Palma“Tot Valldemossa encara viu dels cinquanta-sis dies que l’hivern de 1839 passaren a la Cartoixa el compositor polonès Frederic Chopin i la seva parella George Sand, que en el seu llibre deixà molt malament els mallorquins. No es parla gens de la família Sureda-Montaner, un dels grans referents culturals que hem tingut”. És el lament d’Elvira Sureda, neta del famós matrimoni. L’escriptor José Carlos Llop li dona la raó: “Constituïren el nostre Bloomsbury particular [el destacat conjunt d’intel·lectuals britànics del primer terç del segle XX, format, entre d’altres, per Virginia Woolf i E. M. Forster]”. “Sens dubte –recalca–, els dos pols del cosmopolitisme a Mallorca són els Sureda i Adán Diehl, el milionari argentí que el 1929 inaugurà l’hotel Formentor”.
Joan Sureda Bimet va néixer el 1872 en el si d’una notable família benestant de Valldemossa. Estudià Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Deusto (Bilbao). “Mai, però –assegura la seva neta– va fer feina. En morir el seu pare, de ben jove s’encarregà de gestionar la fortuna familiar i el palau del rei Sanç”. El sumptuós edifici, situat a un costat de la Cartoixa, havia estat construït el 1309 pel rei Jaume II perquè el seu fill trobàs alleujament als seus problemes pulmonars. Curiosament, els seus futurs inquilins patirien el mateix mal.
Sureda tingué tot el temps del món per dedicar-se a la seva gran passió: la lectura. Home poliglot i dotat d’una gran oratòria, impartí conferències a Madrid i a Palma. El 1896, a 24 anys, es casava amb Pilar Montaner Maturana, una jove aristòcrata palmesana, de 19 anys, gran amant de la pintura. El matrimoni tindria catorze fills, dels quals en sobrevisqueren deu.
“‘Los locos’ Sureda”
Montaner seria coneguda com l’eterna embarassada. La seva maratoniana maternitat, però, no li feu deixar els pinzells. A la seva disposició tenia un exèrcit de dides i de serventes. “El seu marit –apunta la neta– li donà totes les facilitats perquè continuàs pintant. Li posà una somereta perquè pogués retratar la serra de Tramuntana i se l’endugué de viatge per Europa perquè pogués visitar els principals museus”. Sureda també aconseguí que el pintor Joaquín Sorolla l’acceptàs com a alumna al seu estudi de Madrid. “La teva dona pinta molt bé. Tu encarrega’t dels nins”, li digué.
Elvira insisteix que la seva padrina va trencar motlles en un món dominat pels homes: “Aleshores era un escàndol que una dona deixàs la família per dedicar-se a les seves curolles. A l’estudi de Sorolla, hagué de pintar separada de la resta d’homes amb una cortina pel mig. Els seus quadres modernistes s’exposarien a galeries de Barcelona, de Madrid i fins i tot de Marsella. Els crítics d’art parlaven molt bé d’ella”. Montaner visqué a cavall entre Madrid i Mallorca del 1901 a 1904. El seu fidel acompanyant era el barber Antoni Gelabert, íntim de la família, que també destacà com a pintor. L’estil de vida tan atípic d’aquell matrimoni feu que la gent s’hi referís com “los locos Sureda”.
A Valldemossa els Sureda coincidiren amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que visqué entre nosaltres quaranta-dos anys, des del 1872 fins al 1914. Era un dels molts il·lustres personatges que desfilaren pel palau del rei Sanç, que tenia un teatre obert a tertúlies amenitzades amb espectacles de ball de bot. Entre ells, hi havia el mateix Sorolla i altres pintors com el català Santiago Rusiñol, el nord-americà John Singer Sargent, el suís Werner Weber i els mallorquins Anglada Camarasa, Richard Anckermann i Joaquim Mir. Per aquell cenacle cultural també hi passaren escriptors com el català Eugeni d’Ors, els illencs Joan Alcover i Gabriel Alomar i els de l’anomenada Generació del 98, com Miguel de Unamuno, Rubén Darío o Azorín. Tots ells serien protagonistes d’infinitat d’anècdotes retratades pel menorquí Màrius Verdaguer al llibre La ciudad desvanecida (1953). Sureda hi apareix descrit com un “Carles V pintat per Ticià”.
“L’hoste –ressalta Elvira– més important va ser Rubén Darío, que, en el món de l’escriptura, està al mateix nivell que Chopin en el de la música. Avui, els prop de dos mesos i escaig que estigué a Valldemossa el 1913 –molt més que el polonès– han passat totalment desapercebuts”. El conegut com el ‘príncep del Modernisme poètic’ escriuria la novel·la incompleta El oro de Mallorca –el 1906, durant la seva primera estada a l’illa, ja havia escrit un poema tan important com Epístola a Madame Lugones. Darío s’enamorà platònicament de Montaner, la qual acabà molt disgustada amb l’alcoholisme del seu convidat.
Un lloc semblant a la felicitat
Qui també quedà abduït pel magnetisme de l’estrambòtica família Sureda va ser l’escriptor argentí Jorge Luis Borges. Essent un jove de vint anys, residí a Mallorca durant dos períodes: el primer, entre el maig del 1920 i el març del 1921, i el segon, més breu, el 1923. Ho feu en companyia dels seus pares i la seva germana Norah. A Palma s’instal·laren al desaparegut hotel Continental, al carrer de Sant Miquel. Hi trobà inspiració per escriure el poema ‘Catedral’, dedicat a la Seu, i la prosa titulada Casa Elena, on descrivia un famós prostíbul de Ciutat.
Habitualment els caps de setmana Borges es desplaçava a Valldemossa, que estava a devers quatre hores en carro des de Palma. Tot i que visitava el palau del rei Sanç, sempre s’allotjava a l’Hotel de l’Artista. L’argentí tingué una molt bona sintonia amb Jacobo, un dels fills dels Sureda, que també cultivà l’escriptura, juntament amb la pintura. Els dos eren assidus de les tertúlies que es feien al Cafè dels Artistes, del Born, on coincidien amb altres intel·lectuals mallorquins com Joan Alomar o l’actor Fortunio Bonanova.
El 15 de febrer de 1921 aquell grup d’amics signaria el Manifiesto del Ultra. El document, publicat a la revista Baleares, no tenia res a veure amb l’extrema dreta. Era un al·legat contra el tradicionalisme literari i plàstic i a favor de l’avantguarda. El 1923 Borges s’acomiadà de Mallorca, definint-la com “un lloc semblant a la felicitat, apte per ser-hi feliç”. El 1980, sis anys abans de morir a Ginebra, tornaria al paradís per visitar Robert Graves, qui, a partir dels anys cinquanta, des de Deià, agafà el testimoni dels Sureda com a nou amfitrió cultural.
Tragèdia grega
Jacobo morí de tuberculosi el 1935, a 34 anys. Anys enrere, ja havia mort del mateix la seva germana Elvira, a 18 anys. També de tisi moriria el 1937 un altre germà, Pedro, a 27 anys. I el 1939 seria el torn d’una altra, Pazzis. Dona d’una alta sensibilitat i d’esperit rebel, excel·lí en la poesia i l’escultura –aconseguí exposar a París i a Nova York. Se suïcidà a 32 anys, trasbalsada per una agitada relació sentimental. De rerefons hi havia també les seqüeles de la tuberculosi i el trauma d’una violació a 17 anys a mans d’un familiar, que la deixà embarassada. “Els seus pares –apunta la seva neboda–, eren molt religiosos i conservadors. Lluny d’ajudar-la, la culpabilitzaren d’aquella violació i donaren el nadó en adopció a un centre religiós”.
Llorenç Villalonga, psiquiatre amic de la família, certificà una defunció per sobredosi de pastilles. D’aquesta manera, en una època en què el suïcidi era tabú, Pazzis va poder ser enterrada al cementeri de Palma. Tal com si es tractàs d’una tragèdia grega, aquella desfeta humana coincidiria amb la ruïna econòmica de la família. El 1930 els Sureda s’havien vist obligats a vendre en subhasta el seu palau del rei Sanç. “Joan –assegura la neta–, cada cop estava més absent a causa d’una sordesa crònica. Només pensava en la seva biblioteca. Va perdre el control de la fortuna que havia heretat del seu pare i que gestionava amb uns altres administradors. El seu ritme de vida era molt car, amb un estol de criats darrere, viatges i visites a teatres. Fins i tot tenia una habitació disponible sempre al Gran Hotel de Palma”.
Acabada la dolce vita, aquella família nombrosa se n’anà a viure a una caseta senzilla del poble, que alternava amb un pis a Palma. Certes despeses les pagaven amb quadres. El 1922, ja ofegats pels deutes, Montaner havia partit a Barcelona amb les seves filles Elvira i Pazzis. Hi passà una temporada, guanyant-se la vida com a retratista. El 1947 el patriarca moria arruïnat, a 75 anys. La matriarca ho faria el 1961, a 85 anys. La seva figura, estudiada a fons per la investigadora Maria del Carme Bosch, seria reivindicada el 2012 en el documental La pintora sense rostre, de Luis Ortas i Jaume Carrió.
El 1972 expirava, ja gran, un altre dels fills artistes de la prolífica nissaga, Pere, reputat pintor i humorista gràfic. Avui la seva filla Elvira reclama l’atenció de les institucions per conservar el llegat d’una família precursora del turisme cultural a la Mallorca preturística: “Amb la ingent documentació, pintures i escultures que tenim es podria fer un bon museu. Sempre, però, que ho hem proposat hem rebut la indiferència per resposta”.
A Valldemossa, l’humanista bohemi Joan Sureda també fundà la Confraria de la Bellesa. En companyia dels seus il·lustres hostes, es passejava per la serra de Tramuntana per admirar-ne els meravellosos paisatges, mentre recitaven poemes. Els integrants d’aquell seguici també serien coneguts com “els peregrins de la Bellesa”. Algunes de les seves excentricitats són detallades en la biografia del gran mecenes mallorquí, La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet, escrita el 2009 per l’advocat Felio Bauzá. Per exemple, els pintors Santiago Rusiñol i Joaquim Mir, quan contemplaven una posta de sol, rompien a aplaudir al crit de “que en surti l’autor”. Si algun nigul inoportú interrompia l’espectacle, xiulaven, feien potadetes i proferien exclamacions com “Fora, que ens tornin els doblers!”.
El matrimoni Sureda-Montaner fins i tot plorava a llàgrima viva davant una posta de sol. En una ocasió, en un dels seus passejos, el patriarca del palau del rei Sanç renyà uns picapedrers que estaven arreglant una séquia d’època musulmana. “No la toquin, les seves mans no la poden tocar, això és un sacrilegi!”, els etzibà.
Qui rebutjà unir-se a la Confraria de la Bellesa va ser l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que curiosament va ser una de les primeres persones a valorar el patrimoni paisatgístic de la Serra. Des del 1872, ‘s’arxiduc’, tal com era conegut, vivia al seu aire a la finca de s’Estaca. Comprà més de deu finques més, d’unes 1.700 hectàrees. Les condicionà com una mena de parc natural amb la construcció d’una bella xarxa de camins i més de quaranta miradors i tres capelles. Per aquest bucòlic indret es passejaria el 1893 la rebel emperadriu Sissi, cosina de l’aristòcrata.
Davant la sorpresa dels mallorquins, aquell estranger esdevindria el primer ecologista de les Balears. No només es proposà, segons la llegenda, protegir-les de tales d’arbres de particulars, a qui comprava les terres, sinó també d’aprofundir en la seva història i cultura. Ho feu amb una extensa xarxa de col·laboradors a cada illa. El resultat va ser l’enciclopèdica obra Die Balearen (Les Balears), de nou toms, medalla d’or a l’Exposició Universal de París de 1899. Després d’Un hivern a Mallorca (1841) de George Sand, el llibre serviria per catapultar el nom del nostre arxipèlag en la incipient indústria turística internacional.
El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’arxiduc abandonà Mallorca per refugiar-se al seu castell de Brandais, a Bohèmia. Hi moriria al cap d’un any, a 67 anys, com si hagués deixat l’ànima a la seva Arcàdia perduda. El 2011 la serra de Tramuntana que tant admiraren ell i la Confraria de la Bellesa seria declarada per la Unesco Patrimoni Mundial de la Humanitat.