El tapís groc que amenaça el camp de les Illes

CiutadellaDes de principi d’any, Menorca deixa de ser només verda i omple de groc el camp. El florit fel-i-vinagre silvestre que els menorquins recollíem i menjàvem de petits als anys 80 ara és encara més present des de les seques de gener i fins al canvi d’estació, entre l’hivern i la primavera. La vinagrella, com es coneix popularment arreu l’Oxalis pes-caprae, entapissa de groc les terres que es veuen des de la carretera i anticipa amb la seva vistositat l’esclat de colors i sensacions que acompanya els dies assolellats i precedeix l’arribada del bon temps.

Però aquesta lluminosa estora groga no ha estat amb nosaltres més de 300 anys. Prové del sud d’Àfrica i la introduïren els britànics durant les successives dominacions angleses de Menorca del segle XVIII. Pretenia ser una flor ornamental per als seus jardins i possessions i, tres segles més tard, s’ha convertit en una amenaçant bellesa vegetal per a l’activitat ramadera. És la cara b de la seva estètica imatge de postal.

La vinagrella s’escampa fàcilment sota terra i colonitza l’entorn returant la germinació de les llavors d’altres plantes endèmiques. Elimina la biodiversitat de la zona i la fa evolucionar cap al monocultiu. Al seu voltant no hi ha vida autòctona. La seva abundant presència a les pastures on mengen les vaques suposa també una amenaça per a la producció de llet i formatge.

Pere Fraga, botànic, avisa que la vinagrella “és molt infectant i els seus salats poden matar el ramat”. Es refereix al seu gust aspre que, si no es té cura amb el bestiar, pot provocar-li serioses indigestions. Fins i tot, comenta, pot afectar la llet que produeix i amb la qual s’elabora el formatge amb denominació d’origen de Menorca. Per això, diu Fraga, per combatre la vinagrella, “a vegades es fa com a Austràlia i se sembren lleguminoses com l’enclova per tal de fer-ne minvar la presència a les tanques”.

El coordinador del GOB Menorca, Miquel Camps, remarca que els pagesos que han combatut camps plens de vinagrella acostumen a lluitar contra la plaga quan el fel-i-vinagre “està en flor, perquè la planta dedica molta energia a produir-la i debilita el bulb. Es requereix observació i constància, però si en aquell moment s’arrenca, la plaga perd molta força”.

El canari

Els pagesos no li diuen “vinagrella”, sinó “canari”, en clara al·lusió al seu color groguenc. Però Jaume Moll, president de l’Associació Frisona Balear i l’amo retirat del lloc de Son Bou Vell (Ciutadella), troba que si el pagès té prou cura del que fa, tampoc no és tan perillosa. “Tot depèn de com hagis habituat al ramat. Si no està ben alimentat i el deixes molta estona amb la panxa buida, potser sí que li pot agafar al fetge i intoxicar-se. És com tot. Fet amb mesura –diu– no ha de donar problema”.

Jaume Moll compara la vinagrella amb el sorgo o melca, del qual se sembren centenars d’hectàrees per millorar la fertilitat del sòl. O amb l’alfals verd, “que si el dones a lliure disposició de la vaca, pot ser més perillós que la vinagrella, perquè els animals s’omplen de gasos i poden rebentar-se per dintre. Però si a la vaca només li’n deixes menjar uns 20 minuts cada dia, és un aliment de molta qualitat per a ella”.

Tot i ser-hi més abundant, la vinagrella no és exclusiva de Menorca. De fet, és present també a les altres illes de l’Arxipèlag, des de Mallorca fins a Eivissa, Formentera i Cabrera. Els estudis indiquen, fins i tot, que aquest tipus de plantes exòtiques tenen més fàcil expandir-se a les illes que al continent, ja que els territoris illencs són més vulnerables perquè tenen menys espècies que puguin competir o actuar com a enemics naturals de les plantes introduïdes.

El bolitx i el gira-sol

Així i tot, el botànic Pere Fraga crida també l’atenció sobre una altra vistosa amenaça que podem trobar al camp de les Balears. Es tracta del bolitx (Glebionis coronaria), una espècie de margarida gran molt polida i abundant, però que, “per als pagesos, és com una pesta. Sí que té una importància ecològica i medicinal per les seves propietats nematicides, ja que mata els paràsits, però pot fer mal al ramat”. Si fa no fa el mateix passa amb les anomenades “llengües bovines”, especialment el gira-sol, que, “encara que normalment els animals no se’l mengen, és altament tòxic. De fet, hi ha hagut casos que han provocat la mort d’un cavall”.

Fraga hi afegeix encara dues espècies més que poden donar complicacions als ramaders. Una és la canyafèl·lera, una de les herbes més grans de Menorca, que pot arribar als dos metres i que resulta especialment tòxica per als cavalls. L’altra és l’abit bord o Ammi majus, que “és càustic i irritant i, com bé saben els pagesos, pot causar problemes greus fins i tot a les persones en l’època que se sega el camp”.

En total, s’han inventariat fins a 70 plantes exòtiques que amenacen la biodiversitat de Menorca. Regularment el Consell Insular posa en marxa campanyes per erradicar-les o frenar-ne l’expansió. El cas més conegut és el de la Carpobrotus edulis o ‘patata frita’, possiblement la més nociva de totes, que s’estén com una manta i posa fi a la resta d’espècies que hi ha al voltant. Acostuma a sorgir a les zones costaneres, on troba la llum i la humitat i no es veu afectada pel vent i la salinitat que sí que maten altres plantes. Però el seu aspecte no engana. El de la vinagrella, sí. Com deia Saint-Eixupèry, la vertadera bellesa no és la que es veu.