La taronja sollerica que conquerí França

PalmaDurant molts de segles Sóller fou una illa dins d’una illa. Parapetat rere la imponent serra de Tramuntana, el seu aïllament es trencà el 16 d’abril de 1912 amb la inauguració del seu famós tren, una línia de 27 quilòmetres fins a Palma, obra de l’enginyer Pere Garau. Fins aleshores els sollerics estaven més d’un dia per pujar i baixar, a peu o amb someres, els sinuosos camins del coll de serra d’Alfàbia. Amb motiu, deien que els resultava més ràpid anar a França que a Palma. A uns 450 quilòmetres de distància, el país gal marcaria la història del poble mallorquí gràcies a la taronja, el seu producte estrella, amb fira pròpia per primavera des de fa uns anys.

Al segle X els musulmans ja consideraren que la vall de Sóller era un indret ideal per al cultiu de tarongers i també de llimoners, arbres originaris de la Xina. De clima suau, estava arrecerat del vent i disposava d’abundants fonts. Tanmateix, la comercialització dels cítrics, sobretot de taronges, no es produí fins a principi del segle XVIII. Així ho ha pogut documentar l’historiador solleric Antoni Quetglas. “França –diu– veié en Sóller una gran oportunitat per aconseguir a bon preu uns productes que per a ells eren de luxe i que tenien grans propietats curatives. Hi ha pocs llocs d’Europa amb condicions climatològiques bones per a aquests conreus de regadiu”.

Aquell incipient comerç es va tallar amb els decrets derivats de la política centralista del rei Felip V. El 1774, però, Carles III va atorgar privilegis al port de Sóller per reprendre la seva activitat exportadora. A la primera meitat del segle XIX més del 80 per cent de la taronja mallorquina ja es cultivava a la vall sollerica –la seva temporada és de novembre a juny. D’aquest percentatge, quatre cinquenes parts s’exportaven als ports del sud de França, entre ells, Canes, Seta, Port-la-Nouvelle, Marsella i Niça. Des d’aquests punts el cítric es distribuïa en tren per tot el país. La cinquena part de la producció que quedava es repartia entre l’exportació a la Península i el consum intern.

Obligats a emigrar

Aviat, per cobrir la gran demanda francesa, alguns patrons locals se n’anaren a cercar taronja valenciana. La bona fama que tingué el daurat fruit illenc al país gal queda reflectida en el llibre El comte de Montecristo (1844) d’Alexandre Dumas. “En un dels àpats descrits –afirma Quetglas–, s’enumeren una sèrie de productes de luxe. Entre ells, hi ha les ‘taronges de Mallorca’, que eren naturalment de Sóller”.

El 1865, però, arribà el gran desastre. “Un fong –apunta l’investigador– va destruir pràcticament tots els tarongers. Llavors molts agricultors es veieren obligats a emigrar. N’hi hagué que partiren cap a Amèrica; d’altres s’establiren al País Valencià per poder continuar amb el negoci de la taronja. Amb tot, la gran majoria s’instal·là al sud de França, a les ciutats portuàries on fins aleshores havien exportat. Des d’aquests llocs els sollerics s’anaren desplaçant per tot el país i per Bèlgica, Alemanya, Luxemburg i Suïssa. Es dedicaren majoritàriament a obrir restaurants, cafès, hostals o botigues de queviures”.

A final del segle XIX el cultiu de tarongers es començà a recuperar. Aleshores, però, el sector primari havia perdut pes. “València –afirma Quetglas– ja s’havia convertit en la principal àrea exportadora de cítrics al sud d’Europa. A Sóller, en canvi, s’havia impulsat la producció de teixits de lli, cotó i llana”. Mentrestant, la poca exportació de taronges locals continuava en mans de les navilieres i els comerciants francesos. El 1899, per trencar el seu monopoli, els petits propietaris s’uniren al voltant del Sindicato Agrícola Sollerense, el primer del sector que naixia a Espanya. “L’exportació de la taronja –recalca l’historiador– crearia una espècie de petita burgesia i va suposar un gran creixement econòmic, social i cultural per al poble, que llavors tenia uns 10.000 habitants. El 1881, gràcies al capital emigrant (sobretot americà), es fundaria el Banc de Sóller”.

‘La Barcelona de Mallorca’

El 1912, també amb fons d’emigrants, s’inaugurà el tren de Sóller, que permeté distribuir millor per tota l’illa les taronges i altres mercaderies locals importants com l’oliva. Els diaris de l’època no dubtaren a definir el poble com ‘la Barcelona de Mallorca’. Entre els seus visitants il·lustres hi havia artistes com Joaquim Mir o Santiago Rusiñol, que s’encarregaren de crear-ne la imatge de postal. “El presentaven –assegura Quetglas– com un lloc que, tot i estar enmig de la natura, era molt cosmopolita pels seus contactes comercials amb la Península i França. Així, Sóller deixà de mirar cap a la Mallorca agrària per imbuir-se de gustos més refinats que venien de fora. Els nous rics abandonaren la vestimenta tradicional i les al·lotes preferiren casar-se amb qualque francès per poder prosperar”.

Hi hagué emigrants sollerics que acabaren tornant: “Per fer ostentació de la seva riquesa es construïren cases seguint l’estil modernista imperant del moment. Els que es quedaren a França mantingueren el lligam amb el poble gràcies al setmanari Sóller. Aquesta publicació no hauria pogut néixer el 1855 sense l’ajuda econòmica dels seus subscriptors gals. A principi del segle XX Sóller estigué farcit d’anuncis de gent que tenia negocis a França”. Avui aquesta estreta relació entre les dues terres queda ben reflectida en la gastronomia i la parla locals. En destaquen la pronúncia de la ‘r’ uvular i la presència de gal·licismes com gara (‘estació’), beta-rave (‘remolatxa’), carrota (‘pastanaga’), valisa (‘maleta’) o cornixó (‘cogombre’).

El 1914 la reactivació del comerç marítim de la taronja s’interrompé per culpa de la Primera Guerra Mundial. “Després de la contesa –afirma l’investigador–, França ja no estigué interessada en les taronges de Sóller. Seguint la seva política proteccionista, apostà per dur els productes de luxe de les seves colònies del nord d’Àfrica”. El 1936 arribaria un nou sotrac amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola: “Tocà destinar la producció d’aliments a les necessitats bèl·liques i a la subsistència de la població. L’establiment de la Base Naval del port de Sóller també va comportar que tota la zona portuària passàs a tenir un ús exclusivament militar”.

El 1946 el sector tornà a aixecar el cap: autoritats municipals i agricultors aconseguiren que s’habilitàs un nou moll per reprendre l’activitat comercial. “L’exportació de taronges a França, però –assegura Quetglas–, es mantingué residual per culpa de la seva política proteccionista”. Malgrat tot, el 1947 es refundà el Sindicato Agrícola Sollerense amb el nom de Cooperativa Agrícola de Sant Bartolomeu. La seva principal preocupació era facilitar als seus socis màquines per llaurar millor els horts. Llavors la tècnica ja s’havia perfeccionat gràcies a l’experiència dels sollerics que havien tornat del País Valencià.

Negoci actual

Aviat el boom turístic aixafaria aquell reviscolament. “Molta de gent –apunta Quetglas– se n’anà a treballar als hotels, que era un món que oferia més beneficis i estabilitat laboral, ja que, a diferència del camp, no depenia dels factors climàtics”. També, però, hi havia altres condicionants: “Les dificultats per exportar per mar i els elevats costos de fer-ho per terra (amb ferrocarril o amb camions) augmentaven els preus de venda i feien menys competitives les taronges locals. Tampoc hi ajudava gens el manteniment del minifundi, que feia molt difícil la mecanització per augmentar-ne la productivitat”.

Avui la Cooperativa Agrícola de Sant Bartomeu produeix prop d’un milió de quilos anuals de cítrics. La taronja en continua sent la gran estrella, seguida de les llimones, clementines, mandarines i pomelos. “Tenim –assegura Miquel Gual, el president de l’entitat– 360 socis. Són propietaris de petits horts. La majoria tenen altres fonts d’ingressos. Perquè el negoci els sigui rendible, posam les taronges a preu de pagès, que duplica el preu de Mercapalma. Les distribuïm per tota l’illa a través de les botigues d’Agromart. A Sóller també en venem a bars i hotels, que les empren per fer suc natural. I les mandarines les venem a l’empresa de gelats Fet a Sóller”.

Alemanya ja ha substituït França com a principal destinació de l’exportació de la taronja sollerica. “Hi enviam –diu Gual– el 60 per cent de la nostra producció”. I a Mallorca, també hi ha hagut un altre canvi de tendència: Inca ha desplaçat Sóller com a nova capital dels cítrics: “La falda del puig de Santa Magdalena és on se’n produeixen més, encara que no sigui l’entorn més natural per fer-ho. S’hi han plantat fileres de xiprers que aturen el vent i s’ha aconseguit extreure aigua del subsol amb noves tècniques”. Al costat de Sóller i Inca, un altre centre important de producció de taronges és Muro. “A l’hivern –conclou el cooperativista– el 95 per cent de la taronja que es consumeix a l’illa és d’aquí.. A l’estiu, però, que és quan tenim més turistes i quan ja no és època del seu cultiu, gairebé totes les hem d’importar de Sud-amèrica, aprofitant que allà és hivern”.