Lluc Mir: “De les subvencions, hi ha ajuntaments que en fan nyarros”

PalmaPel Gremi de Margers de Mallorca, les administracions haurien d’anar més alerta a l’hora de triar projectes per reformar els seus espais públics. Segons el president, Lluc Mir, “moltes de vegades just es trien projectes per justificar la subvenció i desfer elements centenaris”.

Quin hauria de ser el criteri a l’hora de reformar la plaça d’un poble determinat?

— Primer de tot s’hauria de consultar la gent que viu al poble per veure si realment vol una reforma o senzillament una millora del que ja hi ha. Si un ajuntament presenta un projecte a correcuita per justificar una subvenció, el més probable és que surti esguerrat. Possiblement és un projecte revestit d’ecologisme, però que no aprofita els elements principals originaris de la plaça. Per reciclar els materials que ja hi ha, hi ha d’haver un entès en tècniques tradicionals que s’encarregui de vigilar tot el procés de reforma. He vist molts de projectes damunt el paper que, quan es fan realitat, són un desastre perquè hi ha ajuntaments que, de les subvencions, en fan nyarros a les places. Es parla molt de circularitat i de reutilització, però el més circular és no tocar res i aprofitar el que ja hi ha.

Tenen valor els pedrissos que enrevolten tota la plaça Major de Caimari?

— Ves si en tenen, i molt! Si els haguessin de fer ara, costarien moltíssims de doblers. Erròniament hi ha gent que diu que és pedra en sec, però no ho és. La paret seca s’associa al camp, mentre que dins el poble un temps es feia una cosa que es deia paret en verd. D’aquesta manera es construïen les parets de dins els pobles, les esglésies i també els pedrissos per seure-hi. Aquesta tècnica consisteix a aixecar parets de pedra, reble i argamassa. Aquesta pasta estava feta de calç, terra i grava treta del mateix lloc. I les lloses dels pedrissos tenen un parell de pams de gruixa. Si els fessin ara, just tindrien 3 centímetres. Antigament, a pedres com les de la plaça de Caimari els deien de Binissalem, perquè s’hi assemblen, pel color i la textura. Molt probablement, però, són de més a prop, de Biniamar, on n’hi ha molta, o de Caimari mateix. Perquè un temps no anaven a cercar enfora una cosa que tenien a prop. 

De vegades els projectes preveuen reutilitzar aquestes pedres.

— Quan es reutilitzen elements antics és molt mal de fer que el resultat final sigui com l’original. Una cosa que desfàs no quedarà mai com el primer pic que la feren. Si el projecte de l’Ajuntament de Selva desfà tot el perímetre de pedrissos de la plaça Major de Caimari, el tros que se n’aprofiti per posar en un altre lloc serà mínim. La reforma preveu construir una plaça diferent, sense un perímetre enrevoltat de pedrissos. Què n’hem de fer, de la resta de pedres i lloses? Ho hem de deixar perdre? Allò que és important és que l’Ajuntament encarregui un projecte a un arquitecte que conegui com és la vida d’un poble i per a quines coses fa servir la plaça. Que sàpiga si en aquest indret es fan revetles, espectacles de teatre, mercat o fires.