¿T’enduries un científic a una illa deserta?
Un estudi recent liderat per la investigadora Meike Köhler, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, ha desentrellat els misteris de la vida de l’elefant nan que habitava l’illa de Sicília al Pleistocè. Aquest elefant d’estar per casa, d’un metre d’altura i només 250 quilos, el Palaeoloxodon falconeri, era descendent del continental Palaeoloxodon antiquus, que feia cinc metres i cinc tones. Era el petit de la família i gaudia d’una vida molt longeva: podia arribar als 68 anys.
L’evolució en entorns tancats, amb recursos limitats, sense depredadors ni migracions d’altres espècies, pot provocar un cert nanisme en els animals, o, al contrari, gegantisme. És el que es coneix com la “llei de les illes”. L’home de l’illa de Flores, aquell hòbbit descendent de l’Homo erectus, podria ser-ne un exemple.
L’estudi de les illes en tots els seus vessants, la nisiologia, és fascinant. L’interès no només rau en el procés evolutiu. A nivell ecològic, estudiar un cas com el de la desaparició dels rapanui de l’illa de Pasqua per esbrinar si l’extinció va ser conseqüència d’un canvi climàtic o de la desforestació d’origen humà pot servir per entendre el col·lapse d’una civilització. Més enllà d’això, analitzar la deriva genètica a què es veuen abocades poblacions aïllades durant molt de temps o descendents de pocs individus pot servir per detectar gens implicats en certes malalties. És el cas de Papua Nova Guinea i la seva predisposició a la diabetis de tipus 2, o el dels 300 habitants de Tristan d’Acunha: entre els 15 habitants dels que en són descendents, tres patien asma i ara la meitat de la població va amb el Ventolin amunt i avall.
Per això, si et preguntes qui t’enduries a una illa deserta, planteja’t portar-hi un científic. Fins i tot si vas a La isla de las tentaciones. Allà hi ha, de ben segur, material d’estudi de primer ordre.