Rolf Tarrach: "La teoria científica més potent i que millor funciona no l'entén ningú"

Rolf Tarrach Siegel (València, 1948) és catedràtic de física quàntica. Ha estat president del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques), rector de la Universitat de Luxemburg i president de l'Associació Europea d’Universitats. Ha estat a Barcelona en una conferència al Cercle Financer de La Caixa.

Cada vegada tenim més informació. ¿Vol dir que tenim més coneixement?

— En anglès es parla del low-hanging fruit, els fruits que estan a la part baixa d’un arbre i que són més fàcils de collir. És el que passa amb el coneixement, hem extret la part senzilla i l'extracció de coneixement cada vegada és més difícil. A més, cada vegada hi ha més informació de baixa qualitat que no ens serveix per extreure coneixement. 

Què és coneixement? Quan és fiable?

— Sempre has de preguntar-te si el coneixement depèn de les teves característiques. Si jo ho reprodueixo, ¿trobaré el mateix resultat? 

Posem un exemple.

— Dos historiadors poden tenir les mateixes dades del que va passar amb Carles I quan va decidir fer alguna guerra contra els francesos, i podries escriure dos llibres diferents. Perquè un és d’esquerres, l’altre de dretes, a un no li agraden els francesos, etc. En economia passa contínuament. Pots agafar dos premis Nobel com Keynes i Hayek i en moltes coses no coincidiran. Perquè l'economia o la història tenen a veure amb el comportament social i humà i són tan complicades que les metodologies científiques no són suficients. 

¿I això no passa per exemple amb la física?

— Si Einstein no hagués fet la teoria especial de la relativitat l’any 1905, l’hauria fet poc temps després algú altre, i hagués estat exactament la mateixa. Perquè la física no té res a veure amb l'ésser humà i, en contra del que pensa la gent, és molt fàcil.

Però quan més la necessitem, com amb el covid o el canvi climàtic, hi ha qui no es refia de la ciència.

— El problema és que davant de situacions complexes fins i tot la millor ciència necessita un cert temps per arribar a un consens. Quan la política o la societat no volen donar aquest temps, ja has begut oli. I en ciència sovint es parla de probabilitats, i els polítics volen respostes de sí o no. Si li parles de probabilitats, és probable que et demani que marxis. I la ciència el que fa sempre és donar les solucions, com amb el canvi climàtic, que és realment l'únic gran problema de la humanitat. El problema és que es barreja amb ideologia. Però hi ha coses que sabem amb tota certesa. 

Quines?

— La primera, que quan augmenta la quantitat de CO₂ a l'atmosfera, augmenta la temperatura. Això ho va descobrir Svante Arrhenius fa 130 anys, i a la societat n'hi ha costat cent vint entendre-ho. 

Si hem trigat 130 anys a entendre-ho, ¿som a temps de resoldre-ho?

— El canvi climàtic té unes característiques terribles. La primera és que una molècula de CO₂ es queda a l'atmosfera una mitjana de dos-cents anys. Ara, estrictament, res et resoldrà un problema fins d'aquí 100 o 150 o 200 o 250 anys, i això desmotiva a tothom. Perquè a nosaltres l'evolució ens ha fet perfectes per resoldre problemes immediats. Això ho hem fet molt bé, però resoldre un problema que tu no veuràs mai... per a això no estem preparats. I el que és segur també és que nosaltres som corresponsables de l’augment de CO₂. Això és així, encara que alguns ho neguin. 

Com ho pot revolucionar tot plegat la intel·ligència artificial?

— No ho sap ningú. Òbviament, a la intel·ligència artificial li falten característiques humanes, com per exemple el sentit de l'humor. No en té, o sigui que també és una mica estúpida. El que passa és que la IA té una capacitat immensa d'extreure informació d’internet. Pot agafar un miler de textos més o menys, fa una mitjana d'això, i t’ho reprodueix. Però actualment no és capaç realment de fer coses extraordinàries. Bé, amb una excepció. Una empresa va desenvolupar un programari per jugar a un joc, i la intel·ligència artificial va aprendre fins al punt que els mateixos informàtics van dir que no entenien com funcionava perquè el sistema havia adquirit intuïció. 

Inquietant.

— Sí, molt. ¿Pot arribar a ser perillós? La veritat és que ningú ho sap. I per què no ho sabem? Perquè no sabem ni com va aparèixer la consciència en nosaltres. ¿Com podem aleshores saber com funciona la de la intel·ligència artificial? Sabem encara molt poc de la nostra pròpia intel·ligència. 

El premi Nobel de física Serge Haroche diu que la pròxima gran revolució serà donar utilitat a la física quàntica. Hi estàs d’acord?

— Sí, és un físic quàntic dels que no es desmadren. Crec que té raó. La teoria quàntica en principi ho explica tot, totes les propietats de la matèria. El problema és que ningú l’entén. Entendre que un electró pot estar aquí i allà al mateix temps… tu no ho entens, però jo, que m’hi he passat tota la vida, tampoc. 

I aleshores?

— T’acostumes a una forma de pensar estranya que fa que t’entenguis amb els col·legues. Què és el que passa? Que aquest món, que veiem nosaltres i sembla el món de debò, és una imatge falsejada del món real. I aquest món real està a distàncies tan petites que nosaltres no podem observar-les de forma directa. Perquè nosaltres aprenem les distàncies agafant un got de l’armari, posant el dit a l’ull a la germana que molesta… ho aprenem a distàncies d’un metre. De manera que la teoria més potent i que millor funciona de totes és una teoria que no entenem, però esclar, s’ha de ser molt burro i arrogant per pensar que l'ésser humà és capaç d'entendre-ho tot.

I quina seria la revolució?

— Hi ha una segona revolució, que és de la que parla Haroche que comença després dels 80, que és aplicar les idees quàntiques, no a la natura, sinó a la informació. Això pot tenir aplicacions que la societat pot arribar a notar, però avui dia és difícil d’imaginar. Però els ordinadors quàntics seran capaços de resoldre problemes que els clàssics no poden solucionar. I això, imagina’t, pot tenir efectes per exemple en la medicina, amb moltes malalties. Però jo no ho veuré, i tu justet. 

I en mans de qui estan els ordinadors quàntics?

— Actualment, estan en mans de les grans empreses que tenen molts calés, esclar. 

No és un problema?

— Amb les crisis dels últims anys hi ha hagut una transferència immensa de capital de mans públiques a mans privades. Els estats estan pràcticament tots en bancarrota i al sector privat mai hi ha hagut tants bilionaris. Un bilió són molts zeros. 

Què es pot fer amb això? 

— No ho sé. Els comunistes diran la revolució. El que passa és que aquesta revolució mai ha funcionat. No ho sé, perquè qui té els diners té el poder. Això és la veritat.