Volem abordar un tema del qual no es parla gaire, o gens, i que ens crida molt l’atenció, sobretot als professionals que treballem directament amb l’alumnat: la pinça escrivana, o sigui l’activitat gràfica que porta a l’escriptura, i que forma part del que es coneix com la motricitat fina. Si la motricitat global és l’expressió de les habilitats motrius de base com caminar, córrer o saltar, la motricitat fina es localitza en la utilització de les mans, els dits, els peus i en la precisió i control dels moviments que aquests poden fer. El que anomenem motricitat fina engloba les activitats que necessiten un alt grau de precisió, molta coordinació ull-mà, control de la força que s'exerceix (to muscular) i sobretot concentració de l'executant per dur-ho a terme. Les activitats en què fem tot aquest treball són escriure, agafar objectes, pessigar, estripar i esquinçar, enfilar, tallar, retallar… Activitats i moviments essencials per a l'autonomia de les persones.
¿Com progressa en l’infant la capacitat motriu de la mà i, per tant, el seu aprenentatge de l’escriptura? El nounat utilitza tota la mà, recordant la prensió que fan els primats agafant-se de les branques dels arbres (fig. 1). És una prensió palmar.
El que justament va diferenciar el primat de l’homínid és la capacitat d'utilitzar la prensió en pinça entre el polze i l’índex (fig. 2). D'aquesta manera i a poc a poc l’infant comença a agafar els primers objectes o la mà del cuidador. Els nadons han de practicar aquesta pressió i els costa mantenir els objectes agafats tant si ho fan amb massa força com amb poca, però serà a còpia de repetició que perfeccionaran aquesta destresa.
Cap als 4 mesos (en un marge d’entre els 2 i 6 mesos), el nadó agafa objectes o joguines geomètriques. Cap als 7 mesos ja oposa el polze a la resta dels dits i la prensió en pinça apareix entre els 7 mesos i l’any. És en aquest moment que comencen a investigar i descobrir el món que els envolta a partir del moviment i l’assaig-error. Comencen a tenir interès per ficar i treure objectes, obrir i tancar caixes, ficar-se objectes a la boca per menjar sols… i serà amb aquestes activitats prèvies quan veurem que a partir dels 3 anys haurà enfortit la musculatura i practicat perquè la motricitat fina comenci a perfeccionar-se. A partir d’aquí serà bon moment per proporcionar l’acompanyament que el durà (cap als cinc anys) a una psicomotricitat fina bastant evolucionada.
En aquesta edat i per ajudar a aquest enfortiment de la musculatura prèvia i necessària per a l’adquisició de la pinça és el moment de començar a utilitzar els colors per pintar i gargotejar (el gargot ja el produirà a partir dels 18 mesos simplement motivat pel moviment del seu braç), manipular plastilina i pasta de modelatge, jugar amb la sorra i fer transvasaments… Són dades generals, ja que sempre existeix un marge d’edat en el desenvolupament dels infants i és interessant respectar el ritme individual de l’infant.
Les nostres reflexions sorgeixen arran de la quantitat exagerada d’infants, joves i adults observats a classe que tenen una mala pinça digital. En donem algunes mostres en imatges (figures 3, 4 , 5, 6 i 7).
Aquestes figures de pinces digitals pertanyen a infants de primària. En un petit estudi (en via de publicació) que vam realitzar sobre una mostra de 461 subjectes, es va trobar un 43,4% de la totalitat amb una pinça digital dolenta.
Pensem que són resultats molt elevats i hem comprovat que és una pràctica cada vegada més comuna. Serà important que des de l’escola i des de casa continuem donant importància al seu procés. És durant tota la infància que la motricitat fina passa per una etapa d’afinament que aporta més velocitat, precisió i coordinació. Ens hi ajudaran els jocs d’inserir i enfilar peces, les pinces, punxar, fer nusos en cordills, cordar i descordar botons, apujar i abaixar cremalleres, enganxar gomets, fer collarets, agafar una cullera, transvasar líquids… Jocs que remeten a actes quotidians que fem sense adonar-nos-en i als quals tampoc donem importància en el dia a dia perquè els tenim tan automatitzats que els fem sense pensar-hi.
La clau és que el cervell controli i domini els músculs i les seves possibilitats d’acció per poder agafar les coses amb la força precisa (fort o fluix), a més de la connexió entre el que estic veient i com ho he d’agafar. Abans d’escriure, l’infant passa per l’aprenentatge de manipular objectes tant per jugar com per menjar. Aquesta manipulació d’objectes de diferents mides que l’infant anirà experimentant enfortirà la seva capacitat manipulativa per després iniciar el seu aprenentatge en el dibuix i sobretot l’escriptura. Experimentar la motricitat fina en totes les seves formes amb jocs, plastilina, experiències quotidianes i tota mena de manualitats, facilitarà una millor adaptació posterior per agafar el llapis. És important no incidir en l’elecció de la mà, deixant que sigui l’infant que esculli la seva mà hàbil, i tampoc forçar l’aprenentatge abans d’hora.
La pinça digital que ens permet escriure agafant el llapis de forma correcta no té, en principi, res a veure amb la lateralitat (dretana o esquerrana) ni amb la coordinació mà-ull. Una mala pinça obliga a un desgast d’energia més gran i pot portar molèsties musculars i cansament abans d’hora, amb les seves conseqüències (manca d’atenció, diversificació i distracció). La figura 8 ens mostra el que seria l’evolució lògica de la pinça escrivana en els infants.
Un altre factor que ens crida l’atenció és la desaparició de l’escriptura a mà, en general, i, per tant, la pèrdua dels beneficis d’escriure a mà, com el moviment i l’acció mateixa d’escriure, que ajuda a memoritzar i facilita l’aprenentatge. ¿On són els exercicis de cal·ligrafia? ¿S’ha perdut el valor d’una bona lletra? Ni tots els mètodes del passat eren dolents ni tots els mètodes actuals són bons.
L’àmbit familiar és el nucli on l’infant desenvolupa els primers anys de vida i també ha passat per un procés de transformació cap a una societat més automatitzada i mecanitzada. L’educació en el si de la família implicava aprendre a cosir, a teixir, a cuinar, a fer les tasques de forma més artesana. Els coneixements i destreses manuals passen de mares a fills i filles. Així doncs, ens preguntem, per què hi ha tanta gent amb una pinça escrivana o digital mal acomodada? D’on ve aquesta pràctica cada vegada més utilitzada? ¿Hauríem de plantejar el treball previ a l’aprenentatge de l’escriptura en les escoles? ¿Hauríem de donar més importància a aquesta pràctica que sovint es deixa passar per alt? ¿Es dona massa importància a les tècniques digitals modernes? Encara no tenim respostes i esperem que tant des de les escoles com des de les cases es tingui més en compte aquest fet que en principi no sembla greu, però que en bones condicions podria facilitar l’aprenentatge dels infants. La lletra reflecteix la personalitat de l’individu.
Da Fonseca, V. (1998). Manual de observación psicomotriz. INDE.
Henig, I. i Paolillo, G. (2021). El taller de grafomotricidad como dispositivo terapéutico en psicomotricidad infantil. Revista Iberoamericana de Psicomotricidad y Técnicas Corporales, 46, 57-76.
Paschek, G. (2013). Las ventajas de escribir a mano. Mente y Cerebro, 62, 18-21.
Reichholf, J.H. (2001). La aparición del hombre. Biblioteca de Bolsillo.