Qui va ser el mestre d'Antonio Stradivari? Preguntem-ho als anells dels arbres
Les anàlisis d’uns instruments de corda del segle XVII fan pensar que un jove Antonio Stradivari va ser aprenent d’un artesà de Cremona
Els anells dels arbres revelen la història. Han servit per determinar l’edat d’edificis històrics i també la data en què els vikings van arribar per primera vegada a Amèrica. Ara aquests anells han aclarit un antic misteri en el món selecte dels instruments musicals que valen milions de dòlars. Després d’analitzar la fusta de dos instruments de corda del segle XVII, un equip d’investigadors ha descobert proves que ens expliquen com Antonio Stradivari va perfeccionar el seu ofici i va desenvolupar les habilitats amb què va crear els rars violins que porten el seu nom, els Stradivarius.
Mauro Bernabei, dendrocronòleg del Consell Nacional de Recerca Italià, a San Michele all’Adige, i els seus col·legues van publicar el mes passat els seus resultats a la revista Dendrochronologia. Les seves conclusions abonen la possibilitat que el jove Stradivari fos aprenent de Nicola Amati, un mestre lutier uns 40 anys més gran que ell. Fa molt de temps que es planteja la hipòtesi del lligam entre aquests dos aclamats artesans.
La prova d’una etiqueta
Al segle XVII i principis del XVIII Stradivari va crear uns instruments de corda reconeguts per la qualitat del seu treball artesà i per la superioritat del seu so. “Se sol considerar Stradivari com el millor fabricant de violins que ha existit mai”, diu Kevin Kelly, un lutier de Boston que ha treballat amb nombrosos instruments Stradivarius. Actualment només sobreviuen unes 600 obres mestres de Stradivari, que són molt valorades per col·leccionistes i intèrprets. Es calcula que un violí Stradivarius que ara s’ha posat a subhasta –la primera venda d’aquesta mena en dècades– arribarà a un preu de 20 milions de dòlars.
És probable que Stradivari aprengués l’ofici fent d’aprenent amb un artesà més gran que ell, com era costum aleshores. Potser era Amati, que a mitjans del segle XVII estava establert i vivia a Cremona, una ciutat de l’actual Itàlia. Com diu Kelly, que no ha participat en el nou estudi: “Hi ha gent que dona per fet que, com que Stradivari era de Cremona i un gran violinista, va ser aprenent d’Amati”. Però les proves del lligam entre Stradivari i Amati són encara molt tènues: un violí fabricat per Stradivari porta una etiqueta que diu “Antonius Stradiuarius Cremonensis alumnus Nicolaij Amati, faciebat anno 1666”. Aquest redactat dona a entendre que Stradivari va ser alumne d’Amati, diu Kelly, però és l’única etiqueta d’aquest estil que s’ha trobat.
Els anells dels arbres no enganyen
Amb l’objectiu d’aclarir aquest misteri musical, Bernabei i el seu equip van visitar el Museu del Conservatori de San Pietro a Majella, de Nàpols, i van analitzar la fusta d’una petita arpa feta per Stradivari el 1681. Amb una càmera digital, els investigadors van mesurar amb gran precisió l’amplada de 157 anells d’arbre visibles a la caixa de ressonància de l’instrument, feta d’avet. El dibuix creat al traçar els anells d’arbre, l’un darrere l’altre, és com una empremta digital. Això es deu al fet que el creixement anual d’un arbre depèn del clima, les condicions de l’aigua i molts altres factors, diu Bernabei: “Les plantes deixen constància amb gran precisió del que passa al seu voltant”.
Els investigadors han comparat els mesuraments de l’arpa Stradivari amb altres seqüències d’anells d’arbre procedents de més instruments de corda. De més de 600 registres, n’hi havia un que destacava per la seva sorprenent semblança amb l’arpa: una caixa de ressonància d’avet corresponent a un violoncel fet per Nicola Amati el 1679. Segons Bernabei: “Tots els valors màxims i mínims coincideixen. És com si algú hagués partit un tronc en dues parts diferents”.
En efecte, com apunten Bernabei i els seus col·legues, l’arpa de Stradivari i el violoncel d’Amati es van fer amb la mateixa fusta. Segons l’equip, això fa pensar que tots dos artesans compartien el mateix taller, on l’ancià Amati segurament ensenyava el jove Stradivari. Kelly creu que potser és veritat però no l’única possibilitat. Podria ser també que Amati i Stradivari haguessin comprat la fusta a la mateixa persona. Al cap i a la fi, els lutiers de Cremona dels segles XVII i XVIII pertanyien a una petita comunitat: “Pràcticament vivien tots al mateix carrer”.
