Un jo “taponat” o un jo “porós”?

BarcelonaEn una època de polarització, una mirada reposada que busqui els matisos i abraci la complexitat. En una època d’immediatesa, una reflexió sobre el passat que mai deixa de ser present. Si volem que “prendre’s les coses amb filosofia” deixi de ser un tòpic per esdevenir el centre vital (un centre de recerca i maceració, de paciència i astorament, d’escolta i diàleg) calen veus que ens acompanyin en aquest procés, veus com la del quebequès Charles Taylor, que acaba de fer noranta anys.

“En una era d’especialització i parcel·lació del saber, Taylor desenvolupa una profunda i comprensiva filosofia al voltant de l’ésser humà i les condicions del món modern. Filosofia, història, ciència, religió, política, sociologia, literatura i art són tractades com les tessel·les que conformen el mosaic de la cultura moderna, disciplines a través de les quals Taylor es mou amb habilitat difuminant els límits traçats habitualment”, afirma Sonia E. Rodríguez García, professora de filosofia de la religió a la UNED i que ara tradueix i introdueix El futuro del pasado religioso (Trotta), l'últim llibre de Taylor, que compila articles de l'última etapa.

A diferència dels seus molts llibres publicats des de la dècada de 1960, és en els articles on, com assenyala la seva traductora, trobem “les tesis més originals de l’autor formulades amb una força filosòfica que no aconsegueixen copsar les seves grans obres”. Així doncs, és una bona manera d’escoltar les seves reflexions amarades d’actualitat política i social sense perdre el fil d’una mirada molt més àmplia. “No sense raó –afirma Rodríguez– se l’ha caracteritzat com el filòsof que construeix ponts entre corrents i autors tradicionalment enfrontats”. Un pensador, a més, que sempre ha sortit al carrer i s’ha mostrat sensible a l’activisme, per exemple quan va signar el manifest Dialogue for Catalonia, promogut per Òmnium Cultural i publicat a The Washington Post i The Guardian el gener d’enguany.

Hipnotitzats per un relat

Des de fa poc més de dues dècades, potser com un signe dels temps, Taylor s’ha centrat en la qüestió religiosa des d’una perspectiva, com és habitual en ell, que busca entendre, ponderar i, alhora, participar (en el seu cas com a creient catòlic). Un fet que, com apunta la professora Rodríguez, ens porta a pensar que “potser és el reconeixement públic obtingut el que li dona la confiança, o la llibertat suficient, per mostrar la seva faceta més espiritual com a creient”. I puntualitza: “La religió, l’espiritualitat, la transcendència, Déu i el desencantament del món són temes latents en l’obra de Taylor des dels seus inicis, però que no passaran al centre de la seva filosofia fins al 1999”.

Un dels temes que més preocupen Taylor, i que aborda en els diferents articles del llibre que es publica ara, és com el món ha passat d’un encantament a un desencantament per tornar a una mena de reencantament que mai pot ser un retorn directe al passat. Per tractar aquesta complexa qüestió necessitem, en primer lloc, deixar de banda cert etnocentrisme occidental, el que avui s’anomena “descolonitzar-se”, tot i que Taylor no utilitza aquest terme ni el manipula per a fins partidistes o esbiaixats que impedeixen arribar a l’arrel. Ell ho indica d’una forma més elegant i alhora seriosa: “Hem estat massa temps hipnotitzats per un gran relat de la història d’una civilització”.

Per a Taylor, una de les grans característiques de la nostra època no és la divergència entre creences o teories, sinó la que rau en el mateix fet de l’experiència, entre el que ell anomena un jo “taponat” modern i el jo “porós” del món encantat. “Com a jo taponat modern –explica– els meus propòsits i objectius sorgeixen dins meu, el significat de les coses es determina en funció de les meves respostes cap a elles. Per al jo porós, les fonts de les més poderoses i importants emocions estan fora de la ment o, més ben dit, no té sentit la idea que hi ha un límit clar que ens permeti definir una àrea interna amb la qual podem desvincular-nos de la resta”.

El boc expiatori

Com explica, el jo porós és “vulnerable a esperits, dimonis i forces còsmiques i certes pors poden dominar-lo en determinades circumstàncies”, mentre que el jo taponat “ja no viu en el món en què aquest tipus de pors tenien sentit”. “És cert –afegeix– que una cosa similar pot ocupar el seu lloc. Aquestes imatges també poden entendre’s com a manifestacions codificades de profunditats interiors, pensaments i sentiments reprimits. Però, en aquesta comprensió transformada del jo i el món, tots ells són interns i, naturalment, els tractem de manera molt diferent. De fet, una part important del tractament està dissenyada per fer possible la desvinculació”.

Davant d’això, es pregunta: “¿Estan totes les religions del món destinades a dirigir-se cap a la situació de la modernitat occidental, amb un món desencantat i una identitat estrictament taponada?” La seva resposta, a través de llargues reflexions i exemples, ens mostra una complexitat diversa que reviu l’art de filosofar, sense receptes fàcils ni pronòstics tancats. Termes com secularització, per exemple, prenen sentits més amplis i inclusius d’altres realitats no occidentals gràcies a la seva aproximació reflexiva.

Hi ha tendències, però, que semblen no desaparèixer mai: “Guanyaríem molt estudiant les arrels de la perenne atracció cap al boc expiatori. Sembla que té a veure amb la forma en què podem establir el nostre propi sentit de puresa, bondat o integritat a través de la violenta separació o expulsió d’un cas de contrast, entès com l’encarnació de la impuresa, el mal i el caos. És impressionant que hagi sobreviscut al progrés de la civilització i a la il·lustració”, afirma Taylor. I, arran d’això, adverteix: “No és d’estranyar que els nostres mals s’atribueixin a un enemic que vol destruir-nos i el qual hem de combatre. Hem de mesurar com és d’aclaparadora la temptació d’unir-nos a aquest tipus de mobilització, que se sent com l'única manera de recuperar l’orientació, la dignitat o l’agència”.