Tempteig

PalmaA primera hora, quan en Manel posava les taules de la terrassa, va entrar el caçador a la cafeteria. Encara tot just clarejava, perquè en Manel era dels que obrien prest. D’aquesta manera s’hi aturaven, devers les set, obrers que anaven de camí a la feina, jubilats matiners i alguns joves que podien ser mecànics del taller que hi havia dos portals més amunt, estudiants o professors de l’edifici universitari del darrere, o bé –sobretots els divendres– els que tornaven d’una nit de festa i s’aturaven a prendre la darrera abans d’anar al llit. Homes i dones de totes les edats: alguns ja volien berenar d’unes torrades, una pasta de forn o un pa amb oli; d’altres, amb un cafè (o un cafè amb llet; en Manel no deia “cafè sol” perquè li pareixia una beneitura), ja passaven; alguns que començaven el dia amb un rebentat de cassalla. La primera hora, en tot cas, era una hora ben animada, i en Manel no passava pena d’obrir perquè hi acudia, a la cafeteria, tota casta de gent i es feia un bon calaix.

El que no havia entrat, fins aquell dia, era cap caçador. I no entraven caçadors a la cafeteria, perquè, a la ciutat, no s’hi podia caçar: ergo no hi havia caçadors. Era una qüestió sobre la qual en Manel no s’havia aturat mai a pensar, però, si li ho preguntaven, hauria dit que li semblava raonable que a la ciutat no s’hi pogués caçar. Ni és un entorn on els animals vagin –si tot va bé– a lloure, ni sobretot és un indret segur per posar trampes o pegar escopetades, que és el que solen fer els caçadors. Hi ha molts de vianants, hi ha trànsit, la circulació és ràpida i incessant. Sense cap dubte, hauria resolt en Manel, la ciutat no era un lloc on practicar la caça. I per tant, li hauria semblat lògic que la caça, i l’ús d’armes en general, estigués fortament regulada en entorns urbans.

El nou govern de l’ajuntament, però, havia decidit desregular aquesta qüestió i, per tant, permetre la caça a la ciutat. En Manel ho havia llegit a la premsa, però tampoc hi havia tornat a pensar. Fins que va veure entrar a la cafeteria, mentre ell col·locava un para-sol, un home vestit de camuflatge, amb una escopeta penjada a l’espatlla i un cinturó amb cartutxera. El va seguir dins l’establiment i va veure com el caçador es col·locava a la barra, sota les mirades gens dissimulades de la resta dels clients. Ell va accelerar el pas per posar-se a l’altre costat del tasser.

—Què vol prendre? –va preguntar.

—Un conyac amb laccao –va respondre el del camuflatge.

Un lumumba, va pensar en Manel, rient per dins. Feia mil anys que ningú em demanava un lumumba. Va treure un laccao de dins la gelera i va baixar una botella de conyac del prestatge de damunt la barra. De les diferents marques que tenia per triar, va trobar que s’hi esqueia un Soberano.

—Calent, el laccao?

—Sí, però que no bofegui.

El caçador xerrava amb una veu greu i profunda, d’homenot, que contrastava amb el seu cos menut i esquifit. En una altra vida, va pensar en Manel, hauria pogut fer d’actor de doblatge. Va reparar que a cada màniga, com si fossin galons militars, duia cosit un pegat amb la bandera d’Espanya.

—Vol menjar res? –li va posar el lumumba al davant, que treia fum.

—No.

El caçador es va prendre la seva beguda d’un glop, va pagar i va sortir per la porta. No va anar gaire lluny: va travessar el carrer cap a la placeta del davant de la cafeteria, una que tenia el nom d’un científic famós. Una vegada hi va ser, va posar damunt un banc una motxilla petita que duia penjada a l’esquena, la va remenar per dins i en va treure qualque cosa.

—D’on surt aquest friqui –va dir, mig adormit, un dels joves que feien feina al taller de cotxes.

—Calla, calla –va dir en Manel, que havia sortit al portal i s’eixugava les mans amb un pedaç sense perdre calada de les maniobres del nou client.

Al cap d’un minut tothom va poder veure que el caçador parava uns filats entre dos plataners, al davant de la petita font pública que, a les nits, servia de barra als joves que s’hi reunien a fer botellot. En aquestes va arribar una venedora de cupons que cada dia posava allà la seva paradeta.

—Perdoni –va preguntar la dona, fluixe–. Que hi ha de quedar molta estona, aquí?

—Això depèn dels tords –va respondre el caçador, amb la seva veuassa.

—Dels tords?

—De si n’agaf. He vingut a caçar a l’abeurada.

La dona va arrufar les espatlles i va anar a plantar la parada dels cupons una mica més avall. El caçador es va agenollar darrere un banc amb l’escopeta parada.

—Encara ens farem mal –va murmurar en Manel.

Però no va passar res. Aquell dia va fer vent i els filats es remenaven fort, fins que una bufada els va fer desprendre primer d’una branca, després d’una altra, i varen acabar prenent el vol. Varen caure enmig de la via pública just quan s’acostava un camió de mudances, que no es va aturar i els va passar per damunt. Aleshores el caçador va amollar un seguit de flastomies i va sortir del seu amagatall darrere el banc de la placeta, amb l’escopeta parada en la mà. Una senyora que no s’esperava una aparició d’aquell calibre –mai més ben dit– es va acubar de la impressió, i es va armar prou trull perquè acabassin apareixent uns agents de la Policia Local de la ciutat. Com que el caçador es va posar fet una fúria, cridant que ell tenia drets i que eren a Espanya, els agents li varen haver de demanar que els acompanyàs al quarter. Li varen prendre l’arma i ell se’n va anar detingut, amb el cap baix, pegant crits: “Llibertat, llibertat!”

—Un dia hauries d’escriure les coses que passen en aquest bar teu –va dir el jove del taller a en Manel. I va pensar que no era mala idea.