La Teresita no té tiara (però Taylor Swift sí!)

BarcelonaLa primera vegada que vaig sentir a parlar de Teresa Urquijo Moreno vaig descobrir també que tenia una "larga trayectoria profesional en el mundo de las inversiones en España y también en Filipinas, Inglaterra y México". Al veure la foto d'ella que acompanyava aquell text res em va fer pensar que pogués no tenir aquella llarguíssima trajectòria professional, ja que en feia tota la pinta. La sorpresa va ser meva quan vaig descobrir en aquell mateix text que Urquijo tenia només 27 anys. La sorpresa va ser meva i encara ho és! Tant per l'edat biològica de la protagonista d'aquell laudatori perfil a la premsa com per la gratuïtat adjectival d'alguns mitjans afins.

Aquesta jove, amb una limitada experiència professional en el món de les inversions –perquè amb 27 anys només pot ser limitada– és la futura esposa de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, amb el qual té previst casar-se aquest mes d'abril en una finca familiar d'ella anomenada El canto de la Cruz. L'imminent enllaç, que va ser anunciat poc després de Nadal, porta de corcoll des d'aleshores tota la premsa rosa –i no tant rosa– madrilenya, que feia molt de temps que no trobava cap nou filó de gent mig important per esprémer, ja que els polítics fugen cada cop més de donar explicacions de les seves vides personals. Per què deu ser?

Dic això de "gent mig important" perquè, a pesar de no ser especialment fotogènics ni glamurosos, ell té un càrrec mediàticament molt vistós a Espanya i perquè ella és descendent borbònica. Teresa Urquijo, a la qual d'aquí en endavant anomenarem Teresita –que és com l'anomena tota la gent poderosa de Madrid, i nosaltres no som ningú per rebaixar-li el rang, ja que no hi ha res que et doni més nivell que el fet que el teu vocatiu sigui en diminutiu després dels 18 anys–, és filla per part de pare d'un senyor descendent de Gregorio Marañón que es diu Lucas Urquijo y Fernández de Araoz, i per part de mare de dues nissagues de Borbons simultàniament. La seva mare es diu Beatriz Moreno i de Borbó-Dues Sicílies i és filla d'una senyora que més que DNI deu portar un pergamí al bolso, ja que es diu ni més menys que Teresa de Borbó-Dues Sicílies i Borbó-Parma. És a dir, que la Teresita és doblement borbònica i, a sobre, descendent de Marañón, un republicà que aviat es va penedir d'haver-ho estat i al qual el franquisme va abraçar amb afecte.

Amb aquest ADN, la Teresita era una candidata ideal per contraure sagrat matrimoni amb el conservador batlle madrileny, que encara que no ho diries quan els veus junts té 21 anys més que ella. La jove té tot el que fa falta per glamuritzar la necessitada figura de l'alcalde. Per ara ja ha aportat una preciosa finca anomenada Los Molinillos –que fins i tot Hemingway va descriure a Per qui toquen les campanes–, que és on van fer la petició de mà. No obstant això, li falta una cosa que no és menor: una tiara. La tiara que qualsevol fèmina borbònica necessita per deixar un bonic record. O bé, si no bonic, almenys car.

Però els temps canvien i, per més cognoms que s'amunteguin al DNI de determinats personatges del paper cuixé, obtenir liquiditat per mantenir les seves finques és una tasca cada cop més feixuga. De fet, fins i tot hi ha persones d'aquesta família que s'han vist obligades a treballar... Els que no han hagut de caure tan baix, presumiblement, ha estat perquè s'han venut algunes propietats. Per exemple, la tiara que ara hauria de fer servir la pobra Teresita per casar-se, a la qual no tindrà accés perquè, segons experts en joies reials citats aquests dies pels mitjans, la seva família se la va vendre, presumptament el 2018 a la milionària família xinesa Lin a través de Christie's. És a dir, la tiara d'or, diamants i safirs amb la qual es van casar la mare i l'àvia materna de la Teresita no il·luminarà ara la foto de núpcies de Martínez-Almeida.

Aquesta joia, signada per la casa d'orfebreria parisenca Chaumet –que, per ubicar-nos, podem resumir-los dient que eren els joiers de Napoléo–, abans de ser propietat de l'àvia de la Teresita era de la seva besàvia, Alícia de Borbó-Parma i d'Habsburg-Lorena. Ella va rebre aquesta tiara en un conjunt fet dissenyar ad hoc per a ella a la Maison Place Vendôme per part del seu marit, l'infant Alfons de Borbó-Dues Sicílies, amb joies que ell havia heretat ni més ni menys que de la infanta Maria de la Mercè i de la seva pròpia àvia, la reina Maria Cristina, que abans que parada de metro va ser persona. Si Maria Cristina hagués sabut que, després de tots els equilibris que va haver de fer per mantenir la monarquia a Espanya quan es va quedar viuda d'Alfons XII –i embarassada!–, les seves pedres acabarien enterrades en una caixa forta de la Xina, hauria preferit menjar-se-les a mossos abans de morir-se. Des que he conegut aquesta història que no deixo d'imaginar-me a la pobra Teresita casant-se amb un cardat com els de Dolly Parton per dissimular que és la primera de la família que es casa sense tiara. Justament ara que les càmeres els tornaven a enfocar...

Qui, a diferència de la Teresita, no va faltada de joies és Taylor Swift, que a pesar que és la pop star més avorrida de la història, aquesta setmana ens va alegrar la jornada de la Super Bowl, un espectacle que cada any que confien a alguna icona pop heterosexual acaba sent un bluf. Swift, només acudint-hi de la mà de la seva amiga Blake Lively i celebrant els gols del seu nòvio sobre la gespa, ja era més interessant que el xou d'Usher, que ni per canviar-se bé de vestimenta va destacar. De fet, per falta d'imaginació l'únic que va saber fer a nivell estilístic, va ser treure's la samarreta. Coreografies limitades, un repertori de cançons massa similars i poca imaginació en la presentació. Sincerament, si compares el seu xou amb el de Shakira i JLo, a Usher i als rapers de fa dos anys els haurien de prendre el carnet d'estrelles del pop.

Swift ha aixecat polseguera per haver anat a veure el partit de futbol del seu nòvio vestida massa cara. Entre roba, complements i joieria, l'artista hauria creat un outfit valorat en al voltant d'uns 50.000 euros. Una minúcia, cal assenyalar, si tenim en compte que té una fortuna de més de 1.000 milions de dòlars. Resulta curiós com a persones que s'han guanyat cada cèntim del seu patrimoni no se'ls aprova que gastin els diners en el que vulguin mentre que a gent que s'ho han trobat tot fet, i encara és hora que generin mitja pesseta pròpia de patrimoni, se'ls vegi amb certa compassió perquè ja no són tan rics com eren. Sincerament, la reflexió d'aquesta història hauria de ser que la gent demanés a la Teresita que es dediqués a la música com Swift i es pogués pagar les seves pròpies joies. Així podria trencar una altra llarga tradició familiar molt més nociva: tenir en les seves mans peces que haurien de ser del patrimoni de l'estat.