Julià Picornell: “Si tens una cosa dins i no la treus, et crema”

PalmaEncara no fa un any que va sortir el seu primer disc, Cançons velles, cançons urgents, i els Ánimos Parrec ja tenen a punt el segon. Hi van començar a fer feina en el mateix moment en què es van adonar que el seu debut havia calat i que començaven a tenir un bon grup de seguidors fidels que no deixava de créixer. “Va ser quan vàrem decidir que ens ho havíem de prendre de veres, que s’havia acabat això de fer cerveses mentre assajàvem i que no podia ser veure’ns només quan ens anàs a tots bé”, reconeix el cantant del grup, Julià Picornell, “perquè l’únic camí que funciona és la constància, la disciplina i el respecte mutu. I a partir d’aquí, passar gust”. A l’espera d’aquest segon treball, que sortirà el mes de juny i que presentaran al Mobofest a finals de juliol, faran un concert a la festa dels premis ARA Balears, el pròxim 22 de maig al museu Es Baluard de Palma.

Deia Mafalda que les coses urgents no haurien de llevar temps a les coses importants. Amb l’èxit obtingut amb el primer disc sembla que les vostres cançons també ho devien ser, importants.

— És que en aquest cas urgents i importants podrien haver estat sinònims, però no quedava tan bé dir que eren “cançons importants”... [riu] Hi havia un doble sentit en la urgència: d’una banda, volíem treure el disc abans de sobreproduir-lo. La prioritat era que sortís, frisàvem una mica.

Per què?

— Tots tenim molta experiència en el món de la música, jo hi duc més de 20 anys, i supòs que té a veure amb aquesta pulsió que alguns artistes diuen sentir, que si tens una cosa dins i no la treus, et crema. I jo veia que si començàvem a pastelejar o a fer digressions, el disc no sortiria, així que havíem d’anar per feina: en acabar una cançó, passar a la següent.

I per quin altre motiu eren urgents, idò, aquestes cançons?

— De nin jo no vaig escoltar mai rock català, i no perquè no m’agradàs, sinó perquè no hi trobava referències que m’interessassin. No hi havia cap grup en català que cantàs sobre allò que jo volia sentir, així que la intenció era treure un disc que m’hauria agradat sentir quan tenia 16 anys, un disc que fa 20 anys que hauria d’haver sortit.

És amb aquest esperit que us heu enfrontat també al segon?

— I tant! És un disc voluntàriament continuista, que per ara es titula Enterra s’aturen, en què hem aprofundit un poc en les temàtiques. Si el primer se centrava en l’home i el paisatge, aquest segon s’endinsa en com veu l’home el paisatge, que pot semblar el mateix, però canvia la perspectiva. Hi torna a haver cançons emotives, de coses que palpam en el nostre dia a dia, i també hi ha temes on posam el focus en coses com el turisme o la terra. Però bé, és que basta que t’aturis a pensar-hi i tot d’una en surten temes. Ara fa poc he estat a Sóller i si hi hagués estat fa un parell de mesos, n’hauria fet una cançó.

Sobre què?

— Ha estat com una epifania, em vaig témer que visc d’esquena a la Mallorca verídica. Jo visc a Sant Joan i vaig a Palma quan va bé i no solc anar per zones de costa… Així que vaig quedar esborronat pel que hi vaig veure. Abans els punts febles d’un poble eren que fóssim només deu persones a plaça i que com a molt passàs una persona cada hora, cosa que ara és un punt fort! Ara n’hi ha que han de menester una hora per arribar a una platja que tenen a deu minuts! Aquesta Mallorca existeix i la patim tots, per molt que no la visquem directament, i no me’n vull fer enfora.

De fet, d’aquesta Mallorca es nodrien les cançons del vostre primer disc, de manera molt explícita una titulada Es turisme mos va salvar, on us demanau, entre altres coses, “què hauria estat de noltros sense tots aquests hotels”… Continuarà per aquesta línia, el segon treball?

— Fora fer espòilers, hi ha cançons que agafaran el relleu d’aquestes que tant han cridat l’atenció del primer disc. Hi ha una espècie d’eco, com si tinguessin una resposta entre elles i creassin un cert equilibri. En tot cas, el que volem és que soni bé i que sigui coherent, però nosaltres no feim cançó protesta. Tenim un marc mental i un bagatge i la gent pot entendre que criticam certes coses perquè el que feim és parlar del món que ens envolta, que no sempre és present a la música feta aquí, la veritat.

Què voleu dir?

— A la música feta a Mallorca no hi sol haver lletres que parlin de la nostra realitat. Jo respect per damunt de qualsevol cosa l’acte creatiu, però… l’amor i el desamor? És un tema que ja estava tudat abans d’en Cervantes! [riu] Consider que l’interlocutor és, com a mínim, igual d’intel·ligent que jo i, per tant, m’hi dirigesc pensant que entendrà les coses que vull dir. Això de cantar que Mallorca és un paradís… No ho sé, potser ho és, però també hauríem de dir que de vegades pot ser l’infern, o no? I tenc la sensació que no hi ha grups que parlin d’això.

Just Maria Jaume, per exemple, acaba de treure un disc que en parla, i molt, sobre això, i en àmbits com la literatura cada vegada hi ha més exemples d’obres que hi reflexionen…

— Sí, però encara ens falten referents, nosaltres no en teníem en aquest sentit. Jo he après a simplificar, a no cercar subterfugis i a intentar no ser barroc, amb els mestres: Bob Dylan, Patti Smith, Leonard Cohen… I també amb la música tradicional mallorquina, que jo sempre tenc el cançoner a mà perquè una rima de fa 300 anys és immortal. I no importa ni vestir-la ni afegir-hi neologismes ni res, perquè el que vol la gent és que li parlis clar.

I això ha estat la clau de l’èxit, per a vosaltres?

— Si el públic s’ha fet seu el nostre missatge és perquè hem dit les coses que sentíem a les barres dels bars, a les tertúlies del cafè i a les converses que hem pogut tenir amb un gat, amb una persona gran o amb un veí. Jo mai no diré coses que no cregui, ni faré un disc en català perquè sigui l’ordre del dia ni res de tot això, no pretenc ni començar cap onada ni seguir les petjades de res. Si algú pren consciència amb les coses que deim, n’estic content, però si només passen gust mentre ens escolten, també ho estaré.