L'ús de drogues en les violacions, amagat però real

Un estudi revela que el 15% de les agressions i abusos a víctimes majors d’edat a les Illes han estat facilitats per drogues, però els experts adverteixen que només són la punta de l’iceberg

La por de ser qüestionades allunya encara més les víctimes de la justícia.
30/04/2021
8 min

PalmaAina –nom fictici– es va despertar seminua al seient de darrere del seu cotxe una nit d’agost de l’estiu passat. No recordava com hi havia arribat, només que unes hores abans havia estat amb les amigues en un bar de s’Illot. Com que el local tancava a la una, varen decidir anar a la platja, que estava al costat. Allà varen coincidir amb un grup de joves amb els quals havien xerrat durant el vespre. “I a partir aquí, no record res més. Quan em vaig despertar, havien passat dues o tres hores i era al meu cotxe, sense roba i molt espantada”, explica. Més tard va descobrir un munt de telefonades que havia fet des del seu mòbil per demanar auxili –segons les persones a qui havia telefonat–, però que tampoc recordava. L’endemà va trobar-se marques per tot el cos. Tenia mossegades, talls i cops als pits i a la vulva. 

“Vaig enviar un missatge a una de les al·lotes amb qui havia estat la nit anterior per dir-li que pensava que havien abusat de mi. Ella em va contestar amb tota la cara ‘ja, m’ho imaginava’”, diu amb ràbia. A mesura que passaven les hores es trobava pitjor, amb “molt de mal de cap, marejos i vòmits”. Va explicar-ho a uns amics amb els quals havia quedat per veure’s i la varen acabar de convèncer de denunciar-ho a la Policia Nacional. Els agents varen identificar el presumpte agressor i ara el cas està pendent de judici.

Els professionals mèdics que la varen atendre estan convençuts que li havien posat alguna droga a la beguda, malgrat que en les anàlisis de sang que li varen fer no en varen trobar cap rastre –algunes substàncies desapareixen del tot en poques hores–. Ella no dubta que ha estat víctima d’una violació amb submissió química. Amb 19 anys, no sabia ni com explicar-ho als pares, però tenia clar que havia d’assumir el que li havia passat, per tirar endavant. “Som vives Amb una sobredosi o un mal cop, em podien haver deixat morta”, reconeix, però “cal continuar endavant, demanar ajuda i sortir-ne, que som joves. No ens hem d’avergonyir”, afegeix, per ella i per les altres que han passat pel mateix tràngol, que són més del que es podria pensar. Aina encara lluita per superar-ne les seqüeles: pren antidepressius per poder dormir i rep atenció psicològica del servei d’assistència del Consell de Mallorca. 

La submissió química –l’ús de drogues per agredir algú o abusar-ne– és un concepte que encara està envoltat de mites, en gran part per la manca d’acord entre els experts a l’hora de definir-lo, però també per l’estigma que comporta. Si ja hi ha poques víctimes que aconsegueixen verbalitzar aquestes agressions sexuals, encara n’hi ha menys que les denunciïn. Isovint les sentències i els processos judicials ni tan sols tenen en compte l’ús de les drogues. Per tot això, encara no se sap l’abast real d’aquesta manera d’agredir, de violar: hi ha poques estadístiques i estan disperses. 

L’organització Intress va presentar recentment l’estudi La violència sexual sense record a les Illes Balears, en què aprofundeix en els casos de submissió química. Els defineix com “l’administració de substàncies psicoactives a una persona, sense el seu consentiment i amb finalitats delictives”. Si bé hi ha diferències quant a si algú proporciona la substància a la víctima o és ella qui la pren voluntàriament, en ambdós casos “hi ha una afectació en la capacitat de consentir i, per tant, són igualment formes de violència sexual”, puntualitza l’informe. El treball, subvencionat per l’Institut Balear de la Dona, analitza 240 sentències de l’Audiència de Palma sobre delictes sexuals dictades entre el 2015 i el 2020. El 6% de les sentències afirmaven que el consum de tòxics havia facilitat l’abús o agressió sexual. Pel que fa a les víctimes majors de 18 anys, el percentatge puja al 15%. 

L’estudi també esmenta dades d’àmbit estatal, que xifren aquests casos en prop del 30% del total, però el percentatge d’Intress s’acosta més al de la Macroencuesta de Violencia contra la Mujer del 2019, que se situa en el 13%. Sigui com sigui, l’entitat adverteix que és possible que els casos de submissió química que arriben als òrgans judicials “siguin ínfims amb relació als que realment es produeixen”. El coordinador de Salut Mental a les Illes Balears, Oriol Lafau, avisa que les agressions d’aquest tipus que es detecten “són només la punta de l’iceberg”. Té la percepció que a urgències n’arriben “molts”, d’aquests casos, i que “un 50% o més de les persones ateses per una agressió sexual han pres algun tòxic”. “La víctima pot estar prenent unes copes i que li ofereixin més alcohol del que pot assumir. Aquí sempre hi ha una submissió”, afegeix Lafau. 

Vergonya i culpa

Prova d’això és la història de Marina –nom fictici, també–, que va tardar dos anys a explicar a algú què li havia passat. “Va ser el dia que celebràvem la graduació de la carrera. L’endemà, l’únic que recordava era estar en un pàrquing, en un cotxe i dos homes. I alguna postura sexual, molt borrosa. La darrera imatge que tenia al cap era jo tirada al carrer i un taxi que per sort em va recollir i em va dur a casa”, relata. Ara té 28 anys. Aleshores no ho va denunciar, però amb el temps ha aconseguit “dir-ho i deixar de sentir que n’era la responsable”. “M’ho vaig voler negar molt de temps”, reconeix, “però arriba un moment que no pots negar-ho més, perquè cada vegada que et ve al cap se’t talla la respiració”. I afegeix:“Sents vergonya i molta culpa. Per què havia de beure tant? Per què vaig anar a aquella discoteca si no m’agradava? Per què no em varen cuidar els amics?”. Són les mateixes preguntes que dissuadeixen moltes víctimes de denunciar-ho. 

“El moviment de dones explicant les agressions em va donar força per deixar de sentir que jo n’era la responsable”, afegeix Marina, en referència al #metoo. La por de ser qüestionada i, sobretot, la manca de records allunyen encara més aquestes víctimes de la justícia. “Què he de denunciar? Que algú que no record entre centenars de persones d’una discoteca em va agredir fa dos anys?”, es demanava Marina quan va aconseguir posar nom al que li havia ocorregut. Segons la Macroencuesta del 2019, un 32% de les dones que han patit violència física o sexual dins la parella ho denuncien, mentre que quan l’agressor no és la parella, la xifra cau al 8%.

No obstant això, “en comparació als darrers anys, ara es denuncia més”, apunta la cap de la Unitat d’Atenció a la Família i la Dona (UFAM) de la Policia Nacional a les Balears, Janka Jurkiewicz, que destaca el pes que té el turisme en aquest sentit. “Els delictes sexuals varen davallar molt el 2020 per la pandèmia. La corba sol augmentar moltíssim en el període d’estiu”, explica. A la UFAM han detectat que atenen “moltes víctimes que han sortit de festa i en un moment donat no saben què ha passat i s’han despert sense roba interior”. Quan això succeeix, l’agent aconsella denunciar-ho tan aviat com sigui possible, per poder cercar proves. Quan es mantenen relacions sexuals amb algú que ha perdut la consciència, encara que sigui per alcohol i se l’hagi pres ella mateixa, es comet abús sexual, explica Jurkiewicz. La intoxicació “no és motiu perquè se n’aprofitin sexualment i està igualment penat”, precisa. Ara, la justícia, en aquests casos i en ple segle XXI, encara afavoreix l’agressor, perquè el Codi Penal defineix les violacions amb submissió química com un abús i no com una agressió. 

El mite de la burundanga

La ginecòloga Elena Jiménez prefereix no xerrar de percentatges. És la coordinadora de la consulta de salut sexual i reproductiva que Son Espases té a l’hospital Verge de la Salut, on deriven pacients que han patit agressions sexuals. Entre els casos que els arriben més sovint –agressions puntuals, denunciades al cap de poques hores–, reconeix que n’hi ha “bastants” que podrien ser per submissió química. 

Quan els arriba un cas sospitós de submissió química, els sanitaris cerquen possibles indicadors per confirmar-ho, com que la víctima tingui amnèsia, pèrdua de coneixement, alteracions visuals o de la parla, hagi aparegut sense roba en un lloc estrany o en companyia d’un estrany, tingui lesions inexplicables al cos o asseguri que li han posat alguna cosa a la beguda, diu Jiménez També es fan anàlisis de tòxics. Però hi ha vegades que és massa tard per detectar qualsevol substància al cos i la famosa burundanga (escopolamina), que segons el mite és la droga de les violacions, gairebé no es detecta mai. De fet, no va ser fins al 2016 que en va aparèixer la primera evidència en una pacient a Espanya, i va ser a Son Espases. La manca de rastre altera la xifra oficial de víctimes que han estat drogades o que, almenys, podien tenir la voluntat anul·lada pel consum de substàncies. 

Lafau només recorda dos casos sospitosos de burundanga i aclareix que les substàncies que “estan més a l’abast” són els psicofàrmacs, com ara ansiolítics, que “tenen un efecte sedant” i “són fàcils d’aconseguir en el mercat negre”. També s’usen les drogues de síntesi, que “obnubilen la consciència i et fan fer coses que realment no vols”, alerta. El que està clar és que, “sempre que estàs sota els efectes de tòxics o fins i tot de l’alcohol, el teu consentiment no és adequat i, com a mínim, queda en dubte”, apunta el metge.

El metge forense Borja Moreno coincideix que els casos de submissió química “són més” dels que es coneixen, principalment perquè “la sentència judicial no té per què esmentar-ho”. Així mateix, és conscient que les víctimes que arriben a la via judicial són poques. “Hi ha gent que no percep el delicte contra la integritat i indemnitat sexual com a violent,”, alerta el forense. Però quan la dona es reconeix com a víctima, Moreno aconsella “reforçar la seva actitud perquè se senti segura i no culpable”. 

La clau, diu, “és tenir un testimoni ferm i totes les proves possibles”, i per això cal que les víctimes vagin tot d’una a l’hospital. Allà, a banda de rebre un informe judicial, els prenen mostres d’ADN, detecten restes de violència física i fan anàlisis de sang i orina. El forense també recomana que s’analitzin els cabells de la víctima, passat un mes dels fets, perquè el rastre de les drogues hi queda molt més temps que en la sang. Aquestes proves poden ajudar que el relat sigui més clar: “Si dius que anaves gata i tens la mostra, i només recordes que et feren alguna cosa, reconeixes que han comès un delicte contra tu i reforces el testimoni”, manifesta Moreno. 

Filles del patriarcat

L’estat de la víctima –i com hi ha arribat– és objecte de judici penal i també social. “Per algunes persones, que l’al·lota hagi consumit voluntàriament és una excusa o explicació per dir que s’ha posat en risc”, denuncia la psicòloga experta en violència masclista Alba Alfageme. I això recau inevitablement en les víctimes, “que són filles del patriarcat i són dures amb elles mateixes, ja que es demanen ‘per què ho vaig fer?’”. En canvi, quan se sap que li han ficat un estupefaent a la beguda, es diu que “no ha estat ella”, sinó algú altre que “li ha intentat alterar la consciència”. “Aquests dos discursos intenten fer diferències en funció de què ha estat més greu i quin nivell de responsabilitat té la víctima. Això és absolutament pervers, perquè condiciona les al·lotes”, alerta. 

La realitat és que les situacions en què el consum de drogues o alcohol és voluntari són més habituals del que semblen. “Segons dades de l’Hospital Clínic de Barcelona, prop d’un 30% dels casos de violència sexual són sota submissió química; i d’aquests, entre un 70% i un 80% la substància utilitzada és l’alcohol”, apunta Alfageme. “Encara es veuen les dones en situació de vulnerabilitat com una oportunitat. No es tracta de violadors en sèrie. Són companys de la universitat o l’amic de l’amic”, lamenta, i recorda que “és un problema que tenim com a societat”.

Telèfons d'atenció del Consell de Mallorca
  • Assistència psicològica 971 22 74 08
  • Informació jurídica 673 78 76 01
stats