A terra, que venen els nostres!

PalmaEls diputats autonòmics de l’extrema dreta que es varen expulsar mútuament no representen cap novetat a la nostra història. Des de les lluites fratricides de les dinasties regnants a les Illes fins als conflictes interns al si dels partits polítics contemporanis, les baralles, les escissions o els enfrontaments han estat freqüents en el passat. I encara pitjor: sovint, amb violència. Compartir un objectiu o, fins i tot, un enemic comú no ha estat argument suficient per cohesionar col·lectius successius que han practicat les guerres intestines.

Ben conegut és el ‘joc de trons’ que va enfrontar, als segles XIII i XIV, els descendents de Jaume I: reis de Mallorca contra reis d’Aragó. Però abans, al XII, ja s’havien matat entre ells els llavors governants musulmans de les Illes, els Banu Ganiyà, com narra el cronista Álvaro Campaner. El valí Muhammad va designar com a hereu el seu fill Abd-Allah; així que un altre fill, Ishak, els va assassinar a tots dos, per governar ell. Al fill d’Ishak, un altre Muhammad, l’enderrocaren els germans i en triaren un dels seus, Alí, com a nou governant. Alí va partir a fer la guerra a Àfrica i deixà al càrrec un altre germà, Talhah. El deposat Muhammad aprofità per tornar al poder, però fou vençut per segona vegada per un quart germà, Texufin. Per si tot això fos poca cosa, Alí va enviar des d’Àfrica un germà més, Abd-Allah, que va llevar Texufin del mig per posar-s’hi ell. Lògicament, a Texufin no li va fer cap gràcia: es va aliar amb els enemics, i Abd-Allah va morir a la batalla.

Pel que fa als nostres reis de Mallorca, Jaume II va trair el seu germà major, Pere el Gran d’Aragó, del qual era vassall, per donar suport al rei de França. Així que Pere li va confiscar, temporalment, els territoris. La història es va repetir amb els seus descendents: Jaume III i Pere el Cerimoniós, que, a més, eren cunyats. Al bàndol de Jaume III tampoc no tot era suport incondicional: el medievalista Gabriel Ensenyat recull com el vescomte Pere de Fenollet, “persona de la seva confiança”, “abandonà el partit del monarca i es posà de la part del Cerimoniós”.

Jaume III va perdre la vida i el regne a Llucmajor el 1349. Però no acabaren aquí els enfrontaments al si de la mateixa família. Al fill i hereu, Jaume, el mantingué empresonat fins al 1362 el rei Pere, que era el germà de la seva mare. Quan morí el 1375, a Sòria, per descomptat sorgí el rumor que l’oncle l’havia fet enverinar. O potser va ser la dona de Jaume, Joana de Nàpols, si bé l’arxiver Ernest Martínez Ferrando qualifica aquestes càbales de “novel·lesques”. Quan va morir el 1461 un altre hereu, Carles de Viana, fill del rei Joan Sense Fe, també és va atribuir la seva mort a enverinament per ordre de la segona esposa del seu pare.

L’assassinat de Joan Crespí

No eren tan aristocràtics els agermanats que prengueren el poder a Mallorca a començament del segle XVI, però sí que tornà a haver-hi ferotges lluites intestines. El dirigent moderat Joan Crespí fou destituït pels seus companys el setembre del 1521, empresonat a l’Almudaina i assassinat. La seva mort “encara està envoltada pel misteri”, admet l’historiador Albert Cassanyes, però les darreres investigacions “s’inclinen per considerar” que el culpable fou Joanot Colom, el seu successor al front de la Germania. “De fet”, apunta, “és possible que l’autor material de l’execució fos el seu propi germà, Francesc Colom”.

Els revoltats contra Carles V serien idealitzats pels liberals del segle XIX. Però aquests tampoc no varen ser mai una família ben avinguda. Ja des d’un primer moment, com relata l’historiador Valentí Valenciano, es dividiren entre ‘anellers’ –moderats– i ‘comuners’ –exaltats. I els comentaris que es dedicaven no eren gaire fraternals: “Els moderats pastissers i la resta d’ens de la preciosa confraria de l’anellet”, se’n mofava el periòdic El Atleta de la Libertad. “Em fa pudor d’anell”, denunciava El Eco de Colom les crítiques contra un acte en honor, justament, de Joanot Colom. El periòdic no es mossegava la llengua en les seves andanades: “Vils anellers (...). Temeu un comuner. Si arriba al cas, a empunyar l’acer”.

L’octubre del 1822 –cita Valenciano–, El Eco ficava en el mateix sac els suposats companys moderats i els enemics comuns: els absolutistes. Un exemplar del Diario Constitucional de Palma, rival d’El Eco, fou cremat al Born de Ciutat. Després d’una breu reconciliació entre tots dos sectors, tornaren a esclatar les hostilitats: El Revisor, successor d’El Eco, ironitzava –afegeix– “sobre les condicions que imposarien els moderats per a la unió liberal”, entre les quals es trobava “no anar contra els capellans ni els frares”, aliats de l’absolutisme.

Entre final del XIX i començament del XX es desenvolupava a les Illes el moviment obrer, que constantment cauria en aquesta temptació caïnita que sovint s’atribueix a l’esquerra. Conten els investigadors David Ginard i Antoni Nadal que, el 1915, amb només dos anys de vida, es va dissoldre la Federació Socialista Balear “a causa de la manca d’entesa entre l’agrupació de Palma i la resta”. I això que, encara el 1918, el PSOE no tenia més que 75 afiliats a totes les Balears. El 1921, es produí l’escissió dels comunistes. El 1931, se separà el Partit Socialista Independent, “amb una certa presència als barris del Molinar i de la Paloma” a Ciutat, diuen.

Aurora Picornell, llançant cadires

La irrupció en política de Joan March va originar un veritable enfrontament entre els socialistes. Com expliquen Ginard i Nadal, uns, com Joan Monserrat, es mostraven oberts a un “capitalisme reformista modern”, i d’altres, com Llorenç Bisbal, eren més reticents: tots dos “polemitzaren sobre aquesta qüestió des de les pàgines d’El Obrero Balear”. En presentar-se March a les eleccions a Corts el 1923, segons assenyala l’historiador Antoni Marimon, part dels socialistes “propugnaren donar suport” al financer, com a “mal menor” contra els conservadors. Mentre que Bisbal proposava “una candidatura pròpia” del PSOE: “El partit estava tan dividit que a l’assemblea regional feta a Palma (...) no es va poder arribar a un acord (...). Una segona assemblea optà per l’abstenció als comicis”. Opció que defensaren Palma i Esporles, però amb el vot en contra de les agrupacions d’Alaró, Binissalem, Llucmajor i Manacor.

Els noms de dues personalitats de les Balears, Valerià Weyler i Antoni Maura, varen servir per crear dos nous grups polítics, que se separaren dels conservadors i dels liberals, respectivament: el Partit Maurista, el 1913, i el Partit Liberal Weylerista, el 1919. Segons els historiadors Josep Tomàs Ramis, Maurici Cuesta i l’esmentat Marimon, els mauristes, per la seva banda, també es dividien en dues tendències: “Una de caràcter regeneracionista molt crítica” amb el sistema polític vigent, “i una altra de caràcter autoritari”, perillosament propera al feixisme incipient.

Tampoc els comunistes no es quedaren amb l’exclusiva de l’espai a l’esquerra del PSOE. L’abril del 1935, segons narra Ginard, es constituí a Mallorca el Bloc Obrer i Camperol, “comunistes dissidents” del PCE. Anunciaren un míting de presentació a la Casa del Poble de Palma i reberen una sol·licitud dels ‘oficialistes’ per participar-hi. Com que no hi va haver resposta, Aurora Picornell “i altres militants” es presentaren a l’acte. I com que tampoc no es va concedir la paraula a Picornell, “optaren per boicotejar el míting amb una contundent protesta”. Antoni Martínez, “un dels esvalotadors” –cita Ginard–, evocava “la imatge d’Aurora Picornell llançant cadires contra l’escenari des de la planta superior, i es meravellava que l’impacte no hagués produït cap ferit”.

Ni tan sols la Guerra Civil va ser capaç d’unir l’esquerra en un objectiu comú. A la Menorca encara republicana, relata Ginard, es va produir un greu enfrontament arran de l’actuació del comunista Heriberto Quiñones, l’home d’Aurora Picornell. El febrer del 1937, “arribà la ruptura entre el PCE i la resta de forces polítiques menorquines”. El març, “un grup de destacats militants” foren expulsats del PSOE pel seu suport a Quiñones. El maig, el PCE va fer fora Antoni Domínguez, per tot el contrari: haver-s’hi oposat.

Tampoc la lluita contra el franquisme va posar remei a aquesta tendència a l’enfrontament. L’escriptor Antoni Serra, activista clandestí, recorda com en els primers anys setanta es constituí un grup que reivindicava l’herència islàmica de Mallorca: “Es feren reunions, es discutí molt i apassionadament, però sorgiren problemes personals, tensions i, dins una atmosfera general de violència, el grup va restar estèril i es va dissoldre a poc a poc”. Un pic més.