Galetes per berenar i el te de la Casa de Salort
Batrem la mantega a punt de pomada amb el sucre fins que tinguem una crema escumosa. Hi afegirem els ous d’un en un i després hi posarem la pell ratllada de la llimona i l’extracte de vainilla.
Cendrem la farina i hi posarem la sal. L’afegirem a la crema en diferents tandes fins que tinguem una pasta que no s’aferra a les mans. Farem una bolla, la taparem i deixarem que reposi una hora.
Aprimarem la pasta sobre una superfície enfarinada fins que ens quedi primeta i tallarem les galetes amb un tallapastes o amb un tassó si no tenim res més. Les posarem sobre una llauna i les enfornarem a 180 ºC uns 15 minuts o fins que vegem que estan daurades a dalt i a baix. Deixarem que refredin i ja les tindrem a punt per menjar. Dins una capsa hermètica poden durar molt de temps.
Ingredients
l 600 g de farina i una mica més
l 4 ous
l 250 g de sucre
l 125 g de mantega
l 1 llimona
l 1 c/p d’extracte de vainilla
l 1 pessic de sal
L’hora del te és una de les escenes més icòniques d’Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll. En aquesta escena, Alícia es troba amb personatges molt peculiars com el capeller boig, la llebre de març i el liró, en una taula plena de tasses i te. Els personatges intercanvien diàlegs sense sentit i amb lògica estranya, amb jocs de paraules i preguntes enrevessades que desconcerten Alícia fins que parteix d’aquella gàbia de bojos.
L’hora del te és un hàbit britànic que se sol practicar entre les quatre i les set de l’horabaixa. No és exclusivament una hora de prendre te, sinó que consisteix en un berenar o sopar lleuger, que generalment es prepara en arribar de la feina. El te va ser introduït a Europa a mitjan segle XVII, principalment a través dels contactes comercials amb l’Àsia, especialment la Xina. Els primers europeus a importar-ne varen ser els comerciants portuguesos i holandesos. A la Gran Bretanya començà a guanyar popularitat a partir de 1662, quan la infanta portuguesa Caterina de Bragança, dona del rei Carles II d’Anglaterra, va importar el costum de beure te a la cort anglesa. Aquest fet va marcar l’inici de l’associació entre el te i la cultura britànica. Durant el segle XVIII, el te es va convertir en una beguda molt popular en aquest país, tant entre les classes altes com les mitjanes.
Influència de la cuina anglesa
En aquest mateix segle Menorca va estar sota domini britànic durant diferents períodes. Aquest fet va tenir un impacte significatiu en la cultura, l’arquitectura i alguns costums de l’illa, que encara són visibles avui dia. La influència de la cuina anglesa a Menorca és un dels llegats més visibles de la presència britànica a l’illa durant el segle XVIII. Durant els períodes en què Menorca va estar sota domini britànic (1708-1756, 1763-1782 i 1798-1802), es van introduir una sèrie de costums i productes que van influir en la gastronomia local, com la ginebra, el púding, la mantega, el grevi i el costum de prendre te, entre d'altres. Aquesta moda fou adoptada per les famílies de classe alta que el servien acompanyat de pastes dolces, potser per aquest motiu existeix una gran varietat de galetes en els receptaris de la resta d’illes. Pedro Ballester recull a De re cibaria (Menorca, 1923) una recepta de galetes de mantega anglesa i aclareix que són excel·lents per prendre amb el te. El nom d’aquesta beguda, segons escriu l’autor, s’empra a l’illa de manera genèrica per anomenar qualsevol infusió d’herbes i la persona que vulgui te anglès així ho ha d’especificar si no vol que el sorprenguin amb una tassa de camamilla. En el llibre Cocina señorial de Menorca. El recetario de los Salort de Ciutadella (1860-1917), publicat per Bep Al·lès, hi trobarem un ventall extraordinari de receptes de galetes de tota mena, des de galetes de nata, molt populars també en diferents indrets de la Península, fins a galetes elaborades amb massa mare que necessitaven el tou corresponent. L’autor menciona que cada casa senyorial tenia la seva pròpia recepta de galetes. No totes es cuinaven pensant en l’hora del te, sinó que també es destinaven als berenars o a dies de festa. La presència d’aquestes fórmules en els receptaris denota una vida ociosa de la classe benestant que podia dedicar part de la jornada a rebre visites i afalagar-les amb les millors peces de rebosteria elaborades a la seva pròpia casa.
L’impacte del te a les altres illes fou pràcticament nul fins ben entrat el segle XX. Les pastes més tradicionals estan lligades a les festivitats religioses, com els crespells per Pasqua, els panellets per Tots Sants i els mantegats i els amargos per Nadal, i als refrescs familiars per celebrar dates assenyalades.
Per a la recepta d’avui he triat una de les pastes per a te o per berenar de la família Salort perquè són senzilles i reten molt. Esper que siguin del vostre gust.
