Teresa Terrasa: "És dur que els nins no ens vegin la cara perquè anam amb mascareta"

PalmaTeresa Terrasa és orientadora en l'etapa 0-3 anys, un període fonamental per al desenvolupament dels infants i també clau en cas que es detectin problemes en el llenguatge, les relacions o l'aprenentatge. En un curs marcat pel covid, sap que la capacitat d'adaptació dels més menuts ho ha fet tot més fàcil per als adults que els envolten.

Formau part d'un equip d'atenció primerenca a la xarxa d'escoletes municipals. Quina és la vostra tasca?

Enguany treball amb quatre centres, uns setmanalment i els altres quinzenalment. En atenció primerenca treballam des de la prevenció. El nostre objectiu és evitar que alguna dificultat o signe d'alerta que es detecti en un infant es compliqui. Per això, treballam amb les educadores i les famílies, estimulant i derivant els casos. Les tutores són les que dirigeixen les demandes a l'equip d'orientació, i després s'organitza el procés d'avaluació psicopedagògica i ens entrevistam amb les famílies.

Quines són les problemàtiques més freqüents?

Cal aclarir que nosaltres no diagnosticam, sinó que detectam necessitats educatives de suport específic (NESE). Sí que ens coordinam amb altres serveis que atenen la primera infància, de conselleries com Afers Socials o Salut, que sí que poden dir si hi ha algun trastorn. El que feim és donar el suport que el nin necessita dins l'aula, recursos perquè sigui més senzill per als infants comunicar-se i sentir-se segurs. Solem detectar infants amb trastorns dins de l’espectre autista. Una altra cosa que cada vegada veim més és un retard en l'expressió verbal, en casos en què la comprensió i la comunicació no estan afectades. El retard en el llenguatge és la segona tipologia de necessitats de suport que tenim. La majoria de vegades és un tema evolutiu, encara que nosaltres només arribam als tres anys.

Com són les reaccions de les famílies quan se’ls comunica que hi ha alguna dificultat?

El treball amb la família és una cosa que intentam cuidar cada vegada més perquè, si no treballes amb els pares, no fas res. El nucli d’un infant, el seu referent, és la família, i hem d'anar al seu ritme. Tu pots veure una cosa, però també has d'esperar que la família ho vegi, ho accepti i vulgui treballar-ho. De vegades, la família és la primera que diu que ja se n'havia adonat. Altres famílies venen amb un diagnòstic des del moment del naixement, perquè hi ha algun problema genètic que s'ha detectat. En aquests casos, ja han desenvolupat la part del dol i estan en un moment de treballar. N'hi ha d'altres amb les quals ets tu qui fa la ferida de dir que hi ha alguna cosa que no s'està desenvolupant com toca. També n'hi ha que no hi estan d’acord, s'enfaden i poden arribar a canviar de centre. Es donen casos de famílies que, malgrat que no hi estan d'acord, escolten i estan disposades a fer com se'ls proposa. Sigui com sigui, cada vegada has d'escoltar més les famílies. Molts d'aquests infants són més funcionals a casa, perquè és un ambient més conegut, més regular i menys exigent socialment. La casa i l'escola són dos entorns diferents i tu pots percebre una necessitat que la família no té per què veure. Hi ha moltes reaccions i totes són igual de vàlides.

Com heu trobat els infants després del confinament?

Els infants són molt resilients. Potser l’adaptació ha estat més llarga, però no més dura. En el cas dels meus centres, estic supercontenta de com han treballat amb els mateixos horaris i recursos de sempre. Tal vegada, les famílies han necessitat més temps que els infants, perquè hi ha un factor de por. Cada centre ha fet un pla d’adaptació, però en general els pares hi han pogut estar més temps presents. Què hem vist? Les educadores em comenten que en general es detecta més retard en el llenguatge, però també que s’està recuperant més de pressa. Sembla que ha estat un fet ambiental. És normal, eren a casa i no necessitaven parlar tant com ara, que es troben en una situació d’exigència social. Aquestes setmanes estan avançant molt i els que queden ara són els que vertaderament tenen un retard lingüístic.

Hi ha hagut alguna particularitat pel fet d'haver quedat a casa?

Hem vist un excés de pantalles, que provoca que l’infant s’aïlli més i no faci cap esforç comunicatiu perquè la pantalla li ho dona tot sense haver de demanar. Hi ha nins als quals has de deixar un temps llarg d’adaptació per veure com reaccionen després.

Com ha anat l’adaptació amb covid?

Els centres on vaig han comptat molt amb les famílies i han tingut suport de la Conselleria d'Educació. Han organitzat els grups bombolla amb diferents fórmules, en funció de la situació. Ho duen molt bé. Els plans de contingència són molt realistes i s’han complert perfectament. És cert que els infants comparteixen espai, però tot s'higienitza. Hi ha una planificació per utilitzar els materials, però també un marge per adaptar-se a les necessitats dels infants. L’adaptació va servir per veure que tot funcionava, i s’ha passat de l’expectativa de no saber com funcionaria a la nova normalitat. El primer que nosaltres vàrem fer va ser demanar el pla de contingència de cada centre per adaptar-nos a la seva manera de funcionar.

Com és ara la vostra relació amb els infants?

Ara no ens veuen la cara perquè anam amb mascareta –jo me les pos de colors–. Això és dur. Els acompanyam molt amb la mirada, perquè el somriure ja no hi és. I el somriure és el que consola. Ells ens el fan i nosaltres no podem fer-lo.

Sembla que els polítics volen donar un impuls a l'educació 0-3. Què és millor en aquesta època de l'infant: anar a l'escoleta o quedar a casa?

No hi ha una resposta. Depèn de les circumstàncies de les famílies i del que necessitin. Si per motius laborals han d'escolaritzar el fill, no han de sentir gens de culpa. Les escoletes municipals són un 10 per treballar amb els infants de 0-3. Si una família no ho necessita, no és obligatori dur-hi el fill. En general s’ha de reivindicar la qualitat d’aquesta etapa, la gratuïtat i que hi hagi places a bastament.