PalmaVa ser la BBC britànica que el 1927 va efectuar les primeres emissions públiques de televisió al món. A Espanya arribaren amb vint anys de retard respecte d’altres països europeus. El 28 d’octubre de 1956 s’inauguraven els estudis de Televisió Espanyola. Franco era ben conscient que tenia a les mans una jugueta molt valuosa. Li serviria no només per entretenir el poble, sinó també per abduir-lo per a la seva causa.
La funció propagandística d’aquell nou mitjà completava la que, des del 1942, feien als cinemes els NO-DO (acrònim de 'Noticiarios y Documentales'), de projecció obligatòria en totes les projeccions prèvies de pel·lícules. En un principi el televisor era un objecte de luxe per a moltes llars espanyoles. A final dels seixanta, però, la dictadura ja es preocupà de fer-lo extensiu a tothom. Ho feu habilitant als pobles locals públics que es coneixerien com a teleclubs. La seva història a casa nostra es pot resseguir en el llibre de Margalida Pujals 'Els teleclubs a les Illes Balears' (Edicions Documenta Balear, 2006).
Obertura cultural
Amb el televisor com a eix central, els teleclubs s’erigiren en uns autèntics centres de sociabilització en una època de moltes penombres culturals. Estigueren gestionats per la Red Nacional de Teleclubs (RNT), que depenia del Ministeri d’Informació i Turisme de Manuel Fraga. Amb tot, no foren un invent del franquisme. Ja el 1939 la Tribuna Radiofònica Rural del Canadà organitzava reunions setmanals de veïns al voltant de la ràdio, l’altre gran mitjà de comunicació nascut a final del segle XIX. Eren trobades en què s’escoltava una emissió especial de ràdio per, a continuació, debatre-la en grup. L’ocasió, però, també era aprofitada per posar en comú problemes veïnals i per discutir de temes d’actualitat.
Aquest mateix model fou el que va proposar per a la televisió l’ONU a través de la Unesco. Començà a implantar-lo el 1950 a França. S’elegiren petites poblacions rurals, aïllades de les grans ciutats, on hi havia poca oferta d’esbarjo i escassos mitjans per comprar-se un televisor. En aquests nous centres culturals també s’acabà creant un fort sentiment de comunitat com el propiciat amb l’escolta col·lectiva de la ràdio.
Tenint l’aval la prestigiosa Unesco, el franquisme no dubtà a adoptar l’experiència dels teleclubs amb l’excusa de combatre l’analfabetisme de la població. Amb la Guerra Civil s’havia tirat per terra tota la feina feta durant la Segona República en matèria educativa (biblioteques, escoles, projectes d’innovació pedagògica...). Després, el panorama fou del tot desolador amb la postguerra i el despoblament de les zones rurals que havia propiciat el canvi de model econòmic a mitjan anys cinquanta. La dictadura veié els teleclubs com una manera de “conseguir una apertura cultural y, a través de ella, una recuperación de las gentes de estos pueblos a la vida nacional”, segons establia una circular dels anys seixanta. Galícia, amb una població rural important, fou la regió d’Espanya on es crearen més teleclubs.
Tanmateix, aquella obertura cultural estava condicionada per la ideologia franquista. Així ho reflectia el 'Manual del teleclub', publicat el 1968 pel Ministeri d’Informació i Turisme: “En esta fabulosa empresa de poner `en forma’ a España, todos estamos comprometidos [...]. Porque España puede y debe dar al mundo todavía lecciones de gran estilo. Porque podemos inventar un arte de vivir en que el hombre pueda ser señor de las cosas sin pérdida del alma. Porque podemos y debemos resucitar a Sancho, un Sancho quijotizado, donde las trágicas escisiones de antaño desaparezcan para dar paso al Hombre nuevo [...]”.
Ruberts, pioner
El primer teleclub que obrí les seves portes a Balears va ser el de Ruberts, a l’interior de Mallorca. Ho feu a final del 1966, poc més d’un any després que es creàs el primer a Espanya. El dia de la seva inauguració hi assistí, com no podia ser d’altra manera, el ministre Fraga. Ruberts complia els requisits demanats des del Ministeri: es tractava d’un nucli molt petit, sense recursos culturals ni d’oci, que començava a patir l’èxode de bona part de la població amb el 'boom' turístic. Aviat aparegueren teleleclubs pertot com a bolets. Entre 1966 i 1978 se’n crearen a Mallorca un total de 33. A la resta de les Balears, Menorca fou l’illa on la presència d’aquestes associacions fou més minsa: tan sols n’hi hagué dos, a Alaior i a Sant Lluís. El 1968 a tot Espanya ja hi havia prop de 3.000 teleclubs. El 1974 la xifra ascendia a gairebé 4.600.
La RNT s’encarregava de seleccionar la programació televisiva que considerava adequada a les finalitats dels teleclubs, amb NO-DO inclosos. També enviava un argument del programa on es destacaven els punts més importants a l’hora d’iniciar el debat entre els socis. Es donava prioritat als valors exaltats per la dictadura: la família, la decència i la religiositat. Els teleclubs, però, oferien altres experiències com funcions teatrals o projeccions cinematogràfiques i permetien l’accés a un important fons bibliogràfic, conferències, excursions, vetlades musicals o tallers de brodat. Totes les activitats havien de tenir el vistiplau del Ministeri. “Tanmateix –recorda Margalida Pujals– hi hagué teleclubs que feren activitats com cursos de ‘llengua mallorquina’ sense avisar Madrid. En alguns casos se’ls cridà l’atenció”.
Molts de teleclubs eren propietat de l’Església i s’obrien per iniciativa del rector del municipi, que aleshores, malgrat la seva ideologia, era una de les poques persones amb una certa sensibilitat cultural. D’altres foren creats per particulars com els de Santa Margalida, Montuïri, Sant Joan o Santa Eugènia. Els socis pagaven una quota molt baixa per gaudir d’un local que també actuava de manera semblant a una societat de socors mutus. No debades, molts hi podien trobar la solució als seus problemes econòmics o de salut.
El responsable dels teleclubs era un delegat provincial que havia d’assistir a un curs a Madrid per obtenir el certificat d’apte en Educació Popular. La figura clau en les juntes directives eren els monitors. Solien ser persones d’empenta, ja que sovint havien de lluitar contra la rutina i l’aïllament que amenaçava els seus locals. La seva dedicació, que no era remunerada, havia de seguir l’esperit de l’himne oficial dels teleclubs, presentat el 1971: “Adelante, teleclubs, adelante –deia la tornada–, / hacia arriba la mirada. / Encendamos nuestra antorcha / e iluminemos la marcha”.
Sineu, un referent
A les Balears el teleclub més important va ser el de Sineu, inaugurat el 16 d’agost de 1968 a petició del rector Bartomeu Mulet. Tingué fins i tot un himne propi. “El teleclub de Sineu –assegura la historiadora–, tenia la categoria de central, congregava molts de socis. Era gestionat per gent bastant progre per a l’època. D’allà sortiren molts monitors d’esplai i persones amb un fort activisme cultural que tingueren un paper destacat en la lluita contra la moral franquista”.
“Els teleclubs –continua Pujals– nasqueren per controlar l’oci en un moment d’obertura cap a Europa. El franquisme vivia una contradicció: econòmicament necessitava aquella obertura, però considerava perniciosos els hàbits dels estrangers que venien a la recerca de sol i platja. Intentà minimitzar a la desesperada aquell impacte a través dels teleclubs. Allò, tanmateix, era molt difícil de frenar. Es volia tenir la població jove més o menys controlada. No hi havia, però, res a fer davant l’atractiva i potent oferta dels hotels i de les sales de festa”.
Davant la proliferació dels teleclubs, l’Estat no va reaccionar amb el pertinent augment de pressupost. La situació econòmica no hi ajudà, sobretot a partir del 1973, amb la crisi internacional del petroli. Això suposà el progressiu abandonament d’uns locals que, tanmateix, ja havien perdut la seva raó. Aleshores ja eren moltes les llars espanyoles que disposaven d’un televisor i d’un cotxe propi que els permetia anar a altres centres d’oci no sotmesos a l’estricta vigilància censora de la dictadura. Amb la restauració de la democràcia, els pocs teleclubs que quedaven es reconvertiren en associacions culturals. “Ara – conclou Pujals– la gent jove ja no sap què eren els teleclubs. El de Sineu, en canvi, continua sent tota una icona en la memòria col·lectiva del poble”.
Control amb les xarxes socials
Amb l’actual revolució digital, els teleclubs ja formen part d’un passat en què la societat estava teledirigida. Amb tot, la historiadora Margalida Pujals avisa: “Avui, tanmateix, estam més teledirigits que mai amb les xarxes socials, on impera el pensament únic que ja volgué imposar la dictadura amb els teleclubs. Abans els joves que anaven a aquests locals eren conscients que eren controlats. Ara, en canvi, les noves generacions creuen que són més lliures amb un mòbil a les mans, quan en realitat no és així. Estan controlats les 24 hores del dia, facin el que facin”.
“Els teleclubs –continua Pujals– eren centres de sociabilització que, malgrat la vigilància estricta del franquisme, convidaven a la mobilització. La gent tenia la necessitat de reunir-se per fer coses plegats. Avui, per desgràcia, vivim en una societat més individualista. Tothom s’estima més quedar a casa davant la seva pantalla. Impera la resignació i això és el més preocupant de tot”.
L’economista i humanista espanyol José Luis Sampedro (1917-2013) ja alertà d’aquesta distopia feta realitat. Per poder-hi sobreviure, reivindicà la “llibertat de pensament” enfront de la “llibertat d’expressió”. “El poder –hi insistí– s’assegura que no tinguem llibertat de pensament. Així, ens eduquen perquè pensem el que el poder vol que pensem. Sense llibertat, el que visc no és la meva vida, sinó la vida que m’imposen”.
Amb les actuals vides empantallades, les paraules de Sampedro estan en sintonia amb el mite de la caverna de Plató, que és més vigent que mai. Al llibre setè de 'La República' (segle IV aC), el filòsof atenès ens parla d’una caverna amb uns presoners lligats de cames i coll. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten uns homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius. Així, aquests, totalment immobilitzats, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.
Plató es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tindria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.