Tea Kovačević: el cost de somiar a ser la número 1 del món

PalmaA 10 anys, Tea Kovačević ja sap el cost que pot tenir un somni. Aquesta tennista bosniana, que el diumenge 21 de març va guanyar, a les pistes de la Rafa Nadal Academy de Manacor, el torneig Ten-Pro sub-11 –i que és la segona vegada que el guanya en els darrers quatre mesos–, no ho dubta: “Em veig com a número 1 del món”. Tot i les immenses dificultats per assolir-ho, que en el cas d’una nina d’un dels països més pobres d’Europa es multipliquen notablement, el seu somni no és una utopia. En els dos darrers anys, Tea ha guanyat tots els tornejos de la seva categoria en què ha participat. Això inclou el Little Mo de Miami, una de les principals competicions júnior d’alt rendiment per a infants de 8 a 12 anys, i el Paris Bowl. Participa en un torneig al mes, pel cap baix, sovint ben lluny de casa. Un fet extraordinari, perquè fins als 13 o 14 no solen afrontar competicions internacionals amb regularitat.

Marko Kovačević, pare i entrenador, calcula els costos de les competicions: “Per a nosaltres dos, participar en un torneig, entre desplaçaments, inscripció, allotjament i altres, ens pot costar més de 2.500 euros. Aquest pic, només les PCR de tots dos han estat 400 euros”, confessa. Si han pogut minvar despesa en les dues darreres convocatòries, el desembre passat i aquest març, és perquè pare i filla comparteixen dormitori a ca un veí de Manacor que els acull. Així, no han de costejar una setmana que val 140 euros la nit de mitjana al Rafa Nadal Sports Centre. No hi ha ajudes perquè talents d’aquestes edats puguin progressar als tornejos. I la Federació Mundial de Tennis té prohibits els premis en metàl·lic per als júniors. Són reconeixements simbòlics.

Superar la desigualtat social

“El cost d’un fill des que comença a entrenar fins que l’agafen patrocinadors pot ser de mig milió d’euros”, afirma Marko Kovačević. El PIB per càpita de Bòsnia i Hercegovina va ser de 5.467 euros el 2019, una cinquena part del de l’estat espanyol. Un sou com el del pare de Tea, que és acordionista, ronda els 300 euros mensuals: “Tot el que guany amb l’acordió ho invertesc en Tea”, diu. En un esport força car i elitista, com és el tennis, superar la desigualtat social entre països també és un dels grans costos a assumir. “Ara bé, que consti que el tennis de Tea no és el meu somni, no és el meu capritx, és el de Tea. No necessit els doblers que pugui guanyar”, diu el pare.

Tea Kovačević viu a Gradiska, una ciutat de poc més de 50.000 habitants que pertany a la República Srpska (una entitat reconeguda internacionalment dins Bòsnia i Hercegovina, amb institucions pròpies, que va quedar en mans dels serbis). 25 anys després de les lluites civils ètniques, els ciutadans bosnians encara viuen assetjats per la pobresa i tenen l’índex més alt d’atur juvenil d’Europa. És dur tirar endavant una carrera tennística amb aquestes condicions. “El país és molt pobre i difícil. Na Tea rep ajuda de la República Srpska. I així i tot, cada torneig que guanya, ella llueix orgullosa les dues banderes, també la de Bòsnia i Hercegovina, i això que les institucions de l’estat mai no ens han volgut ajudar”, reconeix Marko Kovačević.

El preu vital i les alegries

“He nascut per jugar a tennis”, confessa Tea Kovačević. Ho diu contenta. Recorda que, només començar a caminar, la raqueta era la seva jugueta preferida; que a dos anys i mig ja entrenava el contacte visual amb la pilota i pegava copets; que als sis jugava els primers tornejos i mig any després els guanyava. No recorda, en canvi, una sola setmana de la vida sense practicar amb la raqueta; no recorda gaires dies sense entrenar cinc o sis hores, en dues o tres sessions. Tampoc recorda una sola vegada que hagi dit “no puc pus”. És el pare qui afegeix: “Quasi sempre guanya i això l’estimula. Si perdés, no voldria continuar amb l’esforç i el sacrifici als quals està obligada”. Ho facilita també que té una pista d’herba i una de ciment just darrere ca seva, per a ella sola. De tota manera, ja s’està preparant per comprendre que el tennis d’alta competició “no deixa lloc per a les amistats de sempre, ni per a l’amor. Sé que l’esperen frustracions emocionals”, lamenta Marko.

És més conscient el pare que no la nina que se li acaba el temps de poder entrenar a casa i tenir el progenitor com a entrenador. “En dos o tres anys, s’haurà de plantejar estudiar en un lloc d’alt rendiment. I jo no podré aportar-li més com a entrenador, hauré de cercar-li el millor que puguem”, diu. De moment, Marko assegura que té molt al cap com es va fer amb Djokovic, que “és serbi ortodox com jo”, segons confessa de manera immediata. Djokovic és l’ídol de Tea, fins al punt que mostra un protector bucal amb la imatge del serbi a la part del paladar.

Diumenge 21 de març era el Dia de la síndrome de Down. La germana gran de Tea la té i la tennista sap que el pare i la mare han aplicat amb ella mètodes d’estimulació precoç dels que han fet servir per millorar el rendiment de la filla gran. Tea Kovačević no ho va dubtar i va dedicar el seu triomf a Manacor a totes les persones amb síndrome de Down.