Temps de bolets

PalmaQuan ja hi ha humitat, però la calor no ha acabat de fugir, és quan comença la temporada de bolets. N’hi ha que van endarrer d’esclata-sangs, altres de picornells i a alguns altres també els agrada qualque blava. La varietat de noms per referir-se als bolets és tan gran com la varietat de les seves espècies. Tot i que a les Balears en determinades situacions s’utilitza esclata-sang com a nom genèric per referir-se a qualsevol bolet, la majoria de parlants saben destriar que no es tracta d’un bolet qualsevol. Tanmateix, sempre hi ha entesos que diuen: “Alerta, perquè un esclata-sang no és un rovelló. No és el mateix, no!”. El motiu és que amb el nom de rovelló també s’anomenen altres espècies del gènere Lactarius, que a diferència del Lactarius sanguifluus no produeixen un làtex color de sang.

L’enginy a l’hora de batiar els bolets no té límits i es relaciona amb el camp i la vida rural. Així, hi ha peus de cabrit, llengües de vedella o bolets de bou, però també hi ha bolets que per la forma tenen nom d’altres elements domèstics, com és l’apagallums o capell del senyor. Aquest darrer és un bolet allargat, amb un capell que pot arribar a fer 25 cm de diàmetre. Aquesta forma recorda un apagador de llums, una eina que antigament servia per apagar els ciris dels canelobres o salomons (que són els canelobres de molts de braços) de les esglésies. És un pal d’una llargària considerable que a un cap hi té una espècie de caputxa. Sense necessitat d’enfilar-se, l’escolà pot arribar a flama i apagar-la ofegant-la amb el caputxó.

Un bolet es diu també que és una cosa sorgida de manera sobtada en un entorn que no li és propi. “Mira tu si n’han sortit, de bolets, en aquest redol de Mallorca!”, pot dir algú no en referència a cap esclata-sang, sinó observant des d’una determinada altura la proliferació de construccions amb finalitats residencials en sòl rústic. Allò cert és que, perquè proliferin, els bolets han de menester fullaca i podridura –i aquí no es fa referència als bolets del lloguer vacacional, sinó als reals, ja siguin comestibles o verinosos. És per això que d’un lloc molt brut es pot dir que, “de tanta brutor que hi ha, aquí s’hi deuen fer bolets!”.

Fa més de deu anys, el Col·legi d’Arquitectes i l’aleshores Conselleria d’Obres Públiques referen l’esclata-sang de la Seu. Això era en realitat una reproducció del tornaveu que Antoni Gaudí dissenyà durant la seva intervenció a la Catedral (1904 - 1914) per a la trona major. Es tractava d’un gran aparell, semblant a un gran bolet, que tenia la funció de fer resplendir la veu de qui predicava damunt la trona. Tanmateix aquell “esclata-sang” gaudinià va ser una obra efímera, com també ho va ser aquell altre més recent. Qui no l’hagi vist mai, encara se’n pot fer una idea, perquè a la rotonda que connecta s’Arenal amb la carretera de Llucmajor n’hi ha un altre, fet de formigó. Aquest, però, en lloc de fer resplendir el renou de les persones, l’únic que pot fer és amplificar el del motor dels vehicles.