Laura Escanes: “Vaig tapant boques, que això també m’agrada”

BarcelonaLaura Escanes i Espinosa (Barcelona, 1996) és d’aquelles persones que n’has sentit tant a parlar que tens ganes de parlar-hi tu, cara a cara. Model, influencer, presentadora de televisió, va estar casada amb Risto Mejide, de qui es va separar el 2022 i amb qui té una filla de cinc anys que es diu Roma. Escanes acaba d’estrenar ara la segona temporada de La travessa, un reality d’aventures, a la plataforma 3Cat. Les crítiques que rep, l’impacte de les xarxes en la salut mental, la pressió estètica o les parelles amb molta diferència d’edat són alguns dels temes que apareixen en la conversa.

Completa la frase: “Últimament...”

— Últimament m’estimo molt a mi mateixa. Sí, és un bon resum. Per coses que van passant a la vida, tens moments que vas més per inèrcia o que no gaudeixes tant del present. Últimament gaudeixo molt de les coses que em passen, siguin bones o dolentes, i estic orgullosa de mi mateixa.

Quants seguidors tenies a Instagram l’última vegada que ho has mirat?

— No t’ho sé dir exactament, està a 1,9 milions i costa pujar més. Però no m’obsessiona.

Per què creus que tens dos milions de seguidors?

— Crec que hi ha un punt de curiositat i de morbo, de safareig, que ens agrada a tots, i també vull pensar que hi ha gent que s’identifica, que connecta amb mi, amb la manera de pensar o en com visc les coses. 

Jo estic acostumat al fet que em comentin la feina que faig. El teu cas és diferent: comenten la teva vida, perquè a les xarxes expliques què et passa, si et separes, si t’operes...

— A vegades ho explico una mica condicionada, perquè penso que ho sabran igualment. Estic en aquest cercle que és complicadíssim sortir-ne i tampoc ho puc controlar del tot. Ho comparo amb les meves companyes i crec que soc de les que menys ensenyo la meva vida. No ensenyo mai la meva filla, hi ha gent que no sap ni que tinc un germà, hi ha moltes coses de la meva vida privada que intento deixar fora de les xarxes. M’agrada que la gent es pensi que sap de la meva vida, però realment no en sap tant.

Quin és l’últim comentari que t’ha fet mal?

— Que no estic preparada per ser mare, que no ho faig bé. A mi, quan em toquen la maternitat, que és una de les coses que més jutgen a xarxes, és on més mal em poden fer.

Però hi ha algú que sàpiga si tu estàs preparada o no per ser mare?

— Això es pensen, suposo. Com que obrim una mica la nostra vida –saben si estic a Barcelona, si estic a Madrid, si estic amb ella, si no–, ja s’atreveixen a criticar. És el que més intento protegir i on més vulnerable soc.

Aquests comentaris és l’últim que llegeixes abans d’anar a dormir o el primer que fas quan et lleves?

— Bufff, les dues coses. Quin horror! Aquesta addicció és terrorífica, la veritat. M’agradaria ser menys addicta, sentir menys la necessitat de saber el que està passant o el que estan dient. Però també és veritat que així tinc un contacte directe amb la gent que em segueix. Que a vegades és inútil, perquè potser són persones que veuen Laura Escanes i pensen: “Critiquem-la, que és fàcil”.

Creus que és com un esport?

— Sí, podria ser-ho. L’any passat, quan vaig estrenar la primera temporada de La travessa, allò va ser... “Aquesta tia què fa presentant un programa?” “Per què estem agafant influencers?”. “Per què, si aquesta noia viu a Madrid...?” I aquest any, tot el contrari. Vaig tapant boques, que això també m’agrada. 

A la societat ara no hi ha terme mitjà. Laura Escanes, o és el meu model a seguir, o què fa aquesta tia...

— Jo crec que soc una persona que rep bastant bé les crítiques. Si un dia rebo un missatge teu i em dius: “Escolta, Laura, enhorabona per tot, però crec que aquí has patinat una mica”. Si m’ho dius tu, amb respecte, jo agafo aquest consell i miro per on puc millorar. El problema són les faltes de respecte.

Qui és l’última persona que t’ha deixat de seguir perquè ara fas publicacions en català?

— Uff, un altre tema. És increïble, és catalanofòbia, totalment. Ara ric, però hi ha vegades que m’enfado. És una sensació d’impotència. Tu m’estàs seguint a mi, normalment el contingut és en castellà, però també en faig en català. Jo parlo en català amb les meves amigues, amb la meva família, amb la meva filla i ara també és una part de la meva feina. Llavors, si tu em segueixes a mi, jo vull pensar que t’alegraràs de veure que estic fent coses diferents, que estic gaudint, que estic aprenent... 

Què et diuen?

— Que parli en castellà, que així ho entenem tots. Que si parlo en català que me’n torni a Catalunya. Jo visc a Madrid, és com: “Marxa, aquí no et volem”. És tan absurd...

Tu també tens seguidors fora d’Espanya, a Llatinoamèrica. Aquests missatges et venen més de Llatinoamèrica o d’Espanya?

— Venen d’Espanya. Tinc missatges de gent de Mèxic, de Cuba... L’altre dia una noia em deia: “Soy cubana y me encanta cuando hablas catalán, así aprendo”. És una qüestió de tenir la ment oberta, d’acceptar i de respectar. 

Davant de les crítiques, deixes de publicar en català?

— No, parlo més en català, m’agrada més. A mi, si em piques, jo salto. Crec que ja que tinc una plataforma, de tant en tant he de deixar el missatge que no és tan difícil, que són les ganes que tu en tinguis i que no ens enfadem tant quan és en anglès o en francès. Potser el plantejament te l’has de fer tu i no jo per publicar en català.

Laura, segona temporada de La Travessa al 3Cat, vas fer les últimes Campanades per TV3. Què t’ha aportat TV3?

— Potser queda molt cursi, però és com un somni. De petita –i ho he dit moltes vegades– tinc vídeos fent veure que jo era presentadora de les notícies i deia: “Laura Escanes, TV3, Washington”. TV3, el Súper 3, el K3 és el que vèiem a casa. Crec que estic aprenent moltíssim i per mi és una escola. Una oportunitat immensa. 

En algun moment vas pensar: “Jo no estic preparada per fer això”?

— I ho segueixo pensant. Soc molt insegura, però em considero una tia que vull fer-ho i n’aprenc, i m’esforço per donar el millor de mi mateixa. A La Travessa crec que hem fet molt bona feina i la gent també ho rep així.

28 anys, un casament, una separació, una filla de cinc anys, exposició pública des de molt jove. Quina és l’última vegada que has pensat que tot havia anat massa ràpid?

— És que no ho sé, crec que això és una percepció que es pot tenir des de fora. Al final, és la meva vida i jo no conec una altra vida que no sigui aquesta. No sé què és anar lent o fer-ho d’una altra manera. Les coses s’han anat col·locant d’aquesta manera i no considero que estigui anant massa ràpid ni que m’hagi saltat etapes. Cada vida és diferent. Per això és molt important no comparar-se i no caure en "has d’estudiar i després has de treballar, casar-te, tenir un fill..." Si tothom fes la mateixa vida, seria un món molt avorrit. Les coses han vingut com han vingut i soc molt feliç.

El pitjor de ser Laura Escanes és que tothom opini de la teva vida?

— No és tant que la gent opini, sinó com m’ho prenc jo. Hi ha una part que puc controlar i una altra que no. Si puc aconseguir que aquestes coses no m’afectin...

I com es fa això?

— Teràpia, teràpia, teràpia. I treballant-te molt les inseguretats, les pors. Jo no puc controlar que la gent t’escrigui missatges, però sí que puc fer un esforç per dir "això m’afecta fins aquí". Posar límits.

T’ha passat mai pel cap desaparèixer de les xarxes socials, pensant que tens una vida professional que la pots desenvolupar sense necessitar les xarxes?

— És que crec que la meva vida professional depèn molt de les xarxes socials, ara mateix. M’encantaria arribar a un moment que no les necessités i pogués desconnectar i estar tres mesos sense publicar absolutament res, però, per com he començat jo, si no publico, la gent no sap res de mi. És com un cercle viciós. Però sí, ho he pensat moltes vegades. De fet, en algun moment que he estat amb temes d’ansietat o molt més dèbil mentalment, he estat una temporada sense publicar res. Crec que vaig aprenent a entendre quan estàs preparat per exposar-te més i quan no.

Quin és l’últim tatuatge que t’has fet, que te’ls estic veient aquí als braços?

— L’últim és aquest d’aquí que és “Amor”, però amb la r al revés, i és per la meva filla, que es diu Roma. En tinc molts, m’agrada.

Els tens comptats?

— Són molt petits alguns, eh, però en tinc 22 o 23. M’agrada tatuar-me moments, persones, cançons, coses importants de la meva vida.

Quin és l’últim tatuatge que t’has esborrat?

— No me n’he esborrat cap. Algun sí que ho he pensat, però després també dic que ha sigut part de la meva vida. Si en aquell moment ho sentia, no me’n penedeixo, la veritat.

És el nom d’una exparella, per exemple?

— Sí, sí... 

Però llavors és una putada quan tens una nova parella...

— Sí, però també sabrà coses del meu passat. No puc esborrar-lo del tot de la meva vida. Potser no em tornaria a tatuar el nom d’una parella. Noms, no. Potser em tatuo una cançó que sigui significativa per nosaltres, un lloc, però noms... Crec que n’he après. 

Una de les últimes entrevistes d’aquesta secció va ser amb l’actriu Emma Vilarasau. No li veia sentit a operar-se els pits per allargar cinc anys la joventut. Tu has dit públicament que t’has operat els pits. Explica’m la teva visió.

— A mi no m’agrada animar ningú ni dir que les meves decisions són les que s’han de fer. Crec que tinc una responsabilitat. La gent sap que m’he operat, que m’he fet algun retoc estètic, però sempre dic: “No em prengueu d’exemple, no soc exemple d’absolutament res”. Jo també m’equivoco i la puc cagar. Em fa por pensar que, perquè les influencers es retoquin els llavis, ho vegin amb massa normalitat. Crec que és una cosa que t’has de pensar moltíssim. La meva decisió estava molt meditada des de feia molts anys i tocava una part de complex. Es pot treballar per una altra banda? Segurament. I potser he caigut en la pressió estètica de tenir uns pits ben col·locats després de ser mare. Segurament soc víctima d’aquesta pressió estètica, però ho tornaria a fer. M’ha donat molta felicitat, però n’has d’estar molt segura, estar acompanyada de bons professionals i que no se te’n vagi el cap.

Hi ha un tema que t’acompanya i que són les relacions de parella amb molta diferència d’edat. M’agradaria sentir-te reflexionar sobre això. Tu que n’has viscut una, poden funcionar parelles que entre ell i ella es portin vint anys o més?

— A mi em va funcionar durant set anys i vaig tenir una filla. No és impossible, però crec que és molt més difícil que funcioni, perquè parteixes d’una base que no és igualitària. Hi ha una persona que ha viscut molt més que tu, que té més experiència, que està en un altre moment vital. No crec que sigui tant la diferència d’edat com el moment vital. El que passa és que el moment vital depèn molt de l’edat de les persones. 

Tu ara pots conèixer una persona de la teva edat i que també sigui una relació molt desequilibrada.

— Per això jo crec que les relacions sanes són les més igualitàries possibles. Les diferències poden ser d’edat, econòmiques, d’estatus, i com més igualitària, més possibilitats de tenir una relació més sana i més estable. Però això és difícil. Per això estic soltera, ha ha...

Quina és l’última cançó a què estàs enganxada?

— Omega, de Rosalía, m’encanta. I també 313, de Residente. Increïble, té una lletra magnífica, que el temps passa ràpid i s’ha de viure al 100%. 

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— No, no, això no m’agrada. Quina pressió! No, sisplau.