No només a llegir na Mercè Rodoreda, sinó també els diaris, els missatges de WhatsApp i les fake news que els arriben.

Estau apuntant àmbits de la comunicació que no sé si són, precisament, literaris.

— És que una altra cosa important en aquest canvi de paradigma dels nostres estudis és la difuminació de fronteres entre alta cultura i altres dimensions culturals. Els nostres alumnes coneixen el cànon però també el folklore, l’antic i el contemporani. I el que és més important, connecten molt amb la realitat cultural.

Des dels anys 70, els escriptors de les Illes ja miraven el canvi de model que havia significat l’arribada del del turisme. En els autors més joves, com percebeu el qüestionament que se’n fa ara, del turisme?

— El teatre s’ha convertit en una plataforma de replantejament del model turístic. I està molt bé que s’utilitzi la mirada del teatre per reflexionar què volem ser i cap on volem anar. És més, és molt significatiu que el teatre s’estigui fixant sobretot en dos temes, els que marquen la realitat de Mallorca: el turisme i la memòria històrica. Com apuntàveu, la literatura ha donat compte dels grans temes de la nostra història recent. No podem oblidar que les Kellys ja eren presents a la literatura dels anys 70, a 39º a l’ombra d’Antònia Vicens. Els escriptors ens ajuden a pensar els grans temes i també ens donen a conèixer fora, cosa que contribueix a rompre els estereotips que es tenen del que és Mallorca.

El 2020, a Island Studies Journal, vàreu publicar un article d’investigació en anglès que es titula –traduesc– El revers de la postal: subversió de la mirada turística a l’imaginari mallorquí contemporani. Quin és l’altre costat de la postal que oferim de l’illa?

— Es tracta de mirar el que hi ha fora de la postal, i mostrar allò que no mostra mai la postal; per exemple, el treballador turístic i les conseqüències laborals d’aquest model econòmic o la destrucció mediambiental, tot això no hi és, a la postal. El turista no espera trobar-s’ho però tanmateix hi és. La contraimatge o allò que queda fora és molt més complex que no la imatge de la postal, que és una mirada unívoca a un paisatge idíl·lic. Aquesta contraimatge també la trobam en la literatura o l’art. També la poesia ha mirat fora de la postal . Miquel dels Sants Oliver ja feia befa dels paisatgistes de principi del segle XX i de les seves imatges de postal. Parlava d’aquests pintors que pinten paisatges de 10 a 12 els dies que fa sol. La nostra feina és rompre aquesta imatge de postal i això es fa des de la cultura.