El temps retrobat

PalmaEn arribar l’estiu, les hores em passen salvatges, sense l’ordre ni la pressa dels dies feiners. Cada any, les nits d’estiu, els dies lents, em retornen la dèria del pas del temps, com (ens) passa el temps a nosaltres, que sabem que un dia no n’hi haurà més? La infantesa és el paradís del temps perdut, els dies vessen com si no s’haguessin d’acabar, amb una lleugeresa que s’assembla a la lentitud. Fer-se gran, però, és veure com s’accelera el temps, fins que ens clava a la finitud. En prendre consciència de la impossibilitat d’aturar-nos, sentim a cada passa el robatori. La memòria, com un refugi pervers, ens mostra allò que ens pertany, sense ser nostre del tot.

Foucault, a Els espais altres, un text breu i fascinant, assenyala que l’obsessió del segle XIX era el temps, mentre que la nostra època gira entorn de l’espai. Heidegger, en canvi, sembla avisar-nos a les pàgines de Ser i temps que qualsevol pregunta per l’ésser, fins i tot la pregunta per l’espai, es desenvolupa a través del temps. Potser la millor manera de pensar aquesta qüestió és amb el mestratge de Deleuze, que defensa l’existència de dues lectures diferents del temps, incommensurables.

D’una banda, hi ha el temps dels calendaris i les hores que passen, el temps que ens deixa sense temps. Aquest que segueix una línia recta i divisible (la complexitat de la divisió del temps la mostra bé Zenó amb la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga que ens feia discutir i riure durant les hores d’història de la filosofia). Per altra banda, trobam el temps infinit, l’indivisible, l’eternitat. Deleuze, a les pàgines de Lògica del sentit, anomena cronos al temps de les hores que passen, i aion al temps infinit.

Des de la perspectiva de cronos el present omple l’abans i el després de les hores, com un punt enmig d’una línia recta divisible i controlada. Podríem pensar en l’oci, en les hores lliures, com una manera d’escapar de cronos, però el rellotge ens marca els ritmes improductius tant com la productivitat. De fet, fa estona que l’oci s’ha convertit en el revers consumista de tot allò que produïm durant les hores de treball. L’única manera d’escapar de cronos és aion, “l’espai” on l’ésser pot esdevenir, on es desplega el sentit d’una vida.

El present etern

Aion és el present etern de l’instant, l’experiència que romp la tirania dels rellotges. És el temps del pensament, de l’art, de l’amor o de l’amistat. Quan contemplam algú que estimam, en llegir un llibre que ens commou, quan escoltam cantar Patti Smith o en mirar una pel·lícula que ens sacseja les certeses, abandonan cronos per fer lloc a l’eternitat (aion). Durant uns instants, que ens regalen l’únic infinit que ens és possible, no existeixen els minuts ni les hores.

El pensament, l’art, l’amor (que és una manera de conjugar l’amistat) interrompen la cronologia lineal del temps, ens fan capaços de relacionar-nos d’una altra manera, ens obren d’una manera nova el sentit de la vida. La memòria no s’escriu cronològicament, es defineix a través de les experiències que han permès l’entrada de l’aion.

Potser la infantesa es viu més a prop d’aion que de cronos, i per això el temps dels infants no passa, no combrega amb els rellotges, només esdevé la vida. O així hauria de ser, sense la fam, sense els genocidis ni les guerres, sense la disciplina capitalista que allarga els tentacles de la productivitat per tots els racons de les nostres vides. Record les estones d’estiu amb els meus cosins, quan el temps es dilatava fins a l’infinit i passava aviat com un llamp. Cada dos segons, un infant et pot demanar “ja arribam?”, en fer un camí desconegut. O s’indigna amb els terminis, que passen massa aviat o amb una lentitud mala de suportar. Fer-se gran és aprendre a desfer la finitud, com si fóssim infants, a través de l’amistat, del pensament, de l’art. Viure els calendaris a contracor, amb la consciència que la memòria només pot omplir-se d’eternitats. Cronos passa, però aion és l’espai on resta la vida, és el temps retrobat.